Tras estar buscando con la cabeza en alto
el citado reloj (lo que motivaba que la gente que pasaba por allí al mirarnos
también levantara la vista hacia arriba buscando no sabemos qué), lo divisamos
a una altura tan considerable que no nos extraña que pocos se hayan fijado en
él. Pero la verdad es que es muy curioso. Es el que figura más arriba. La inscripción: CADA HORA FER, SA DARRERA MATA, desde luego da que pensar.
miércoles, 30 de noviembre de 2011
¿TE HAS FIJADO ALGUNA VEZ?.
viernes, 25 de noviembre de 2011
CAMÍ DE S’ARXIDUC (SON MORAGUES).
Dijous, 24 de novembre 2011. Hem mirat el temps. Sembla que farà un bon dia després de tanta pluja. Hem quedat a les 9,15 hores en l'estació intermodal per agafar el bus fins a Valldemossa. Avui volem fer la clàssica excursió del Camí de s’ Arxiduc per aquesta variant: Valldemossa- Pla d’es Pouet- Cingles de Son Rulla’n- Pla de Ses Aritges- Ses Fontanelles- Pla d’es Pouet- Valldemossa.
Avui el
grup estava format per cinc membres, per que el sis “Ratapinyades” restants han fet fallida: Un
amb pedres en el ronyó, altre amb el cor que li bategava, un altre que s'ha
d'operar d'un peu, un altre que tenia classe de cultura general, i dues que
tenien altres “feines”. Doncs bé, 5 hem
estat els que hem enfilat la costa que comença a dalt de Valldemossa al costat d'una
reixeta i que ens portarà fins al Pla des Pouet. Hem saltat un botador -mal records
ens du aquest botador!- i comencem a pujar.
Com aquesta
pujada para uns era bastant dura i per a uns altres no tant, ho deixarem que és
una costa bastant “fotudeta” i així tost contents. Bastant llargueta també, o
no?. Al cap d'una hora d'ascens s'arriba
al Pla des Pouet, una esplanada d'alzines preciosa, on hem aprofitat per
berenar. Allí, un dels nostres companys que s'ha trencat les ulleres, ha tret
de la seva motxilla ses “eines” (té de tot) i amb cinta americana s'ha fabricat
una muntura -que semblava de disseny- que li ha aguantat tot el camí
perfectament. És un manetes.
Després de
fer-nos algunes fotos hem agafat el camí que porta directament a les “Cingles
de Son Rulla’n”. Allí pujant, a un de nosaltres li ha donat la clàssica “pájara”
que ja comencem a estar acostumats. La tractem donant-li al afectat uns quants
dàtils (tots per via oral, eh!) i en uns minuts, es queden com a nous.
De seguida
arribem als bancs de pedra que el s’ Arxiduc va construir, al costat del camí,
en el Coll de Son Gallard, perquè la gent pogués descansar i gaudir d'aquell
lloc. Després de fer unes fotos hem continuat l'ascens pel Puig Caragolí fins a
arribar a les “Cingles”. En aquest punt, els núvols passaven fregant el cingle
i hi havia alguns moments que no s'albirava gens. Després, de sobte,
desapareixien i les vistes eren impressionants. A baix del precipici “Sa
Foradada”, “Són Marroig”... al fons, “Biniaraix”, “Muleta” el Port de Sóller.
Els que tenim vertigen caminàvem el més allunyats que podíem de la vora del
precipici. Encara que el vent no bufava amb força, el vapor dels núvols passant
entre noltros impressionava i acollonava. Per això, hem fet unes fotos com hem
pogut i hem continuat el camí cap a el “Pla de Ses Aritges”. Des d'aquell lloc
es veu (quan els núvols t'ho permeten)
tota la Costa Nord. Fantàstic!.
On existeix
un senyal indicant la bifurcació de diversos itineraris, hem agafat el que ens
portaria cap a el “Mirador de Ses Basses”. Els núvols continuaven passant entre
noltros mentre anàvem caminant. Quan em baixat de desnivell, hem entrat en un
bosc d'alzines on hem aprofitat per menjar. Després ens hem fet unes fotos en
el Mirador i amb Valldemossa allà baix, hem començat el descens passant una
altra vegada pel “Pla des Pouet”.
