domingo, 4 de diciembre de 2016

FONT DE L'ASSARELL.


Amb l'equip al complet (en faltava només un) hem partit cap a Pollença per pujar fins a la Font de l'Assarell.

Aquesta excursió admet moltes variants, però noltros que ja estem un poquet passats de rosca i el que volem és caminar per la natura sense aventures arriscades i perilloses, hem pujat des del camí de Son Bosc on hem deixat els cotxes a una encletxa, fins a la Font.


Ja ni hi ha prou, i a més en tenim a dos que encara s'estan recuperant d'unes intervencions als genolls i convé anar amb cura.

El que passa és que el nostre guia (que és un dels que estan lesionats i té més caminera que una formiga amb fam) ens ha fet deixar els cotxes abans d'arribar al camí de l'Assarell i sense avisar-nos de les fortes rampes que hi havia i l'enfora que quedava la Font (5 quilòmetres).
Tots contents agafem els tapins i amb una temperatura ideal per caminar i un Sol que sortia i s'amagava, hem començat la pujada pel camí d'asfalt. Cap amunt s'ha dit!, ja no aturarem de pujar fins a la nostra meta. Uf!


Les tres quartes parts de pujada es fan per camí asfaltat i sols al final (deu haver-hi un quilòmetre, si hi arriba) per camí empedregat i muntanya.


No obstant això tot el camí transcorre per dins un bosc d'oliveres, alzines i garrovers molt maco, i xerrant, xerrant, vas pujant al principi sense cap dificultat perquè el pendent encara és suau i a les onze, com sempre, ens hem aturat a berenar a la vorera del camí.

I després, altra vegada per amunt s'ha dit, i ara per unes rampes de collons de mico que a algú li feien perdre l'alè. S'han fet molt feixuc aquests bocins de camí (per alguns) però arribem a l’Assarelleta sense cap novetat, gaudint ja d'unes vistes magnífiques cap a la badia de Pollença.
Ara es tracta de seguir el camí de carro que va cap a la finca de L'Assarell, de propietat privada, i després fins a la Font.


Per un caminoi del bosc ens ha sortit un homo amb una bossa de plàstic amb uns quants esclata-sangs. Es tracta del propietari d'una de les finques d'aquest entorn i molt amablement ens ha explicat el què era fa uns anys aquest indret, ple d'oliveres a ple rendiment, i el que dissortadament és ara. Ens ha dit que aquí hi havia el pi més gran de Mallorca, amb un tronc que dues persones abraçant-lo no es tocaven els dits...i que varen tardar tres dies a tallar-lo a cop de destral, per després posar-lo en el cadastre i tallant amb el verduc que manejava un homo dret dalt el tronc i un altre a terra, el varen fer bocins que davallaren fins al poble arrossegant-los amb mules. Dos-cents taulons varen sortir d'aquell pi!, ens va dir. Idò!

Amb la pregunta de si havíem de demanar permís per passar devora la casa de l'Assarell per anar a la font, ens va dir que la barrera estava oberta i que el seu propietari no posava impediments per passar, consell que li vàrem agrair i així no molestarem.


En no res arribam a la casa de l'Assarell que, a la vora, passa el torrent. El renou d'aigua ens indicava que baixava un bon cabal i així era. Aquest indret és magnífic.


Un moixet blanc ens ha sortit al pas donant-nos la benvinguda i ens ha acompanyat un bon boci, com també a la davallada que ha sortit des d'un grupet d'ovelles que pasturaven. 


Passam per una barrera i l'herba ben xopa ens indicava que ja estam prop de la Font.
Així és.


I ja que hem arribat fins aquí, volem entrar dins la mina per veure la seva construcció que pensem pugui ser d'origen islàmic. 


La seva entrada té l'accés un poc difícil i l'herba banyada ens fa patinar. El degà (l'altre lesionat) es queixa, dient-nos que ell venia a caminar no a veure cap font!. 


Té por de llenegar i li hem dit que ens esperi un poquet allà assegut fins que acabem de veure la font.

