miércoles, 30 de noviembre de 2011

¿TE HAS FIJADO ALGUNA VEZ?.



Un compañero de nuestro grupo excursionista-cultural “Ses Rata-pinyades”, nos dijo que en la Plaza de Santa Eulalia, en lo alto de la fachada de “Casa Vila”, hay un reloj de Sol muy curioso que la gente no suele reparar en él. La curiosidad hizo que un día fuéramos paseando por allí para ver de qué se trataba.

Tras estar buscando con la cabeza en alto el citado reloj (lo que motivaba que la gente que pasaba por allí al mirarnos también levantara la vista hacia arriba buscando no sabemos qué), lo divisamos a una altura tan considerable que no nos extraña que pocos se hayan fijado en él. Pero la verdad es que es muy curioso. Es el que figura más arriba. La inscripción: CADA HORA FER, SA DARRERA MATA, desde luego da que pensar.

Y ya que estábamos por allí, puestos a buscar cosas curiosas, observamos que en la fachada del Ayuntamiento de Palma, en el portal de la izquierda, hay un dragón y un caracol esculpidos. Al comprobar de qué se trataba nos hemos enterado que representan las firmas de Jaume Caracol (maestro picapedrero) y Francesc Dragó (escultor) que fueron los que la construyeron . Por lo visto, en la edad Media, era común que los autores de ese tipo de obras las firmaran  de esta forma tan peculiar. ¿Te habías fijado alguna vez?.                   
 

             
 

viernes, 25 de noviembre de 2011

CAMÍ DE S’ARXIDUC (SON MORAGUES).


Dijous, 24 de novembre 2011. Hem mirat el temps. Sembla que farà un bon dia després de tanta pluja. Hem quedat a les 9,15 hores en l'estació intermodal per agafar el bus fins a Valldemossa. Avui volem fer la clàssica excursió del Camí de s’ Arxiduc per aquesta variant: Valldemossa- Pla d’es Pouet- Cingles de Son Rulla’n- Pla de Ses Aritges- Ses Fontanelles- Pla d’es Pouet- Valldemossa.


Avui el grup estava format per cinc membres, per que el sis  “Ratapinyades” restants han fet fallida: Un amb pedres en el ronyó, altre amb el cor que li bategava, un altre que s'ha d'operar d'un peu, un altre que tenia classe de cultura general, i dues que tenien  altres “feines”. Doncs bé, 5 hem estat els que hem enfilat la costa que comença a dalt de Valldemossa al costat d'una reixeta i que ens portarà fins al Pla des Pouet. Hem saltat un botador -mal records ens du aquest botador!- i comencem a pujar.

Com aquesta pujada para uns era bastant dura i per a uns altres no tant, ho deixarem que és una costa bastant “fotudeta” i així tost contents. Bastant llargueta també, o no?.  Al cap d'una hora d'ascens s'arriba al Pla des Pouet, una esplanada d'alzines preciosa, on hem aprofitat per berenar. Allí, un dels nostres companys que s'ha trencat les ulleres, ha tret de la seva motxilla ses “eines” (té de tot) i amb cinta americana s'ha fabricat una muntura -que semblava de disseny- que li ha aguantat tot el camí perfectament. És un manetes.

Després de fer-nos algunes fotos hem agafat el camí que porta directament a les “Cingles de Son Rulla’n”. Allí pujant, a un de nosaltres li ha donat la clàssica “pájara” que ja comencem a estar acostumats. La tractem donant-li al afectat uns quants dàtils (tots per via oral, eh!) i en uns minuts, es queden com a nous.