Com ja ens
ha passat en anteriors ocasions, la baixada ens ha resultat igual o pitjor que
la pujada. Allò mai s'acabava!. Però al final hem arribat. El millor de
l'arribada, les coques de patates, xocolates i el cafè amb llet que ens hem
pres a Valldemossa. Quina gaudida.
En total
hem recorregut 9,440 quilòmetres i hem emprat 4 hores i 27 minuts a fer tota a
l'excursió. Aquesta vegada, mesurat amb un podòmetre d’última generació que un
de nosaltres ha estrenat i que no falla mai.
Llàstima que el nostre fotògraf oficial s'hagi oblidat de carregar la bateria de la seva càmera. Les fotos són dels suplents Pep Planas i Lluis Estelrich.
Llàstima que el nostre fotògraf oficial s'hagi oblidat de carregar la bateria de la seva càmera. Les fotos són dels suplents Pep Planas i Lluis Estelrich.
I rés mes.
Està ben clar que, vistes les incidències, sembla que caduquen les garanties i les
dates de caducitat.
La propera
sortida serà a Pollença. Pujarem al Calvari i al Puig. Oferirem en sacrifici la
pujada dels 365 esglaons al Sant Crist crucificat i pregarem a Santa Maria del
Puig que ens guardi de incidents i accidents. Que ens deixin com estàvem i
puguem continuar volant totes les ratapinyades del grup ben plegats.
Amén.
Fins la
propera!.
lunes, 21 de noviembre de 2011
BACALAO A LA MALLORQUINA
Ingredientes para 4 personas:
4 trozos de
bacalao congelado desalado grueso sin espinas (tacos de supremas).
100 g.de
coliflor.
4 sofritos.
4 puerros.
1 manojo
perejil.
6 patatas
medianas.
2 cebollas.
4 tomates de
ramillete.
Piñones.
Pasas.
1 trocito de
sobrasada.
Aceite de
oliva virgen.
Sal.
------
Se pone en
una fuente de cristal, un poco de aceite, las cebollas cortadas a rodajas y
encima las patatas también en rodajas (panadera) salpimentadas. Se tapa con
papel albal y se cuecen 20 minutos a 180º.
En un bol,
se coloca la verdura troceada muy pequeña salpimentada y aceitada, con los
piñones y las pasas.
Se coloca
encima de las patatas UNA CAPA DE VERDURA. A continuación los tacos de bacalao
que habremos secado bien con un paño de
cocina. Seguidamente pondremos unos trocitos de sobrasada encima de los tacos.
Otra capa de verdura y arriba los tomates de ramillete cortados en rodajas.
Se vuelve a tapar
con papel albal y se pone en el horno 25 minutos a 180º (a la mitad del tiempo
se quita el papel de aluminio).
---Variante: Se puede sustituir la sobrada por pimentón dulce. En este caso en el bol se mezclará la verdura con 2 cucharadas de pimentón. También se espolvorearán los tacos de bacalao.
sábado, 19 de noviembre de 2011
DEIÀ-MULETA-SÓLLER.
Avui, 17 de Novembre 2011, hem recorregut
l'antic Camí de Castelló que uneix Deià amb Sóller. Però hem trobat que
convenia canviar un poquet l’itinerari de la excursió clàssica, per això, ens
en dirigit cap al refugi de Muleta, on havíem trucat per telèfon per reservar
taula i menjar allí.
Tant el
trasllat d'anada com el de retorn, ho hem fet en bus. Perfecte. En total hem
recorregut 10,954 quilòmetres i hem emprat unes 4,30 hores per a fer tota
l'excursió. Hem de dir, que part del grup ha tornat a Palma des de Muleta en el
cotxe d'un company que ens ha esperat en el refugi, mentre la resta hem
continuat el camí fins a Sóller.
