Una altra excursió de les clàssiques i única
per la seva bellesa.
Amb la meitat dels membres del nostre grup excursionista (l'altra meitat per
diverses circumstàncies no han pogut venir), ens hem dirigit amb dos cotxes
fins a Orient, i hem aparcat un quilòmetre abans d'arribar al poble, just
davant on comença el camí que, a través de la muntanya, condueix fins a Santa
María i Alaró travessant el torrent de “Coanegra”, un camí “romp turmells” per
la quantitat de pedres que el pas de l’aigua
ha deixat soltes i que fa difícil caminar per allí. Però es curtet.
No sabíem si anar abans a veure el “Salt des Freu” o
primer pujar fins a “S’Avenc”. Al final ens hem decidit per anar primer fins a
la cova. Hem travessat el torrent i hem començat a pujar per un camí que va
fent zig-zag entre les alzines amb algunes pendents bastant fortetes. Mentre
anàvem pujant sentíem contínuament el murmuri de l'aigua que transcorria pel
torrent que teníem a baix i algunes veus llunyanes d'un grup d'aventurers que
havien de llançar-se als gorgs des de les altures, perquè s'escoltava també el esclafit
de les seves capbussades.
Quan més amunt pujàvem la temperatura anava descendint, però
aquell airet fresc que ens venia molt bé per a l'esforç que estàvem realitzant,
ens va a arribar a preocupar per por que agaféssim una “pipida” amb la suada
que dúiem.
Després d'uns 40 minuts d'ascens, arribem a una explanadeta
on hi ha una bifurcació de camins i un forn de calç. Allí hem aprofitat per
berenar i treure'ns algunes fotografies.
Hem reposat forces i tot seguit hem agafat
la sendera que condueix a Santa María. L'altre porta a Alaró. Aquest camí, que
al principi és de descens suau, va recorrent al llarg el torrent de Coanegra a
una altura més que considerable. Les alzines ara es barregen amb, pins, mates i
arboços. Continuem el descens m’entres pensàvem que si ja se'ns hi feia prou
pesat davallar, a la tornada ho hauríem de tornar a pujar… Buf!.
Després d'una horeta aproximadament de baixada, arribem a
un punt on un rètol indicador ens indica que si seguim recte anem a Santa María
i si retrocedim per on hem vingut ens tornem a Orient.
Just davant d'ell hi ha
una sendera molt empinada que puja la muntanya que varem suposar és el que
condueix a “S’Avenc” encara que no hi ha res que ho indica. Després ens hem
fixat que algú havia pintat en el pal indicatiu una fletxa amb el dibuix de una
cova senyalant aquesta sendera.
Aquesta pujada sí que és de les fotudetes. Es una antiga
sendera per a persones que està construïda sobre “marges” de paret seca. Cada
vegada que veiem l'enorme treball que realitzaven els nostres avantpassats per
les muntanyes, ens deixa bocabadats. Aquest tram, que dura una mitja horeta, és
dur perquè ascendeixes un desnivell d'uns 120 metres fins a arribar a la boca
de la cova que es troba a 455 m. d'altura.. Allí ens estava esperant un noi a
qui havíem telefonat uns dies abans per dir-li que anàvem a venir aquest dijous
i demanar-li que per favor vingués a obrir-nos el reixat del túnel que dóna
accés a “S’Avenc” que, com tots sabem, és de propietat privada. No hi ha hagut
cap problema.
Després de donar-li la propineta que ens ha sol·licitat, ens hem
ficat en el passadís de mina que picat sobre la roca ens condueix després d'un
recorregut d'uns 50 metres fins a la cavitat. Quan entres allò és
impressionant. S’Avenc té uns 70 metres d'altura amb un forat a l'alt per on
els especialistes realitzen ràpels com podem veure en You Tube. L'amplària de
la cova és d'uns 100 metres de diàmetre i té una profunditat d'uns 200 metres.
Noltros estàvem sols allí dins i el silenci era
escruixidor. Les nostres veus es perdien entre les parets de roques humides i
les estalactites i estalagmites. Varem preparar les nostres piles i ens vam
disposar a baixar al fons de l'avenc on hi ha una petita entrada que et porta a
una altra càmara enorme. Mentre anaves baixant la foscor s'anava fent cada
vegada més intensa. Allí, per la humitat, el sòl estava molt relliscós i dos de
nosaltres ho vam poder comprovar molt bé amb la culada que ens varem pegar. A
un de noltros li va agafar un poquet de claustrofòbia i no se va voler ficar acotat
per allí i ens va esperar al centre de la cova.
Els altres, després d'explorar aquella enorme cavitat, varem
tornar a sortir cap al centre de s’avenc on la llum solar penetra per aquell
enorme forat donant-li un efecte únic que et fa recordar la pel·lícula “Viatge
al Centre de la Terra”. Després de les consabudes fotos, varem sortim de nou a
l'exterior i després d'acomiadar-nos de l’encarregat, vam tornar per on havíem
vingut. Ara baixant aquella sendera súper empinada per després iniciar l'ascens
de nou pel camí direcció a Orient.
La veritat és que pugem millor que baixem, perquè ens va parèixer
que, en no rés, varem fer tot aquell camí de pujada fins la bifurcació dels
camins Alaró-Orient-Santa Maria. Per allí varem aprofitar per menjar en unes
roques on el soleiet ens convidava a fer-ho.
Un de noltros que té problemes en un peu, aquell descanset
li va venir molt bé per poder continuar, ara costa avall cap el torrent de Coanegra.
Tenia el peu enrampat.
Quan varem arribar al torrent no baixava molta aigua,
però la que ho feia ho feia amb força i el soroll dels petits salts entre les
roques era espectacular. Caminem seguint la llera cap avall buscant el famós
“Salt des Freu”, on els bombers i gent aficionada al barranquisme ho solen
baixar freqüentment en ràpel. Per allí ens creuem amb un grup de nois proveïts
tots ells amb equips de neoprè, cascos i material d’escalada, que de ben segur,
eren els que sentíem el dematí llançar-se al gorgs.
Després de passar per unes ruïnes d'un antic molí, el
soroll d’aigua cada vegada era mes fort. Això ens indicava que el salt estava prop.
Efectivament allí hi era . Vam poder baixar fins a la base per filmar-ho i
fotografiar-ho. És verdaderament espectacular. 
Després, vam continuar baixant seguint el curs del torrent,
però com la llum solar allí no arriba mai i no ens quedava molt de temps, varem
acordar donar-nos la volta no fos cosa que la foscor en caigués d’amunt per allà baix.
Una altra excursió de les bones que no es pot deixar de
fer. Ni és de les fàcils ni de les difícils. Té moments durs i moments no tan
durs. Però val la pena arribar als dos punts que hem visitat.
Res més. Fins a la propera!, si podem. Adéu siau!.
(Les fotos son d'en "Trigo" i Miquel Barceló)
S'Avenc
Torrent de Coanegra
No hay comentarios:
Publicar un comentario