De seguida arribem als bancs de pedra que el s’ Arxiduc va construir, al costat del camí, en el Coll de Son Gallard, perquè la gent pogués descansar i gaudir d'aquell lloc. Després de fer unes fotos hem continuat l'ascens pel Puig Caragolí fins a arribar a les “Cingles”. En aquest punt, els núvols passaven fregant el cingle i hi havia alguns moments que no s'albirava gens. Després, de sobte, desapareixien i les vistes eren impressionants. A baix del precipici “Sa Foradada”, “Són Marroig”... al fons, “Biniaraix”, “Muleta” el Port de Sóller. Els que tenim vertigen caminàvem el més allunyats que podíem de la vora del precipici. Encara que el vent no bufava amb força, el vapor dels núvols passant entre noltros impressionava i acollonava. Per això, hem fet unes fotos com hem pogut i hem continuat el camí cap a el “Pla de Ses Aritges”. Des d'aquell lloc es veu  (quan els núvols t'ho permeten) tota la Costa Nord. Fantàstic!.

On existeix un senyal indicant la bifurcació de diversos itineraris, hem agafat el que ens portaria cap a el “Mirador de Ses Basses”. Els núvols continuaven passant entre noltros mentre anàvem caminant. Quan em baixat de desnivell, hem entrat en un bosc d'alzines on hem aprofitat per menjar. Després ens hem fet unes fotos en el Mirador i amb Valldemossa allà baix, hem començat el descens passant una altra vegada pel “Pla des Pouet”.

Com ja ens ha passat en anteriors ocasions, la baixada ens ha resultat igual o pitjor que la pujada. Allò mai s'acabava!. Però al final hem arribat. El millor de l'arribada, les coques de patates, xocolates i el cafè amb llet que ens hem pres a Valldemossa. Quina gaudida.

En total hem recorregut 9,440 quilòmetres i hem emprat 4 hores i 27 minuts a fer tota a l'excursió. Aquesta vegada, mesurat amb un podòmetre d’última generació que un de nosaltres ha estrenat i que no falla mai.
Llàstima que el nostre fotògraf oficial s'hagi oblidat de carregar la bateria de la seva càmera. Les fotos són dels suplents Pep Planas i Lluis Estelrich.

I rés mes. Està ben clar que, vistes les incidències, sembla que caduquen les garanties i les dates de caducitat.

La propera sortida serà a Pollença. Pujarem al Calvari i al Puig. Oferirem en sacrifici la pujada dels 365 esglaons al Sant Crist crucificat i pregarem a Santa Maria del Puig que ens guardi de incidents i accidents. Que ens deixin com estàvem i puguem continuar volant totes les ratapinyades del grup ben plegats.

Amén.

Fins la propera!.











lunes, 21 de noviembre de 2011

BACALAO A LA MALLORQUINA




Ingredientes para 4 personas:



4 trozos de bacalao congelado desalado grueso sin espinas (tacos de supremas).

250 g. espinacas.

300 g. acelgas.

100 g.de coliflor.

4 sofritos.

4 puerros.

1 manojo perejil.

6 patatas medianas.

2 cebollas.

4 tomates de ramillete.

Piñones.

Pasas.

1 trocito de sobrasada.

Aceite de oliva virgen.

Sal.

------

Se pone en una fuente de cristal, un poco de aceite, las cebollas cortadas a rodajas y encima las patatas también en rodajas (panadera) salpimentadas. Se tapa con papel albal y se cuecen 20 minutos a 180º.

En un bol, se coloca la verdura troceada muy pequeña salpimentada y aceitada, con los piñones y las pasas.

Se coloca encima de las patatas UNA CAPA DE VERDURA. A continuación los tacos de bacalao que habremos secado bien con un  paño de cocina. Seguidamente pondremos unos trocitos de sobrasada encima de los tacos. Otra capa de verdura y arriba los tomates de ramillete cortados en rodajas.

Se vuelve a tapar con papel albal y se pone en el horno 25 minutos a 180º (a la mitad del tiempo se quita el papel de aluminio).
---
Variante: Se puede sustituir la sobrada por pimentón dulce. En este caso en el bol  se mezclará la verdura con 2 cucharadas de pimentón. También se espolvorearán los tacos de bacalao.


sábado, 19 de noviembre de 2011

DEIÀ-MULETA-SÓLLER.