Aquesta
vegada no hem tingut cap problema “mecànic” perquè és una excursió de
senderisme fàcil i amb el tractament habitual preventiu ens ha sobrat. En
aquesta excursió, no més hi ha una pujadeta forta al principi i un altra per a
la meitat. La resta del camí transcorre entre pins, alzines, garrovers i
oliveres amb suaus pujades i baixades que fan l'excursió summament agradable.
La parada
del bus te deixa pràcticament a puesto. No més has de caminar un centenar de
metres per la carretera -amb un poquet de cura pels vehicles que circulen- i no
més passat el camí que sen va cap a “Ca
l’Abat”, de seguida trobes un pal del GR 221 indicant el començament del “Camí
de Castelló” en direcció a Sóller. Aquest es l’ inici. Ho agafem i comencem a
pujar!.
El “Camí de
Castelló” és una sendera de ferradura d'origen medieval que durant el transcurs
dels segles ha permès la comunicació de tota la zona compresa entre Deià i
Sóller: Són Coll, Ca’n Miquelet, Ca’n Prohom, Són Mico, Ca’n Carabasseta, l’Heretat…
En l’antiguitat, diuen que era l'única via possible que unia Deià amb Sóller
abans que es fes l'actual carretera al segle passat. En l'actualitat el camí
està ben conservat, gràcies a la labor que ha realitzat la “Escola de margers
de Mallorca”.
Després de la
pujada inicial, mentre vas caminant, vas veient LLucalcari, la Cala de Deià,
“La Pedrissa”, “Els Còdols Blancs”...fins que arribes a “Son Coll”. La
propietat d’aquest casal, en el segle XIX concretament, es va dividir formant
un nucli de cases amb diferents
propietaris: “Ca’n l’amo Joan” “Celler de Son Coll” etc. Per aquí, just no més
passar la Font de Ses Mentides, ens hem aturat a berenar amb la companya d’un
moixet molt dòcil i afectuós que ha volgut berenar també amb noltros.
Des de “Son
Coll”, el camí va ascendint lleugerament en direcció a la finca de “Ca’n
Miquelet” . Mentre puges, com l’espessor dels arbres t'impedeix la vista cap al
mar, t’has de anar fixant en el bosquet i en les penyes que hi ha a la dreta del
camí. En aquell bosquet em trobat varies “rotllos de sínies” a von feien carbó
en l'antiguitat.
Sense
adonar-te et trobes en el punt més alt de l'excursió, on comença el terme
municipal de Sóller, a 270 metres d'altura. El paisatge que s'albira en aquest
lloc amb “Sa Casa Nova” allà baix, és espectacular. Després de creuar una barrera,
entrem en l’olivar de “Ca’n Prohom”, on diversos operaris estaven realitzant
labors de poda de les oliveres. Allí altre moixet ha vingut cap a noltros. O diem,
per que no es normal trobar-te a dal de la muntanya moixos dòcils que vengen
cap a tu. Cans si, però moixos? Fins aquí, dos!.
Al final de
la finca en un punt alt -com era preceptiu fer-ho en l'antiguitat- existeix una
gran “Era de batre” perfectament conservada. Des d'aquell lloc les vistes cap a
el “Puig de Balitx”, “Montcaire” el “Puig de la Bassa” i més a la dreta el cim
de el “Puig Major” tornen a ser
espectaculars. El conegut “Pi de l’Ensaïmada” presideix majestuós aquell
paisatge des del seu privilegiat monticle.
Des de l'era
fins a les Cases de “Ca’n Prohom” i “Ca’n Mico” hi ha uns dos-cents metres de
distància. Després de contemplar el pati d'aquest immens Casal i les vistes que
des de aquell lloc s'albiren, hem continuat pel camí cap a l'Ermita de
Castelló, una petita Església que està en ruïnes, encara que sembla es té la
intenció de rehabilitar-la perquè han efectuat algunes obres per contenir la
façana que fan concebre aquestes esperances. Confiem!. Aquí, just davant de
l'ermita, finalitza el Camí de Castelló i comença el “Camí des Rost” que es
dirigeix en descens cap a Sóller.
