lunes, 30 de mayo de 2011

APUNTES HISTÓRICOS SOBRE EL OFICIO DE CARPINTERO EN MALLORCA.-

El oficio de carpintero en Mallorca se organizó corporativamente en el siglo XIV con el nombre de “Oficio del Colegio de los honorables carpinteros” teniendo como patrón a San José. El Gremio de Carpinteros ha tenido mucha importancia en la evolución económica de la isla donde siempre ha habido una representación de los mismos en los Estamentos que gobernaban Mallorca. En1560 ese oficio constaba de dos secciones: la de carpinteros de obra grossa (o fusters grossers) y la de carpinteros de obra prima (o fusters primaters).

Los primeros se dedicaban a la producción de arados, carros y otras herramientas del campo y los segundos a la fabricación de muebles, de los llamados ahora ebanistas. Se consideraban dos trabajos distintos (y de hecho siempre lo han sido) aunque constituían un solo oficio.

Para poder ejercer como tal, tenían que pasar un examen ante un maestro diferente después de permanecer como aprendiz una serie de años con otro maestro. En el Archivo Histórico del Ilustre Colegio Notarial de las Islas Baleares, encontramos una escritura que data del 20 de octubre de 1839 ante el Notario de Llucmajor Juan Antonio Salom, bastante curiosa, que corrobora este hecho, de la cual transcribimos lo siguiente dada su condición histórica: “En la Villa de LLucmajor de la Isla de Mallorca, capital de la provincia de las Baleares a veinte de octubre de de mil ochocientos treinta y nueve. Ante mi, el Notario del Reyno y testigos que abajo se dirán, se constituyeron Cosme Moger, dijo de D.Antonio y de Dª.Margarita Noguera, consortes difuntos, y Juan Antonio Noguera, hijo de D.Bernardo, difunto y Dª. Ana Moger, ambos naturales y vecinos de la presente Villa, por mi conocidos de que doy fe; libre y espontáneamente dijeron: Que el primero ha determinado ponerse en casa de dicho Noguera, maestro carpintero, el cual ha convenido en admitirle por su aprendiz y para que tenga efecto en la vía y forma que más haya lugar en derecho, cerciorados de lo que les compete otorgan: Que el Moger se entrega al mencionado Noguera por su aprendiz y este lo admite, a fin de que le enseñe el oficio que ejerce de carpintero, en el tiempo y con las condiciones siguientes: Que en el transcurso de tres años ha de enseñar Noguera a Moger el oficio referido sin ocultarle cosa alguna, así de teórica como de práctica. Que Noguera deberá hospedar en casa de Moger durante dichos tres años dándole habitación para su descanso y manteniéndole de comer y beber, sin que por ello Noguera pueda exigirle unos maravedís. Que Moger, para los primeros a contar desde esta fecha deberá entregar a Noguera nueve quarteras de trigo, de las que le hace entrega las que tenga en el día y lo que falte para el completo de dichas nueves quarteras deberá realizarlo en la próxima cosecha. Que Noguera los dos primeros años de su aprendizaje deberá entregar a Moger casa domingo, un sueldo y en el tercero dos sueldos casa domingo para hacer los usos que bien el parezca. Que en el tercer año Moger no deberá entregara Noguera cosa alguna para su manutención más que lo referido en los dos primeros años. Que en el caso de que Moger durante el primer año quisiere no seguir dicho oficio de carpintero con Noguera, no podrá reintegrarle las nueve quarteras de trigo que le ha adelantado para los dos primeros años de manutención; si lo verificare en el segundo año, deberá Moger a más de perder lo referido, satisfacer a Noguera veinte libras y si lo practicase en el tercer año deberá pagar a Noguera treinta libras. Que Moger deberá hacer todas las faenas que le mande dicho Noguera y no sean incompatibles con dicho oficio de carpintero. En estos términos formalizan ambos otorgantes la presente escritura obligándose Noguera a enseñar dicho oficio con toda perfección al precitado Moger por la mencionada cantidad sin pedirle nada más y a observar este contrato y sus puntos en los que les corresponde sin la más leve tergiversación; a lo cual quieren ser apremiados por todo rigor de derecho, y ambos otorgantes dan poder a los señores jueces que de esta escritura deban conocer para que en su vista les obliguen a estar en su contenido bajo la obligación de sus respectivos bienes muebles y raíces habidos y por haber, con renuncia a leyes, fueron y privilegios a su favor y a la que prohíbe su general renuncia. En esta conformidad lo otorgaron y firmaron…”