De la web: www.fontsdetramuntana.com hem tret la següent informació a on explica molt bé com és aquesta font:

"La possessió de Lassarell d'origen islàmic ja nomenada en el Llibre del Repartiment té tres fonts dins els seus terrenys: la Mina de l'Hort, la Font de L'Assarell i la Font del Surer. Aquesta és la més important de les tres i probablement la Font també és d'origen islàmic. Es tracta d'una Font de mina de tipologia 'qanat' d'uns 28 metres de llargària feta amb pedra seca de secció trapezoïdal d'1,70 d'alt x 0,70 en terra i o,30 a dalt. En terra és de ciment i té una canal encastada enmig per treure l'aigua. L'aigua es recull de l'ullal que està al fons d'un avenc baix d'unes grans roques. La galeria té dos pous d'aireig fets també de pedra seca i sense coll. L'accés a la mina es fa per un passadís tipus trinxera amb paret a cada costat. Des d'aquí surt una canal de pedra que va dins un safareig mig natural mig de pedra que està a uns 150 metres del passadís. Del safareig surt una canal que passa per una pica per abeurar el ramat i després creua el torrentó amb un curiós pont fet amb un tronc de poll buit en forma de canal (U). D'aquí ja va cap als horts i a un bonic rentador que hi ha a l'entrada de la finca a l'esquerra. Tot el conjunt ha estat restaurat amb paciència i molt bon gust..."

No cal afeixir res més.


El raconet del safareig és preciós i allà asseguts dinarem del que cada un portava. 


Des d'aquell lloc les vistes són magnifiques, com es pot comprovar.

Sabíem que la davallada seria dureta pels que pateixen dels genolls, i així va ser, però arribarem als cotxes, sempre arribem, sense cap novetat.

Uns cafetets al Bar Cifre de Pollença ens van servir per descansar i xerrar un poc de... qualsevol tema.

Una excursió de 10,430 quilòmetres que es pot fer molt més curta si deixes els cotxes més amunt, i també molt més llarga si continues cap a Fartàritx, per exemple... va a gusts.
Murta

Fins a una altra.
 (Fotografíes: Miquel Barceló, Vicenç Trias, meves i de la web:fontsdetramuntana.com)

lunes, 28 de noviembre de 2016

EL PASEO DE LAS 4 CAMPANAS.



Transcurrían los primeros años del siglo XVIII, cuando en Palma se puso de moda pasear toda la familia en carruajes por la explanada de lo que fue el antiguo cauce de la Riera (que había sido desviada y ahora entraba por el foso bajo las murallas del Hornabeque) lo que ahora es el Borne y la Rambla. 


En las “galeretes” tiradas por mulas a las que se les cortaba la cola para diferenciarlas de las que trabajaban en el campo, iba toda la familia, con las señoras engalanadas demostrando la ostentación de sus joyas y vestidos festivos.
  
Es por ello que en 1740 y a iniciativa del Capitán General José Vallejo, se arregló el camino de ronda exterior de la Puerta de Jesús con la intención de prolongar el paseo de las mencionadas “galeretes”, los llamados “ómnibus” y las carrozas engalanadas con adornos de verdadero lujo que circulaban  por los descampados de lo que hoy es el Borne y la Rambla.


Salían de las murallas de la ciudad hasta llegar al convento franciscano de Jesús, que se hallaba en lo que hoy es el hospital psiquiátrico casi a las puertas de lo que iba a ser el cementerio (que aún no existía, los cadáveres aún eran enterrados en los camposantos de las iglesias). 
Puerta de Jesús

Allí, junto al convento, había una explanada (plazoleta de la Sra. Aina) que aprovechaban para girar y volver a entrar de nuevo en la ciudad.
Dibujo de 1827 de la Puerta de Jesús donde se ve la estatua en honor a la fidelidad de Jacinto Mateu al principio de la Rambla

Recuerda Bartomeu Ferrà que cuando era niño, le gustaba mirar como paseaban las carrozas porque era todo un espectáculo: “Estas se solían parar delante de la heladería de Can Bartola que había en el Born, y allí los criados bajaban a comprar helados que después llevaban a las señoras que esperaban dentro del coche”.


En 1783 a iniciativa esta vez del Capitán General Galcerán de Villalba, el paseo recobró el aspecto definitivo. 


Se sembraron árboles, se niveló la carretera, se hizo en un lateral una acera para circular los peatones.


En la confluencia de los caminos de Jesús y del Tirador, el arquitecto Gaspar Bennàzar por encargo del Cardenal Despuig que fue quien sufragó estas obras, diseñó la plazoleta donde se construyeron los actuales bancos curvos de marés con cuatro enormes hidrias cuya forma recuerdan a unas campanas, de ahí que se conociera este paseo como el de las Cuatro Campanas.

  
Así fue como se creó el primer paseo extramuros de la ciudad de Palma que se convirtió a finales del siglo XVIII hasta la primera mitad del XIX en el más concurrido de la ciudad.


Y así permaneció hasta que en 1821 se creó el cementerio un poco más lejos de donde estaba el convento de Jesús, concretamente en Son Tril·lo. 