Noltros,
com hem dit abans, hem sortit de nou a la carretera que baixa fins a Deià i
després de caminar uns cinc-cents metres, ens hem desviat per la garriga a la
dreta en direcció a Muleta, cap al refugi. Per aquell camí, que es troba
perfectament senyalitzat amb pals indicatius, dos dels nostres companys, els
que anaven més ressagats, s'han extraviat. El telèfon mòbil ha solucionat la papereta
però com no s’aclarien amb les
explicacions que lis donàvem per trobar-nos, el cap d’itineraris ha tingut que
tornar enrere a buscar-los. Cap problema. El que passa és que com hi ha
bastants bifurcacions de camins i senderes, si no estàs al lloro dels pals quan
vas xerrant y xerrant, doncs et despistes i ocorre el que ocorre.
Després de
pujar el monticle de Muleta, de seguida albires el Far de Sóller, que està
situat en la bocana del port entre el “Cap Gros” i és “Morro des Xoriguer”. Doncs,
cap allí ens hem dirigit.
Una altra
vegada, una ovella esgarriada del grup -aquest que escriu- que sa quedat enrere
badocant fent fotos, s'ha perdut. Ningú contestava al xiulets i crits que
pegava. Gracies a Deu, el “sherpa” que sempre va a la rereguarda caminat tira
tira i aviadet, m’ha vist i després de demanar-me que putes feia per allí tot
sol, m’ha retornat a la cleda. Cagon dena!.
En el
refugi de Muleta ens estava esperant un “Rata-Pinyada” que està en període de
recuperació, que ha arribat allí amb el seu cotxe per menjar amb noltros. El
refugi, és l'antiga estació telegràfica de Muleta que es va construir en 1912 i
que, com a centre de comunicacions militars, va tenir la seva importància
estratègica fins a 1944 que va deixar d'utilitzar-se. En l'actualitat el refugi
està gestionat pel Consell de Mallorca i l'Ajuntament de Sóller. Allí, després
d'haver menjat uns canalons i una carn no sabem de què molt tendra amb salseta,
hem escrit i firmat tots en el llibre de visites, el nostre temor al fet que la
política de “retalls” que està duent a terme l’actual Govern arribi també als
refugis públics, fotiguent als grups de pensionistes que, com noltros, volem
continuar gaudint de la nostra terra i dels refugis tal qual estan concebuts,
per que el servei i tracte del seu personal sempre ho hem trobat exquisit.
Quan hem
acabat i davant la comoditat que suposava el tornar a Ciutat amb el vehicle del
nostre company, alguns s'han apuntat. La resta, “els més valents”, hem
continuat el nostre camí cap a Sóller. Per cert, quan ens anaven, en vist a quatre
moixos, quatre! que estaien prenent el sol que ens miraven en cara de mala llet
¿?. Aquesta ha estat l’excursió dels moixos muntanyencs!.
Quan
baixàvem la costa del refugi cap al Port de Sóller, ens hem fixat en el far.
Aquest far, avisa als navegants de on es troba la bocana del Port. Va ser
construït en 1842. La seva torre, de 19 metres d'altura, és la mateixa des de
la seva construcció i el llum que fa, aconsegueix arribar a 24 milles marines
de distància.
A l'altre
costat de la bocana del port s'aixeca la “Torre Picada”, que juntament amb “El
Puig de Balitx”, la roca “Cavall Bernat” i “S’illeta” semblen voler dir-nos com es possible que encara algú hagi permès
construir a escassos metres del “seu” penya-segat, un hotel, un gran buc de
ciment, sense importar-li destruir
l'harmonia del paisatge natural del Port de Sóller, un lloc privilegiat únic
al món. Qui va aprovar aquesta barbaritat no pot estimar la nostra illa, o no
deu ser mallorquí, o la seva cobdícia pot més que ningú, o pot ser sen va des
boll. S'ho hauria de fer mirar. Quina barbaritat!.
La platja des
Repic, del Port de Sóller, estava amb signes d'haver sofert les conseqüències
de les últimes pluges. L’aigua del torrent desembocava amb força en la mateixa
y les ànneres se banyaven joioses allí mateix.. Noltros hem continuat caminant fins a la parada del
bus a Sóller i des d'allí cap a Palma.
Una
excursió molt maca, fàcil i no gaire llarga, que permet diverses alternatives.
