EL "TRENCAPINYONS".

Avui parlarem una miqueta del “Trencapinyons”, un ocell molt habitual en els nostres pins que ens deixa sempre al voltant dels mateixos signes evidents que s'ha donat el gran festí.

La seva morfologia està adaptada per trencar les pinyes i poder agafar els fruits amb la seva llengua.

És una espècie endèmica (Loxia balearica) diferent al comú “Piquituerto” (Loxia curvirostra) el que indica que les nostres Illes són un àrea d’endemisme ornitològic únic en l'Europa occidental.


El seu bec es ben fort i ho tenen entrecreuat. Amb ell són capaços d'extreure els pinyons fent alçaprem entre les escates de les pinyes. La part superior és recta però la inferior s'entrecreua, alguns exemplars cap a la dreta i uns altres cap a l'esquerra, encara que tots quan neixen ho tenen recte.

Els serveix, a més de trencar les pinyes, per desplaçar-se pels pins de branca en branca. La forma que tenen de “netejar” les pinyes és molt curiosa. Escullen una pinya adequada a la seva grandària de bec.

La punta de la mandíbula inferior coincideix amb el costat del fruit; si aquest es tanca a l'esquerra la pinya li queda a l'esquerra i si ho fa cap a la dreta la pinya es queda a la dreta. Quan trenquen la pinya obrint les seves escates, les dues puntes queden en la mateixa línia vertical, una damunt de l'altra, per cisellar el tancament de l'escata on s'amaga la llavor. Quan tanca el bec, les seves mandíbules actuen a manera de tascó, separant l'escata progressivament.

Si no hi ha suficient obertura, fa alçaprem amb un lleu gir de cap, acabant per esquerdar-la i menjant-se les llavors que recullen amb la seva llefiscosa llengua. Les escates cauen al sòl -igual que el cor de la pinya totalment neta d'elles, com es pot veure a la foto- fent el característic “redol” que tots coneixem.

La singular manera que tenen de subjectar les pinyes amb les seves potes de forma acrobàtica cap a baix, ens recorda als lloros. La potència que tenen en el seu bec és bastant considerable fins a l'extrem de poder doblegar enreixats de gàbies.

El seu vol és ràpid i ondat i resulta inconfusible perquè ho acompanyen emetent el so característic que ja ens és familiar !!xip-xip!!. Rares vegades es posen al sòl, tret que sigui per beure, cosa fàcil de comprendre per la forma especial del seu bec que els incapacita bastant per picotetjar. No obstant això, en èpoques d'escassetat de pinyes, pot foradar pomes per extreure les seves llavors, trencar brots tendres d'arbres i menjar alguns insectes que troba per l'escorça del pi, com a escarabats i cucs.

Llàstima que no els agradi la “Procesionaria” del pi, perquè si fos així a aquest ocellet li hauríem de fer un monument.

Els Trencapinyons fan els seus nius a la meitat de l'hivern (desembre-abril) el que els permet alimentar-se en aquesta època amb les llavors madures de les pinyes.

És doncs un ocell afortunat perquè no té problema algun per alimentar-se amb la quantitat de pins que tenim a les illes.

Si en comptes de queixar-nos i escombrar cada vegada els sòls quan es peguen un festí de pinyes, guardéssim aquestes escates per fer o avivar foc, ens adonaríem de l'útils que són les mateixes. Son perfectes per això!.