Y desde entonces ese paseo pasó a ser de un lugar de recreo a ser un camino lúgubre,  porque todos los cortejos fúnebres de la gente que fallecía en Palma pasaban por allí camino del cementerio. 



Recuerda Ferrà : “El séquito de hombres portando un muerto a hombros con el baúl descubierto hasta la Puerta de Jesús pasando el Rosario de camino a las “Cuatro Campanas” le marcó profundamente, pasando a conocerse ese paseo como el “Camino del Cementerio”.


Con la desamortización desaparece el convento de Jesús, de cuyo lugar únicamente nos queda su belén que se encuentra en la actualidad en la iglesia de “La Sangre”.
Ruinas de lo que fue el Convento de Jesús que se hallan en el hospital psiquiátrico.

En 1902 se derriban las murallas de Palma y sus antiguos fosos son ocupados por las actuales Avenidas, creándose el Ensanche de Palma. 


En esta zona, donde existía el campo de fútbol del “Alfonso XII” y el hipódromo, se comienzan a construir edificios pasando a denominarse ese lugar “Bons Aires”. 


El paseo desapareció completamente en 1932, cuando se tuvieron que realizar las rasantes para construir la avenida del Conde de Sallent y la calle Barón de Pinopar, permaneciendo pero la plazoleta de las “4 Campanas”.

Joan Alcover recuerda aquello en uno de sus versos:

Pensaments que volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents
si fossin visibles els meus pensaments,
passar els veríeu les Quatre Campanes…

En la actualidad


La última rehabilitación y restauración de las piezas llevada a cabo en las “4 Campanas” que ha quedado ubicado en la confluencia de las actuales calles de Luis Vives y Jesús, ha sido obra del arquitecto Federico Climent, un vestigio histórico que aún podemos contemplar.

jueves, 24 de noviembre de 2016

EMBAT.


Es Carbó
Llamamos  “Embat”  en Mallorca  al viento que sopla desde el mar hacia tierra durante las horas de máximo Sol (desde el mediodía hasta el anochecer) típico de los meses de verano, aunque también se comienza a notar en primavera.

Tiene su origen en la variación de la temperatura que sufre la tierra y el agua del mar. En pleno verano, al mediodía, cuando el Sol más calienta, se levanta esta  brisa marina tan característica y agradable que es conocida por todos los mallorquines por favorecer la moderación de las temperaturas. Esta brisa del mar hacia la tierra, se invierte al anochecer, aunque con menor intensidad.
Es Caló

L’Embat cau bé a tota hora

si el Sol pica, es puntual

per la costa, el vent de fora

que a la nit, será terral.

Climent Ramis define al “Embat” como: “El viento que se produce entre dos zonas adyacentes que tienen diferente respuesta a la radiación solar. Esta circulación es de poco grosor y el viento en los niveles bajos va desde la parte fría a la caliente, y a los niveles más altos de la caliente a la fría. Así se puede formar el “Embat” desde una zona soleada desnuda y una adyacente de vegetación espesa, o entre dos zonas con diferentes tipos de vegetación…”  “El viento depende de las condiciones locales de allá donde se forma: estructura de la costa, tipos de suelo tierra dentro, vegetación, orografía, etc.”.
Cala Santanyi

Por las noches, cuando la temperatura de la tierra se va enfriando más rápido que el mar y la temperatura del aire sobre la tierra es inferior a la del mar,  se produce una circulación del viento al revés, es decir, desde la tierra hacia el mar (a ese flujo de viento lo llamamos “terral”).
S'Arenalet d'Albarca

Pero ¿porqué se produce el “Embat”?. Porque se juntan estas condiciones meteorológicas: A) Viento general flojo o nulo 2) Nubosidad escasa o nula que permita una buena incidencia de la radiación solar 3) temperatura media del mar en superficie menor que la del aire y 4) un poco de inestabilidad térmica vertical; características que confluyen generalmente en verano.


En la zona del Pla i LLevant de Mallorca, en la época citada, se desarrolla un régimen de “Embats” de origen marítimo convergentes que favorecen, como hemos dicho, una moderación de las temperaturas i que influyen muy especialmente en estas zonas de la isla a la viticultura.



La brisa procedente del mar, aporta a las uvas una cantidad importante de sales y nutrientes que las hace muy apreciadas para producir un excelente vino.

martes, 22 de noviembre de 2016

SES CASES DE GALATZÓ- SA VINYA.