Voldrà dir
qualque cosa trobar-te tants de moixos per la muntanya?. A lo millor ens toca
la loteria !!!.
Hem llevat s'hotel. Aixi ens agrada més l'entrada al Port.
sábado, 12 de noviembre de 2011
BARRANC DE BINIARAIX.
A tots els membres del nostre grup
excursionista “Ses Rata-Pinyades” ens encanta el senderisme, no les pujades
fortes. El caminar observant la natura per camins plans es lo que volem. El que
ocorre és que els tresors que ens ofereix la nostra illa per allà dalt, poden
sempre més que la artrosis, els ulls de polls, els galindons, la tendinitis, etc. etc. que alguns patim, i acabem sempre
fent qualsevol tipus d'excursió, fluixes mitjanes i fortes. I és que com ben va
dir un dels nostres companys “cal gaudir d'aquest moment perquè aquest moment
no ho tornarem a viure”. I té tota la raó del món. Així que procurem viure i
gaudir de la nostra illa lo més que podem i encara que en alguna excursió ho
passem fotut, però que ben fotut, sempre acabem satisfets pensant els
fantàstics moments que hem tornat a viure.
Després de les intenses pluges que han caigut
fa uns dies, pensàvem que el Torrent de Biniaraix estaria en tot el seu esplendor,
al cabal de l'aigua ens referim, i decidim fer-lo una vegada més.
És una de les excursions millors que hi ha a l’illa i que tothom coneix, per això, els detalls tècnics els deixarem per els bloggs especialitzats, que hi ha molts i molt bons. No obstant això, donarem una breu pinzellada sobre el que ens hem trobat pel nostre recorregut, per si hi ha algú que li pugui interessar.
Recorre el Torrent de Biniaraix és una excursió fotuda, la veritat. Fàcil, perquè tot el recorregut es realitza pel camí empedrat que transcorre per la vorera del torrent, però fotuda per que tot es pujada. En total son 9,970 quilòmetres (des de Biniaraix fins al Pla de l’Ofre) amb un total de 5,10 hores de caminada efectiva (de les quals 3,10 son de pujada i les altres dues de baixada pel mateix lloc).
Hem de dir que aquesta excursió se realitza casi sempre passant una sola vegada pel barranc: ben baixant-lo venint de Cúber, per exemple, o pujant-lo per dirigir-se cap a allà mateix, o cap al Tossals, el Cornadors... Noltros ho hem volgut fer aquest pic dues vegades, originals que som!. Primer pujant-ho i després baixant-ho, que no sabem el que és pitjor perquè en la baixada acabes amb les pastilles del fre de mà fent fum, o el que és el mateix, els genolls i els peus fets pols. El “Voltadol gel” amb el qual ens hem empastissat els genolls abans del recorregut, no ens ha servit de rés per que inclús, hi ha hagut una fallada de sustentació d’un company que no ha tingut conseqüències a D.g. A la fi, però, hem arribat. Sempre arribem!.
Al que anàvem. A Biniaraix hem deixat els cotxes on hem pogut. Des del rentadors (on antigament es rentava la roba), hem començat la pujada. Com tothom sap és un camí empedrat que transcorre pel congost entre la Serra de Son Tortella i és Cornador Gros. No més iniciar el recorregut ja hem sentit el renou d’aigua que davallava amb molta força: Era la Font des Patró Lau. Just aquí, a mà dreta hi ha la primera aixeta de les tres que hem vist al costat del camí, on surt un aigua fresca i boníssima. Per cert que al obrir un grifó d’aquestes aixetes, aspirava l'aire cap a dins, senyal que aquella aigua que baixa per una canonada de la Font des Verger ho fa amb tanta força, que impedeix que surti per aquell grifó. Molt curiós.