En el siglo XVIII el Gremio de Palma estaba formado por 250 colegiados, de los cuales los 50 más experimentados constituían la Junta general. Tenían su sede en el Borne. Los principales trabajos que confeccionaban los “ebanistas” (fusters primaters) eran las camas, los cabezales barrocos con sus entornillados, la clásica mesa mallorquina, las raquetas, las cajas, los “cantaranos”, las sillas, puertas, etc.etc .

Los pueblos con mayor tradición era Inca, Llucmajor y sobre todo Manacor; si bien en palma se constituyeron en el siglo XIX algunas Sociedades para poder abarcar proyectos importantes, sobre todo, en la fabricación de muebles, muy apreciados desde siempre por la nobleza mallorquina para amueblar los palacetes y también los altos Estamentos, Iglesias, etc.etc .



viernes, 27 de mayo de 2011

EXCURSIÓ: "SA VOLTA DES GENERAL".

Dijous passat havíem decidit fer aquesta excursió (que és de les més clàssiques de la Serra de Tramuntana) ja que els caps d'itineraris es trobaven de viatge. Avui, a l'hora de partir, ens han renyat per haver decidit realitzar “Sa Volta” una altra vegada (ja l'havien fet en altres ocasions). Però com en el nostre grup la majoria es la que mana i el dijous passat els caps ens varen deixar abandonats…em sortit per fer “Sa Volta des General”.

Per cert, un dels caps ens ha dit que esbrinéssim perquè es diu “Sa Volta des General”. Ho em fet i sembla ser que aquesta sendera es denomina exactament “Camí dels Carabiners” o “Camí de Baix de Son Bunyola”. El nom de “Sa Volta des General” es refereix al punt de sortida del camí, que es troba en una corba molt tancada de la carretera d'Esporles a Banyalbufar, exactament en el Km. 85,5 de la Comarcal C-710, en els voltants de la qual tenia allí la seva residència antigament un militar, un general para més senyals. D'aquí el nom que els forans van batejar a aquesta corba (no al camí) com “Sa Volta des General”. Encàrrec complert.

Doncs bé, en arribar al quilòmetre esmentat de la carretera de Banyalbufar, abans d'entrar en la famosa corba, hi ha un petit aparcament on comença el camí que ens portarà fins a és “Port des Canonge”.

El dia lluïa magnífic. Amb un Sol que empenya i amb 30º de temperatura hem iniciat la nostra excursió. El camí és molt bo. Es un camí de carro exceptuant el tram central que és un tirany, no està empedrat però es conserva molt bé. Tot es de lleugera baixada, ja que al punt de partida ens trobem a uns 180 metres d'altura sobre el nivell del mar. A la dreta tenim un penyal en unes condicions que no són de fiar per perills de despreniments. A l'esquerra una pineda en tot el vessant que arriba fins al mar, en alguns llocs no apte pels que patim vertigen perquè el precipici és considerable i el vessant és gairebé vertical. Penses que si fotessis una relliscada per allí, difícilment et podries aturar abans d'arribar al mar. Però això solament ocorre en alguns punts.

Vas baixant pel caminet a poc a poc mentre vas observant en tot moment el mar, alguns velers anfora que naveguen i aquesta aigua exclusiva de la nostra Illa que va canviant de color a mesura que la teva vista es va perdent en la seva immensitat.
Prop de la riba completament transparent fins al punt que pots observar perfectament el fons i a mesura que la teva vista es va allunyant, el color de l'aigua es va transformant en aquest blau o verd turquesa tan característic de “Sa Roqueta” per posteriorment passar al immens blau marí. Avui, amb el dia tan clar que feia, el mar estava completament en calma i des d'allà dalt es podien observar perfectament aquests canvis de colors tant característics de la nostra terra. Les magnífiques fotos d’en Vicenç donen fe.

I caminant arribes a un punt que la sendera es talla per la carretera asfaltada que porta a la finca de Son Bunyola. Abans, el company especialista en caigudes que sempre ens a companya ha tornat a relliscar, però s’aixecà com sempre com a si rés com ja ens te acostumats.