Avui es reincorporaven al grup dos companys després d'haver patit dos contratemps de salut. Els dos ja recuperats, gràcies a Déu, tornaven al grup amb un poquet de cura per veure com responien. Per això triarem una ruta fàcil i molt maca: De les Cases de Galatzó fins a Ses Vinyes. En total 9,214 quilòmetres que férem tira, tira, en 2 hores i 44 minuts de caminada efectiva.



No vàrem poder topar amb un dia millor: solejat, bona temperatura i gens de vent. Només faltaren dos companys dels dotze que som, un, que ja s'havia de reincorporar després d'una intervenció quirúrgica no va poder venir per ser el Dijous bo... i l'altre, un dels caps, que per mor d'una avaria al seu cotxe va agafar una emprenyadura de cal deu i ens va avisar que es quedava per ca seva caminant i donant voltes per esbravar-se. Que hi podíem fer!

Els altres agafarem el camí cap Ses Cases de Galatzó des d'Es Capdellà, i una vegada arribarem a la barrera (es pot obrir per passar) la passarem per deixar els cotxes a l'aparcament que hi ha passat el torrent.

Després de fer les proves pertinents als dos reincorporats (flexions de genolls i pressa del pols amb resultat positiu) partirem pel camí cap a ses cases. Tot d'una, a l'esquerra, hi ha un rètol que senyala cap a "Ses Vinyes" caminet que agafarem i tots plegats començarem l'excursió.

Xerra que et xerra, anàvem caminant seguint la nostra ruta pendents dels dos reincorporats que responien perfectament.


Passarem uns senyals que indicaven cap a Sa Caseta del Tramuntanal i S'Argolla que deixarem per la tornada si tot anava bé.

Des de aquest lloc, en 10 minuts arribarem a Sa Font de s'Obi, una font de mina ara seca que va deixar de brollar fa anys. La mirarem i després continuarem el nostre camí.

Hem de dir que hi ha un bon tram d'aquest camí que puja de bon de veres, però ho vàrem fer tots sense cap dificultat, gaudint d'aquell bosc de pins, garrovers i matolls que es trobava ple de bolets, alguns dels quals mengívols, però cap esclata-sang.


Després de la pujada, un banc ens va convidar a descansar i berenar en aquell lloc.

25 minuts més de pujadeta i arribarem a sa caseta d'es Roter, ara en roïnes.
Caseta d'es Roter
10 minuts més tard al mirador de Sa Vinya, on hi ha un altre banc per gaudir de les esplèndides vistes de la Serra: Sa Mola de S'Esclop, el Puig de Galatzó, Puig d'es Caragol, Na Bauçana, etc.etc. 


Contemplant allò, no hi ha cap dubte que la Serra de Tramuntana ens convidava a anar-hi altre dia a passejar pels seus camins únics... hi anirem, està clar que hi anirem.

Allà vàrem estar una bona estona fins que, pujant un poquet més, arribarem al final de la finca pública on hi ha una barraca de carboner i uns bancs de fusta per menjar o descansar.
Barraca de carboner

Mentre gaudíem asseguts d'aquell indret, tres companys seguiren pujant un poquet més a l'aventura per explorar la zona.

Era prest. Havíem recorregut uns tres quilòmetres i havíem pujat uns 400 metres d'altura.


Quan davallaren els nostres companys, decidirem tornar per dinar a les Cases de Galatzó, i quan passéssim pel camí que porta cap a la Caseta d'es Tramuntanal i S'Argolla ja decidiríem el que fem.


Dit i fet començarem la davallada, ara amb més cura per alguns, però la veritat és que el passeig per la natura d'aquest indret és una passada.
Forn de pa
Quan arribem al camí de S'Argolla el grup es va dividir en dos: uns que volien caminar els 15 minuts de distància que posava el rètol, i els altres continuarien cap a les cases esperant-los per dinar.
S'Argolla
Als bancs que hi ha devora la possessió dinarem tots plegats de pa amb butxaca, mentre varem veure com la colla d'al·lots i al·lotes vestits de verd encarregats de conservar la finca, varen venir a agafar els seus tapins perquè ja havien acabat la seva jornada.
Caseta des Tramuntanal
Un de noltros va fer el comentari de que convindria s'habilités com a refugi una part de les cases a on hi pogués haver un baret per poder dinar o prendre un cafetet i a tothom li va semblar bé... A veure si qualque dia ho veurem.




Un bon dia de fàcil caminada per la natura ben cuidada de Ses Cases de Galatzó, sense cap novetat de salut. Era el que avui preteníem.

Fins a sempre!
                                    (Fotografies: Miquel Barceló, Vicenç Trias i meves)