Pujant pel camí arribes a un punt especial del Barranc on les penyes del dos costats casi es toquen. Es “l’Estret”, que tots coneixem. Com davallava l’aigua per allí!. Fantàstic!. Després de estar una estona mirant aquell espectacle, hem començat a caminar i caminar cap amunt per aquelles pedres perfectament col·locades (per cert amb les pluges han caigut diversos marjals sobre el camí que convindria reparessin al més aviat possible per evitar mals majors; tot això, confiant que els polítics, amb la crisi, no deixin en abandó aquest lloc històric , tant cultural com a turístic del nostre poble), fins que les vistes cap a Biniaraix, la Vall de Sóller, el Port, Sa Torre Picada, Muleta, etc. son cada vegada mes espectaculars.
És una de les excursions millors que hi ha a l’illa i que tothom coneix, per això, els detalls tècnics els deixarem per els bloggs especialitzats, que hi ha molts i molt bons. No obstant això, donarem una breu pinzellada sobre el que ens hem trobat pel nostre recorregut, per si hi ha algú que li pugui interessar.
Recorre el Torrent de Biniaraix és una excursió fotuda, la veritat. Fàcil, perquè tot el recorregut es realitza pel camí empedrat que transcorre per la vorera del torrent, però fotuda per que tot es pujada. En total son 9,970 quilòmetres (des de Biniaraix fins al Pla de l’Ofre) amb un total de 5,10 hores de caminada efectiva (de les quals 3,10 son de pujada i les altres dues de baixada pel mateix lloc).
Hem de dir que aquesta excursió se realitza casi sempre passant una sola vegada pel barranc: ben baixant-lo venint de Cúber, per exemple, o pujant-lo per dirigir-se cap a allà mateix, o cap al Tossals, el Cornadors... Noltros ho hem volgut fer aquest pic dues vegades, originals que som!. Primer pujant-ho i després baixant-ho, que no sabem el que és pitjor perquè en la baixada acabes amb les pastilles del fre de mà fent fum, o el que és el mateix, els genolls i els peus fets pols. El “Voltadol gel” amb el qual ens hem empastissat els genolls abans del recorregut, no ens ha servit de rés per que inclús, hi ha hagut una fallada de sustentació d’un company que no ha tingut conseqüències a D.g. A la fi, però, hem arribat. Sempre arribem!.
Al que anàvem. A Biniaraix hem deixat els cotxes on hem pogut. Des del rentadors (on antigament es rentava la roba), hem començat la pujada. Com tothom sap és un camí empedrat que transcorre pel congost entre la Serra de Son Tortella i és Cornador Gros. No més iniciar el recorregut ja hem sentit el renou d’aigua que davallava amb molta força: Era la Font des Patró Lau. Just aquí, a mà dreta hi ha la primera aixeta de les tres que hem vist al costat del camí, on surt un aigua fresca i boníssima. Per cert que al obrir un grifó d’aquestes aixetes, aspirava l'aire cap a dins, senyal que aquella aigua que baixa per una canonada de la Font des Verger ho fa amb tanta força, que impedeix que surti per aquell grifó. Molt curiós.
Pujant pel camí arribes a un punt especial del Barranc on les penyes del dos costats casi es toquen. Es “l’Estret”, que tots coneixem. Com davallava l’aigua per allí!. Fantàstic!. Després de estar una estona mirant aquell espectacle, hem començat a caminar i caminar cap amunt per aquelles pedres perfectament col·locades (per cert amb les pluges han caigut diversos marjals sobre el camí que convindria reparessin al més aviat possible per evitar mals majors; tot això, confiant que els polítics, amb la crisi, no deixin en abandó aquest lloc històric , tant cultural com a turístic del nostre poble), fins que les vistes cap a Biniaraix, la Vall de Sóller, el Port, Sa Torre Picada, Muleta, etc. son cada vegada mes espectaculars.
En la pujada ens hem trobat amb un grup de 7
dones que, igual que noltros, unes pujaven
ben lleugeres, unes altres intentaven seguir a les primeres i les últimes
anaven traient la llengua fora. Durant el camí ens hem creuat un parell de
vegades, creuat no, passat uns als altres, encara que nosaltres hem arribat al
cim primer.
El Gorg Ca Catí és el darrer de la devallada esportiva del Torrent de Biniaraix, on els barranquistes fan un
ràpel de 38 metres. Noltros ho hem observat d’anfora amb rampa als peus, perque
des de aquell lloc, el bot cap avall és impressionant.