En aquella bifurcació de la carretera de Son Bunyola ens hem aturat a berenar per després tornar a agafar la mateixa sendera que continua a l'altre costat de la carretera fins que arribes a la platja de Son Bunyola,o millor dit a “Cala Gata”, totalment de roques.

La hem travessat sense aturar-nos, em pujat un petit monticle i em arribat al mirador des “Port des Canonge”. Aquella imatge, amb el terrenys geològics dels voltants (els més importants de Mallorca), les casetes de pescadors i la platja d'algues i roques polides (ideal per qui no li agradin les platges de sorra) no ha canviat amb el transcurs dels anys, es manté intacte, a Déu gràcies.

Però no ens hem detingut aquí i hem continuat vorejant la platja per un caminet que ens conduïa cap a un bosc d'alzines. Curiosos que som, ens hem ficat per allí, hem passat just per davant d'una casa i vorejant una reixeta i per un passadís de “betcés”, hem arribat a un punt on no vèiem possibilitat de seguir. O almenys això ens ha dit el nostre cap de centúria a qui hem enviat a explorar la zona. Seguint les seves indicacions tots han donat mitja volta a excepció del nostre fotògraf que volia continuar per plasmar algunes imatges d’aquell lloc i el que subscriu que ha decidit acompanyar-li per filmar.

I ah!, amic, després de pujar una costeta bastant pronunciada hem sortit a un camí que es ficava cap a la muntanya per la nostra dreta i cap al mar per la nostra esquerra com a senyalat en la fotografia en Vicenç. Hem seguit cap a la esquerra i hem arribat a una zona idíl•lica per una escaleta que dona just a la vorera del mar. Les roques planes et convidaven a caminar per d’amunt d'elles i a donar-te un bany en aquella aigua transparent. Mentre pensavem si ens ficavem a l'aigua o no, el meu company havia trobat una cabanya de pescadors que li degué captivar per la quantitat de fotografies que va fer de tots els costats. I filmant aquell lloc varem veure a 100 metres que hi havia una platgeta verge a von podíem haver arribat fàcilment i banyar-nos, menjar i fer una “capadeta” després de dinar en cas d'haver vingut tots. Cagon Dena!. Al final hem decidit tornar amb la resta de l'expedició.

Després de passar per aquell passadís emprenyós de “betcés” hem arribat al Port des Canonge i des de allà dalt em albirat que alguns dels nostres companys s'estaven banyant. Hem estat una estoneta mirant el paisatge i em partit a dinar a l’ombra de un pinaret. Quan els ha entrat a la majoria el “xubec” després de dinar, alguns hem aprofitat per anar a fer un capfico a la platja de Cala Gata que està just al costat. Un que creia conèixer aquest tipus de platja s'havia portat unes sabates de goma per ficar-se en l'aigua com a si rés. I tira tira i aviadet s’ha ficat dins s’aigua... però no més mullar-se els peus, ha pegat una relliscada en aquelles roques polides i relliscoses que per poc se romp el cap. No ha passat rés i ha nedat allí mentre pensava en aquell lloc tan bo que havíem descobert i havíem desaprofitat.
Bé. El retorn pel mateix camí que hem vingut ens ha resultat aquesta vegada una miqueta pesadet perquè ara era tot de pujada, però ho hem fet sense cap dificultat. Per cert que hem vist una barraca de carboner al costat d'una sínia que baixant ningú havia reparat en ella ¿?, havíem d'haver passat per allí avui dematí parlant d'algun tema dels nostres habituals totalment concentrats.

Ha estat un dia tranquil. Una excursió fàcil, maca, de 3,900 quilòmetres i 3,15 horetes efectives de caminar, que pot fer qualsevol persona que vulgui caminar tranquil•lament per a la muntanya per la vorera de la mar.

Després de l'excursió del proper dijous tenim previst menjar una fidefuà, ho escric be (fidefuà), o una fideuà amb ibèrics que deixarem triï el nostre cuiner.