Avui, 17 de Novembre 2011, hem recorregut l'antic Camí de Castelló que uneix Deià amb Sóller. Però hem trobat que convenia canviar un poquet l’itinerari de la excursió clàssica, per això, ens en dirigit cap al refugi de Muleta, on havíem trucat per telèfon per reservar taula i menjar allí.

Tant el trasllat d'anada com el de retorn, ho hem fet en bus. Perfecte. En total hem recorregut 10,954 quilòmetres i hem emprat unes 4,30 hores per a fer tota l'excursió. Hem de dir, que part del grup ha tornat a Palma des de Muleta en el cotxe d'un company que ens ha esperat en el refugi, mentre la resta hem continuat el camí fins a Sóller.

Aquesta vegada no hem tingut cap problema “mecànic” perquè és una excursió de senderisme fàcil i amb el tractament habitual preventiu ens ha sobrat. En aquesta excursió, no més hi ha una pujadeta forta al principi i un altra per a la meitat. La resta del camí transcorre entre pins, alzines, garrovers i oliveres amb suaus pujades i baixades que fan l'excursió summament agradable.

La parada del bus te deixa pràcticament a puesto. No més has de caminar un centenar de metres per la carretera -amb un poquet de cura pels vehicles que circulen- i no més passat el camí que sen va cap a  “Ca l’Abat”, de seguida trobes un pal del GR 221 indicant el començament del “Camí de Castelló” en direcció a Sóller. Aquest es l’ inici. Ho agafem i comencem a pujar!.

El “Camí de Castelló” és una sendera de ferradura d'origen medieval que durant el transcurs dels segles ha permès la comunicació de tota la zona compresa entre Deià i Sóller: Són Coll, Ca’n Miquelet, Ca’n Prohom, Són Mico, Ca’n Carabasseta, l’Heretat… En l’antiguitat, diuen que era l'única via possible que unia Deià amb Sóller abans que es fes l'actual carretera al segle passat. En l'actualitat el camí està ben conservat, gràcies a la labor que ha realitzat la “Escola de margers de Mallorca”.

Després de la pujada inicial, mentre vas caminant, vas veient LLucalcari, la Cala de Deià, “La Pedrissa”, “Els Còdols Blancs”...fins que arribes a “Son Coll”. La propietat d’aquest casal, en el segle XIX concretament, es va dividir formant un nucli de  cases amb diferents propietaris: “Ca’n l’amo Joan” “Celler de Son Coll” etc. Per aquí, just no més passar la Font de Ses Mentides, ens hem aturat a berenar amb la companya d’un moixet molt dòcil i afectuós que ha volgut berenar també amb noltros.

Des de “Son Coll”, el camí va ascendint lleugerament en direcció a la finca de “Ca’n Miquelet” . Mentre puges, com l’espessor dels arbres t'impedeix la vista cap al mar, t’has de anar fixant en el bosquet i en les penyes que hi ha a la dreta del camí. En aquell bosquet em trobat varies “rotllos de sínies” a von feien carbó en l'antiguitat.

Sense adonar-te et trobes en el punt més alt de l'excursió, on comença el terme municipal de Sóller, a 270 metres d'altura. El paisatge que s'albira en aquest lloc amb “Sa Casa Nova” allà baix, és espectacular. Després de creuar una barrera, entrem en l’olivar de “Ca’n Prohom”, on diversos operaris estaven realitzant labors de poda de les oliveres. Allí altre moixet ha vingut cap a noltros. O diem, per que no es normal trobar-te a dal de la muntanya moixos dòcils que vengen cap a tu. Cans si, però moixos? Fins aquí, dos!.

Al final de la finca en un punt alt -com era preceptiu fer-ho en l'antiguitat- existeix una gran “Era de batre” perfectament conservada. Des d'aquell lloc les vistes cap a el “Puig de Balitx”, “Montcaire” el “Puig de la Bassa” i més a la dreta el cim de el “Puig Major” tornen  a ser espectaculars. El conegut “Pi de l’Ensaïmada” presideix majestuós aquell paisatge des del seu privilegiat monticle.