Després de 2,45 horetes hem arribat al Vall de les Cases de l’Ofre. Uns 5 minuts
abans d’arribar-hi hem vist una petita presa al torrent i un pont de fusta que condueix al Refugi den Joaquim Quesada, construït pel Foment de Turisme als anys 50. Noltros, aquesta vegada, ho hem deixat anar.
Allà dalt, vorera les cases de l’Ofre, hem descansat una mica per agafar forces i poder arribar a la creu de ferro que es troba just en la faldilla del roquedal arrodonit característic de l’Ofre. Allí un company ha preferit quedar-se en aquest campament base i no fer el cim amb la resta de l'expedició. Els altres, hem continuat el camí cap amunt, ara per un camí entre pinedes i alzines i també per un caminets bastant empinats que serveixen de dreceres per arribar abans.
Una vegada hem arribat, les vistes de la Serra de Tramuntana amb el Pla de Cúber al fons són espectaculars. Com el dia acompanyava i la temperatura era agradable, hem menjat allà mateix, al costat de la creu. Fixeu-vos si feia sol, que un company nostre ha hagut d'obrir el paraigua per protegir-se perquè segons ell picava molt.
En totes les excursions quan has arribat a la meta te sents satisfet perquè ja ho has aconseguit. En totes, menys en aquesta, per que de seguida ja penses en la baixada que te espera. Per noltros ens haguéssim quedat allà dalt, però... havíem de tornar.
Després de 2,45 horetes hem arribat al Vall de les Cases de l’Ofre. Uns 5 minuts
abans d’arribar-hi hem vist una petita presa al torrent i un pont de fusta que condueix al Refugi den Joaquim Quesada, construït pel Foment de Turisme als anys 50. Noltros, aquesta vegada, ho hem deixat anar.
Allà dalt, vorera les cases de l’Ofre, hem descansat una mica per agafar forces i poder arribar a la creu de ferro que es troba just en la faldilla del roquedal arrodonit característic de l’Ofre. Allí un company ha preferit quedar-se en aquest campament base i no fer el cim amb la resta de l'expedició. Els altres, hem continuat el camí cap amunt, ara per un camí entre pinedes i alzines i també per un caminets bastant empinats que serveixen de dreceres per arribar abans.
Una vegada hem arribat, les vistes de la Serra de Tramuntana amb el Pla de Cúber al fons són espectaculars. Com el dia acompanyava i la temperatura era agradable, hem menjat allà mateix, al costat de la creu. Fixeu-vos si feia sol, que un company nostre ha hagut d'obrir el paraigua per protegir-se perquè segons ell picava molt.
En totes les excursions quan has arribat a la meta te sents satisfet perquè ja ho has aconseguit. En totes, menys en aquesta, per que de seguida ja penses en la baixada que te espera. Per noltros ens haguéssim quedat allà dalt, però... havíem de tornar.
Hem iniciat el descens pel mateix recorregut
d'abans. Exacte. Durant la baixada,
havies d'anar amb molta cura perquè en alguns trams les pedres estaven mullades
i relliscaves amb el perill que això comporta. El nostre company del campament
base ens ha telefonat que iniciava el retorn i que ens esperaria en el bar de
Biniaraix. Davallant, cada moment ens aturàvem
per veure els gorgs i l’espectacle de l’aigua caient. Així en arribat a puesto
sense donar-nos compte i naturalment hem trobat al nostre company, ben assegut
prenent una tònica.
Biniaraix, es una Alqueria musulmana que va correspondre al Conde Hugo IV d'Empúries en el repartiment del Rei en Jaume de 1229. L'Església data de l'any 1602 i el seu campanar és de planta quadrada i acabat piramidal. Per cert, la senyora del bar on ens trobem, és l'encarregada de l’església. Ella té les claus i s'encarrega d'obrir-la i tancar-la així com de la custòdia del Sagrari. Un de noltros li ha demanat que “patró” tenia l'Església. Evidentment la pregunta estava mal realitzada perquè la senyora se li ha quedat mirant com dir “aquest heretge m'està preguen el pel”. Patró?. Ell, amb tota la bona fe del mon, li ha insistit, que patró, quina patrona, Sant Nicolau, Sant Jaume… Res. La senyora amb sa “mitja” en la seva boca no li ha contestat i li ha dit que tenia cara de “pulissó”. Ha hagut de ser un senyor del poble que ha entrat en el bar el que ens ha aclarit el que volíem saber: es diu “Església de la Inmaculada”. Al·leluia!.