Doncs fins Dijous. Adèu siau.



video

                        (Si voleu veure millor les fotos d'en "Trigo", clicau d'amunt d'elles, val la pena)
 
Calma xixa
Barraca de carboner
                                                            (Equilibri de Sa Foradada)
Material geològic
Descobriment
Material geòlogic
Interior barraca de pescadors
Pinaret
                                                                     Bona pescadeta
Reflexes
                                                              Barraca de pescadors

miércoles, 25 de mayo de 2011

UNA AFICIÓN “ESCALIBADA”.


Después del último partido de liga contra el Atlético de Madrid en el que el Mallorca se jugaba la permanencia en primera división con solamente conseguir un empate, cualquiera se puede haber dado cuenta de varias cosas.

En primer lugar que hay afición. La afición del Mallorca está ahí, porque llenó el campo y animó al equipo como nunca. ¿Porqué no acude domingo tras domingo a Son Moix?. Ah, amigo, esto ya es harina de otro costal aunque no hace falta ser muy listo para verlo. Esta afición se da perfectamente cuenta que está siendo engañada año tras año por los dirigentes del Club y por lo tanto la mayoría va al campo solamente para ver determinados partidos o cuando se le ofrece un buen aliciente para acudir.

Hay como es lógico otros aficionados que acuden asiduamente al campo. Algunos aún están convencidos de que el Club es de ellos, de los socios,  y por lo tanto se creen que tienen la obligación de apoyar, ayudar, animar, sufrir y desesperarse con el equipo. No se dan cuenta de que al ser el Mallorca SAD ahora una empresa y pertenecer a un dueño, es el propietario el que tiene que ofrecer a los aficionados un buen producto, en este caso un buen espectáculo, que sea un aliciente para que todos podamos acudir al estadio para disfrutar. No al revés. El problema económico que dicen tiene el Club no cabe revertirlo en la afición. Un propietario ha comprado el Club, se ha gastado un dinero y evidentemente está en su derecho de quererlo recuperar y además buscar por todos los medios que su empresa le genere beneficios. Nadie compra para perder dinero.

Pero a lo que íbamos. Hay afición y muy buena. El domingo se demostró y eso debería hacer reflexionar a la propiedad del Club. El domingo se vio la impotencia que tenían los jugadores para lograr ese punto que les iba a dar la permanencia. Donde no hay, que no busquen. El público se dio perfecta cuenta de ello. Pero quería que el equipo se quedara en Primera y por eso les animó durante todo el encuentro, cuando en realidad al ver que el equipo no respondía a las expectativas creadas debió demostrar su disconformidad con ellos, contra el cuadro técnico y sobre todo contra la propiedad del Club que es la principal responsable de formalizar los descartes y fichajes cada temporada. Eso no ocurrió. La gente quiere al equipo en Primera, eso quedó demostrado y lo que no puede ser es creer en lo que la propiedad les dice siempre de que no hay dinero, que se trata de un Club pequeño, que no se pueden pagar sueldos millonarios, que hay que incorporar a chavales jóvenes o desconocidos para que despunten y  así luego se puedan vender para generar beneficios...

No hay dinero... pero sin embargo el propietario ingresa unos buenos dividendos cada temporada con el traspaso de los jugadores que han destacado. No hay dinero y por eso se vuelven a fichar jugadores desconocidos y baratos esperando se les pueda sacar el provecho económico que se busca con ellos. No hay dinero pero se quiere construir un nuevo estadio. No hay dinero pero se acude a hoteles de 5 estrellas para las concentraciones…

Consideramos que no se puede manejar a la afición como la propiedad la está manejando. No se lo merece. En política lo que ocurrió el domingo haría que los responsables “tomaran nota” de lo ocurrido. Existe mucha afición, se vio el domingo,  lo que ocurre es que está descontenta, desmotivada y “escalibada”. Que los propietarios cambien de estrategia y ofrezcan a la misma buenos alicientes para ir al campo y verán como se llena domingo tras domingo.

Ya se ha demostrado. 




viernes, 20 de mayo de 2011

EXCURSIÓ: FINCA SON REAL (Santa Margalida).


Avui els caps d’itineraris estaven afora i la resta del equip hem tingut que decidir a on anàvem d'excursió. Després d'un canvi d’impressions democràtic a l'hora de sortida, hem decidit anar a la Finca de Son Real, en la costa nord-est de l’Illa, entre C’an Picafort i Artà.