Des de l'era fins a les Cases de “Ca’n Prohom” i “Ca’n Mico” hi ha uns dos-cents metres de distància. Després de contemplar el pati d'aquest immens Casal i les vistes que des de aquell lloc s'albiren, hem continuat pel camí cap a l'Ermita de Castelló, una petita Església que està en ruïnes, encara que sembla es té la intenció de rehabilitar-la perquè han efectuat algunes obres per contenir la façana que fan concebre aquestes esperances. Confiem!. Aquí, just davant de l'ermita, finalitza el Camí de Castelló i comença el “Camí des Rost” que es dirigeix en descens cap a Sóller.

Noltros, com hem dit abans, hem sortit de nou a la carretera que baixa fins a Deià i després de caminar uns cinc-cents metres, ens hem desviat per la garriga a la dreta en direcció a Muleta, cap al refugi. Per aquell camí, que es troba perfectament senyalitzat amb pals indicatius, dos dels nostres companys, els que anaven més ressagats, s'han extraviat. El telèfon mòbil ha solucionat la papereta  però com no s’aclarien amb les explicacions que lis donàvem per trobar-nos, el cap d’itineraris ha tingut que tornar enrere a buscar-los. Cap problema. El que passa és que com hi ha bastants bifurcacions de camins i senderes, si no estàs al lloro dels pals quan vas xerrant y xerrant, doncs et despistes i ocorre el que ocorre.

Després de pujar el monticle de Muleta, de seguida albires el Far de Sóller, que està situat en la bocana del port entre el “Cap Gros” i és “Morro des Xoriguer”. Doncs, cap allí ens hem dirigit.

Una altra vegada, una ovella esgarriada del grup -aquest que escriu- que sa quedat enrere badocant fent fotos, s'ha perdut. Ningú contestava al xiulets i crits que pegava. Gracies a Deu, el “sherpa” que sempre va a la rereguarda caminat tira tira i aviadet, m’ha vist i després de demanar-me que putes feia per allí tot sol, m’ha retornat a la cleda. Cagon dena!.

En el refugi de Muleta ens estava esperant un “Rata-Pinyada” que està en període de recuperació, que ha arribat allí amb el seu cotxe per menjar amb noltros. El refugi, és l'antiga estació telegràfica de Muleta que es va construir en 1912 i que, com a centre de comunicacions militars, va tenir la seva importància estratègica fins a 1944 que va deixar d'utilitzar-se. En l'actualitat el refugi està gestionat pel Consell de Mallorca i l'Ajuntament de Sóller. Allí, després d'haver menjat uns canalons i una carn no sabem de què molt tendra amb salseta, hem escrit i firmat tots en el llibre de visites, el nostre temor al fet que la política de “retalls” que està duent a terme l’actual Govern arribi també als refugis públics, fotiguent als grups de pensionistes que, com noltros, volem continuar gaudint de la nostra terra i dels refugis tal qual estan concebuts, per que el servei i tracte del seu personal sempre ho hem trobat exquisit.

Quan hem acabat i davant la comoditat que suposava el tornar a Ciutat amb el vehicle del nostre company, alguns s'han apuntat. La resta, “els més valents”, hem continuat el nostre camí cap a Sóller. Per cert, quan ens anaven, en vist a quatre moixos, quatre! que estaien prenent el sol que ens miraven en cara de mala llet ¿?. Aquesta ha estat l’excursió dels moixos muntanyencs!.

Quan baixàvem la costa del refugi cap al Port de Sóller, ens hem fixat en el far. Aquest far, avisa als navegants de on es troba la bocana del Port. Va ser construït en 1842. La seva torre, de 19 metres d'altura, és la mateixa des de la seva construcció i el llum que fa, aconsegueix arribar a 24 milles marines de distància.