Una altra curiositat també digna d'esmentar. A entrat al bar un veí del poble amb una cusseta blanca i negra que és “bombera”. Segons sembla, aquesta cusseta, que viu amb aquest home guardant un ramat d'ovelles, és una experta en trobar persones seguint un rastre. Ens van explicar que a part d'haver trobat a diversos excursionistes extraviats per la zona en varies ocasions, els bombers la vénen a buscar per portar-la a països on s'han produït terratrèmols per a la cerca de persones enterrades. Ens deien orgullosos,tant l’amo com la senyora del bar, que ja havia salvat a quatre persones. Les dues últimes en el terratrèmol de Turquia. Idò. I es de Biniarraix.
Doncs res més. Hem tornat a fer el Barranc, aquesta via de comunicació antiquíssima entre Sóller, L’Ofre, Orient i LLuc, que es anterior a l'època romana i musulmana i que per lo vist, va adquirir posteriorment un caràcter de camí de pelegrinatge precisament fins a Lluc.
Biniaraix, es una Alqueria musulmana que va correspondre al Conde Hugo IV d'Empúries en el repartiment del Rei en Jaume de 1229. L'Església data de l'any 1602 i el seu campanar és de planta quadrada i acabat piramidal. Per cert, la senyora del bar on ens trobem, és l'encarregada de l’església. Ella té les claus i s'encarrega d'obrir-la i tancar-la així com de la custòdia del Sagrari. Un de noltros li ha demanat que “patró” tenia l'Església. Evidentment la pregunta estava mal realitzada perquè la senyora se li ha quedat mirant com dir “aquest heretge m'està preguen el pel”. Patró?. Ell, amb tota la bona fe del mon, li ha insistit, que patró, quina patrona, Sant Nicolau, Sant Jaume… Res. La senyora amb sa “mitja” en la seva boca no li ha contestat i li ha dit que tenia cara de “pulissó”. Ha hagut de ser un senyor del poble que ha entrat en el bar el que ens ha aclarit el que volíem saber: es diu “Església de la Inmaculada”. Al·leluia!.
Una altra curiositat també digna d'esmentar. A entrat al bar un veí del poble amb una cusseta blanca i negra que és “bombera”. Segons sembla, aquesta cusseta, que viu amb aquest home guardant un ramat d'ovelles, és una experta en trobar persones seguint un rastre. Ens van explicar que a part d'haver trobat a diversos excursionistes extraviats per la zona en varies ocasions, els bombers la vénen a buscar per portar-la a països on s'han produït terratrèmols per a la cerca de persones enterrades. Ens deien orgullosos,tant l’amo com la senyora del bar, que ja havia salvat a quatre persones. Les dues últimes en el terratrèmol de Turquia. Idò. I es de Biniarraix.
Doncs res més. Hem tornat a fer el Barranc, aquesta via de comunicació antiquíssima entre Sóller, L’Ofre, Orient i LLuc, que es anterior a l'època romana i musulmana i que per lo vist, va adquirir posteriorment un caràcter de camí de pelegrinatge precisament fins a Lluc.
Com sempre que anem per les nostres muntanyes,
no arribem a comprendre com eren capaços els nostres avantpassats de realitzar tota
aquesta meravella amb les pedres. No tenien “Voltadol Gel” ni “Ibrupofeno”,
ni... I noltros ens queixem!.
Tornarem a pujar!. Fins a la propera!.
Les fotos son d'Eduard Mas, Miquel Barceló i Lumer
(Clicau d'amunt si voleu veurer-les millor)
L'Estret
Al fons l'Ofre
l'OfreAl fons Cúber
Cúber
Suscribirse a:
Entradas (Atom)