El dia no era molt bo, estava ennuvolat i encara que la temperatura no era molt alta, alguns anàvem preparats per banyar-nos.

En el cotxe d’en Miquel (mig turisme-mig microbús) perfecte i comodíssim, ens hem ficat els 6 camí de Santa Margalida. Hem tardat gairebé una horeta i mitja en arribar-hi i hem aparcat en el pàrking de la pròpia finca de Son Real, una antiga possessió que encara es troba operativa amb animals de granja (porcs negres, gallines “faraones”, ànecs, indiots i altres animalets). En aquesta finca, de gairebé 400 hectàrees d'extensió propietat del Govern de les Illes Balears, existeixen jaciments arqueològics i antigues pedreres de marès de gran valor històric. També hi ha a la mateixa platja, dues torres militars d’enfilació.

No més arribar ens hem dirigit a l'oficina d'informació què està gestionada per la “Fundació pel desenvolupament sostenible de les Illes Balears” i després d'abonar els corresponents tiquets, hem entrat acompanyats per un guia a la casa de la possessió. Allí ens han introduït en una sala amb el trespol de vidre, on es podia veure il•luminat un paviment rocós a uns 50 centímetres de profunditat, que suposem havia de ser prehistòric, perquè la veritat no ens ha donat temps a llegir de què es tractava. De seguida s'han apagat les llums i en una pantalla ens han posat un documental sobre la finca
de Son Real, la veritat molt interessant. Després, ens han passat al que era la planta baixa de la casa que han convertit en un museu de costums mallorquines, molt interessant, on t'expliquen la vida dels nostres avantpassats, els seus costums, el seu treball, la seva forma de vida. Amb un joc de llums molt bé aconseguit i un so en “of” de converses entre pagesos i sons del camp (ocells, ovelles…) et fa l'efecte que has retrocedit en el temps i que estàs vivint en aquella possessió. Una cuina mallorquina perfectament reproduïda, amb la seva llar, mobiliari, estris, etc. etc. mostra la forma de vida que tenien els pagesos mallorquins al segle passat. Els utensilis
originals que utilitzaven en aquells temps per treballar en les pedreres de marès, els instruments de música que empraven, els útils de llaurança, les armes que empraven els “garriguers” etc. etc., tot està allí exposat. A més, a mesura que vas avançant a poc a poc, unes pantalles et van demostrant com feien el pa, el formatge, el carbó, com caçaven… En una paraula, una demostració molt bé assolida que et demostra amb tot luxe de detall com era la vida del pagès mallorquí. Perfecte. Després, puges a la planta alta de la casa que està dedicada als jaciments prehistòrics que en la finca s'han trobat. Allí, en una reproducció natural d'una excavació, t'ensenyen la complexitat i paciència que han de tenir els arqueòlegs en el seu treball. Mostres d'un crani prehistòric, puntes de fletxes, utensilis de defensa i trossos de ceràmica, estan allí exposats al públic amb una informació exacta i moderna que t'explica perfectament el que estàs observant.
 I si puges a l'altell de la casa et trobes amb unes reproduccions també naturals de dos “voltors negres” mallorquins, amb uns sistemes molt curiosos d'observar a través d'una pel•lícula, la forma d’alimentar-se aquests animals. La veritat és que val la pena veure-ho.

Després d'aquesta visita històrica-cultural, varem berenar en un banc que hi ha just davant de la porta de sortida. Amb les forces reposades ens varem disposar a començar en realitat la nostra excursió. Hi ha quatre rutes a seguir que et porten al mateix lloc. Nosaltres triem la mes llarga, una que posava a Son Bauló amb 3,6 Quilòmetres de longitud. El camí és molt bo, pla completament, que discorre per una zona de garriga i pinars-savinars fins que arribes al mar, just davant de la necròpolis.
Una vegada allí, el mar estava empipat i amb el Sol amagat no varem poder ficar-nos dins l'aigua. A l'esquerra, al lluny, albiràvem Són Bauló i Ca’n Picafort i a la dreta, més al lluny encara, la Colònia de Sant Pere, Betlem… Decidim anar-nos cap a la dreta, cap a l’illa des Porros, però abans explorem la necròpolis “de la punta des fenicis” que es troba just a la vora del mar en una zona plana i rocosa. Aquesta necròpoli és la que té més concentració de llocs funeraris prehistòrics de Mallorca, ens diuen les explicacions que allí figuren. Després de fer un parell de fotos i pel•lícula, continuem la nostra marxa per la platja cap a les Torres d’enfilació que
es troben no gaire lluny d'aquell lloc i que formen part d’un conjunt de 14 parelles que s'ubiquen des de l'Albufera de Muro fins a la Colònia de Sant Pere de manera regular i separades per un interval d'1,2 quilòmetres. Aquestes torres servien originalment per fer exercicis militars amb els submarins del 'Polígon d'Armes Submarines' que va funcionar del 1941 al 1970.

Una cosa que ens va cridar l'atenció es l'aroma a camamil•la que es respirava en aquella zona. Efectivament moltes mates d'aquesta planta es troben a la platja. Espècie protegida, hi havia zones on hi havia més concentració d'elles que estaven fitades amb cordes i estaques. Igualment trobem allí moltes mates de “fonoll marí”. Caminem per la platja cap a Sa Punta des Patró. Examinem la torre d’enfilació que es troba més prop del mar i varem menjar per allí, darrere d'unes dunes en la sorra. El dia gris que ens va impedir banyar-nos, al final ho varem beneir, perquè un dia a ple Sol en aquell lloc sense cap ombra, hagués estat de por.
Durant el menjar no varem trobar a faltar la classe cultural que sempre ens ofereix el nostre cap d'itineraris Eduard, perquè Esteban, ens va donar un recital interessantíssim sobre avions, un tema que domina a la perfecció, que ens va deixar bocabadats. Després de la classe d'aviació ens varem aixecar per iniciar el retorn per una sendera que el Cap de Centúria ens va indicar. I com ens ocorre sovint quan en Miguel ens indica una ruta, aquell caminoi per les dunes de sorra i pins i frondoses mates que ens impedia veure per a on caminàvem, ens va portar fins a un tronc travessat que no permetia el pas. No ens va estranyar, per això en Miquel té el títol de cap de “dreceres equivocades”. Volta per enrere fins que en Miquelet va trobar el camí adequat que ens va retornar a les Cases de la possessió.

En definitiva, una curteta excursió de 6,917 quilòmetres i 2,09 hores efectives, molt fàcil, maca i molt interessant per conèixer la vida de la pagesia als segles passats.

Fins a la properaaa!.

                     Les fotografíes son de'n Trigo i Miquel Barceló, encara que estàn barrejades.
                                          (Si voleu veure-les millor, clicau d'amunt d'elles)



video






martes, 17 de mayo de 2011

BREVE PINCELADA SOBRE LA HISTORIA DEL CALZADO EN MALLORCA HASTA EL SIGLO XIX.-


La organización del oficio de artesano zapatero en Mallorca data del siglo XIII. En el año 1379 había varias zonas en Palma que reunían a un número determinado de artesanos que se habían dividido por continuas desavenencias entre los mismos, hasta el punto de que la Cofradía de San Marcos congregaba a los zapateros de la parte alta de la ciudad, en la Iglesia de Santa Eulalia (vila d’amunt) y la de San Pedro Mártir, en la capilla de Santo Domingo, a los artesanos de la parte baja de la ciudad (vila d’avall). Fue precisamente en el año 1379 cuando se firmó una concordia promovida por el lugarteniente Berenguer de Montagut, que dio paso a la unificación de todos los artesanos del calzado.

Tal como ocurría con el gremio de carpinteros (que en otro apartado también algo comentaremos), en el siglo XV se introdujo el contrato de aprendizaje, cuyas normas se formalizaron ante Notario y se fijaron las formas de examen para obtener el título de maestro artesano. Primero eran 4 años de aprendizaje para pasar luego a 8 y así poder acceder al examen de maestro. Ejercer sin examen, suponía tener que abonar una multa de cuatro libras.

La industria del calzado en el siglo XIX se colocó en una posición eminente en el conjunto de la industria balear, por dos causas: la primera, los bajos costes de producción del zapato mallorquín en relación con el americano, su principal competidor. Esto se debía a los reducidos salarios que regulaban el sector. La baratura del factor trabajo evitaba así el incremento de inversiones en capital fijo, ya que, la integración de nuevos trabajadores a la producción, cuando la demanda exigía elevar los stocks, se convertía en la solución adoptada por los empresarios. Las instalaciones mecánicas para la fabricación del calzado eran, por este motivo, más bien escasas, hechos que contrastan, sin embargo, con los datos de producción cifrados en casi dos millones de pares de zapatos anuales. Y la segunda causa: las distintas formas de organización laboral. La industria del calzado certifica, durante ese siglo una vez más, la práctica paralela de mecanismos de elaboración bien dispares, modernos y tradicionales, dado que botas y zapatos se elaboran bajo tres formas distintas: la fabricación de todo tipo de calzado mediante maquinaria y herramientas con concentración de trabajadores en un solo edificio (fábrica de calzado); la fabricación manual del calzado en las mismas condiciones anteriores (talleres artesanos) y la fabricación también manual en talleres familiares que conlleva a la industria sumergida con el fin de esquivar la tributación.

En cuanto a la exportación del calzado isleño, durante la segunda mitad del siglo se pueden diferenciar dos fases muy significativas: la primera, desde 1859 a 1891, cuyo periodo es de un claro crecimiento paulatino. Las estrategias de los empresarios parecían ajustarse a las diferentes demandas, de manera que en esos años el calzado mallorquín había conquistado parcelas muy importantes del mercado (de ahí la afloración de Sociedades mercantiles durante ese periodo de tiempo que demuestra lo dicho). Y la segunda, a partir de 1892, cuando comienza el declive por una importante caída producida por los conflictos coloniales (el 90% de las exportaciones se realizaban a las Antillas, Filipinas y Repúblicas de América del Sur), además de Cuba y Marruecos.

No obstante, la industria del calzado en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX, llegó a ser uno de los principales motores económicos de la isla compaginando los factores que hemos mencionado: el industrial y sobre todo el artesanal.



viernes, 13 de mayo de 2011

EXCURSIÓ A S’ARENALET DES VERGER.-AUBARCA.


Aquesta vegada ens ha donat per fer una excursió llarga, molt llarga: des de les Cases de s’Alqueria   Vella fins a la platja de S’Arenalet de Aubarca, o millor dit s’Arenalet des Verger. En total hem recorregut 15,700 Quilòmetres després de 4 hores i 57 minuts de caminada efectiva.

Sabíem que era una excursió llarga, però alguns dels novençans hem anat enganyats perquè si bé els veterans ens havien advertit que es tractava d'una excursió de llarga caminada, ens havien dit que no tenia pujades… je!. Han transcorregut 48 hores i encara alguns continuem patint les seqüeles de l'esforç.
Hem deixat els cotxes en l'aparcament de les Cases de s’Alqueria Vella, per enfilar el camí que condueix al Campament dels soldats. Després de començar a caminar per un camí de carro, ens hem desviat a la dreta per agafar una sendera per un bosc d'alzines que ens ha portat al que va ser una presó de la Guerra Civil. Es poden veure, encara que semi derruídes, totes les instal•lacions d’aquella presó.
Després de llegir detingudament tots nosaltres els rètols que el Consell té instal•lats allí (ho podeu veure a la fotografia d’en Miquel), hem berenat aprofitant l'ombra d'una magnífica alzina que està situada al costat de les ruïnes dels barracons. Allí asseguts observant aquelles ruïnes i el paisatge que les envolta, un es pot traslladar amb el temps als anys 40, una època no tant llunyana, e intentar pensar com varen passar els 900 soldats republicans que varen estar ficats allí dedins tots aquells anys treballant en la construcció de la carretera (Camí dels Presos) que devia arribar fins a la Torre Moreia. Dona escalfrets pensar-hi. El camí, el llarg camí que van construir els presos d'aquell penal, és fidel reflex de l'enorme treball que varen realitzar per redimir la seva condemna. Però bé. Una vegada ens varem despertar d’aquell somni, ens posarem a berenar mentre alguns companys aprofitaren per posar-se els pantalons curts que portaven en la motxilla, perquè la calor que feia amb aquell Sol que ens va acompanyar tot lo dia, començaven a deixar-se notar.
Continuem la nostra marxa pel esmentat Camí dels Presos contemplant les vistes excepcionals que des de aquelles muntanyes es veuen. Però en lloc de continuar pel camí fins al cim de Sa Tudossa, els caps d’itineraris van decidir agafar una drecera que ens portaria directament als refugis de la Caseta dels Oguers i després al de S’Arenalet des Verger que es troba al costat de la platja. No es tractava d'un camí complicat, però la distància a recórrer era molt llarga. Després de caminar un poc més de dues horetes, podíem contemplar des de aquella muntanya, la platja d'Aubarca. Ara solament es tractava de cobrir aquells quilòmetres que ens
faltaven d'una manera còmoda, ja que tot el recorregut era un pendent cap avall. A l'alt d’aquelles muntanyes, personal del Consell Insular estava realitzant labors de neteja de rostolls i matolls. En la Caseta del Oguers varem fer un alt per beure aigua i treure algunes imatges d'aquell lloc. Alguns van aprofitar també per refrescar-se els peus amb l'aigua gelada d'una mànega que allí hi havia. Altres es varen refrescar el cap. Després arribem al refugi de S’Arenalet des Verger. Estava tancat. Però els porxos que té i la seva terrassa exterior ens van convidar a quedar-nos allí per menjar. Un company va descobrir una dutxa exterior d'aigua fresqueta que ens convidava a donar-nos un capbussó a la platja i després dutxar-nos allí. Va haver-hi quatre que no ho dubtem. Agafarem les nostres tovalloles i varem anar cap a la platja. La resta es va quedar allí en l'ombra, a descansar.
La platja estava gairebé deserta. Solament tres excursionistes i una parella que va arribar mes tard estaven allí amb nosaltres. Sense pensar-ho, ens varem ficar en aquelles aigües cristalines. Al principi, estava bastant freda l’aigua, però a l'estona ja estàvem els quatre nedant. Què plaure!. No pot haver-hi res al món millor que aquella platja verge. Inigualable. Després de romandre un ratet gaudint d'aquell bany, ens dirigim a donar-nos una dutxa d'aigua dolça. Com a nous!. Varem menjar allí tots i quan ens estava entrant el “xubec”, algú va dir que ens quedaven encara unes tres hores de camí de retorn. 3 hores!. Això ens va deshondir. Dit i fet, agafarem els tapins i comencem a enfilar el retorn vorejant aquelles aigües transparents para enfilar el camí de S’esquena Llarga. No sabíem el que ens esperava. Quina passada. S’Esquena llarga és un camí de muntanya que uneix la platja de S’Arenalet des Verger amb la carretera de Puig de Tudossa.
Té unes costes considerables, també algunes baixades, però tot el que baixes ho has de tornar a pujar. Amb un Sol que ens pegava de ple, albiràvem al lluny a von ens dirigíem, al lluny, al lluny... Aquell caminet mai s’acabava i això desanima a qualsevol. Si damunt vas traient la freixura per la boca, molt més.
Quan giràvem la vista cap a enrere, podíem veure, allí al lluny, l'Illa de Menorca. Després de diverses parades obligatòries per reposar líquids i una mica de sucre i potassi per que no ens adonés cap atac de molló, continuem el nostre retorn cada vegada ja amb menys força fins que arribem a una fonteta. Allí ens varem seure i ens refresquem amb l'aigua gelada que sortia d'aquell broll. Bevem o no bevem?. Ens preguntàvem. El nostre cap de centúria ens deia que no beguéssim, però la temptació i la set van poder més i alguns ho van fer. Fins i tot el més maniós va beure. No s'ha mort, que sapiguem, a D.g. Des d'aquell lloc fins a les cases on havíem deixat els cotxes ja va ser cosir i cantar, perquè després d'una forta pujadeta ara tot el camí era un suau descens fins a les Cases de s’Alqueria Vella.

En definitiva, una estupenda excursió molt apta per practicar el Nòrdic Walkin, amb unes panoràmiques excepcionals que t'ofereix com a premi poder banyar-te a una de les platges millors de Mallorca. Que més es pot demanar.

Fins a la propera!.

                                                         Fotografíes Miquel Barceló
                                             (Si voleu veurer-les millor, clicau d'amunt d'elles)

                                                                   (Fotos Trigo)







video