A l'altre costat de la bocana del port s'aixeca la “Torre Picada”, que juntament amb “El Puig de Balitx”, la roca “Cavall Bernat” i “S’illeta” semblen voler dir-nos  com es possible que encara algú hagi permès construir a escassos metres del “seu” penya-segat, un hotel, un gran buc de ciment, sense importar-li destruir  l'harmonia del paisatge natural del Port de Sóller, un lloc privilegiat únic al món. Qui va aprovar aquesta barbaritat no pot estimar la nostra illa, o no deu ser mallorquí, o la seva cobdícia pot més que ningú, o pot ser sen va des boll. S'ho hauria de fer mirar. Quina barbaritat!.

La platja des Repic, del Port de Sóller, estava amb signes d'haver sofert les conseqüències de les últimes pluges. L’aigua del torrent desembocava amb força en la mateixa y les ànneres se banyaven joioses allí mateix.. Noltros  hem continuat caminant fins a la parada del bus a Sóller i des d'allí cap a Palma.

Una excursió molt maca, fàcil i no gaire llarga, que permet diverses alternatives.

Voldrà dir qualque cosa trobar-te tants de moixos per la muntanya?. A lo millor ens toca la loteria !!!.
























Hem llevat s'hotel. Aixi ens agrada més l'entrada al Port.

sábado, 12 de noviembre de 2011

BARRANC DE BINIARAIX.



A tots els membres del nostre grup excursionista “Ses Rata-Pinyades” ens encanta el senderisme, no les pujades fortes. El caminar observant la natura per camins plans es lo que volem. El que ocorre és que els tresors que ens ofereix la nostra illa per allà dalt, poden sempre més que la artrosis, els ulls de polls, els galindons, la tendinitis,  etc. etc. que alguns patim, i acabem sempre fent qualsevol tipus d'excursió, fluixes mitjanes i fortes. I és que com ben va dir un dels nostres companys “cal gaudir d'aquest moment perquè aquest moment no ho tornarem a viure”. I té tota la raó del món. Així que procurem viure i gaudir de la nostra illa lo més que podem i encara que en alguna excursió ho passem fotut, però que ben fotut, sempre acabem satisfets pensant els fantàstics moments que hem tornat a viure.

Després de les intenses pluges que han caigut fa uns dies, pensàvem que el Torrent de Biniaraix estaria en tot el seu esplendor, al cabal de l'aigua ens referim, i decidim fer-lo una vegada més.

És una de les excursions millors que hi ha a l’illa i que tothom coneix, per això, els detalls tècnics els deixarem per els bloggs especialitzats, que hi ha molts i molt bons. No obstant això, donarem una breu pinzellada sobre el que ens hem trobat pel nostre recorregut, per si hi ha algú que li pugui interessar.

Recorre el Torrent de Biniaraix és una excursió fotuda, la veritat. Fàcil, perquè tot el recorregut es realitza pel camí empedrat que transcorre per la vorera del torrent, però fotuda per que tot es pujada. En total  son 9,970 quilòmetres (des de Biniaraix fins al Pla de l’Ofre) amb un total de 5,10 hores de caminada efectiva (de les quals 3,10 son de pujada i les altres dues de baixada pel mateix lloc).

Hem de dir que aquesta excursió se realitza casi sempre passant una sola vegada pel barranc: ben baixant-lo venint de Cúber, per exemple, o pujant-lo per dirigir-se cap a allà mateix, o cap al Tossals, el Cornadors... Noltros  ho hem volgut fer aquest pic dues vegades, originals que som!. Primer pujant-ho i després baixant-ho, que no sabem el que és pitjor perquè en la baixada acabes amb les pastilles del fre de mà fent fum, o el que és el mateix, els genolls i els peus  fets pols. El “Voltadol gel” amb el qual ens hem empastissat els genolls abans del recorregut, no ens ha servit de rés per que inclús, hi ha hagut una fallada de sustentació d’un company que no ha tingut conseqüències a D.g. A la fi, però, hem arribat. Sempre arribem!.

Al que anàvem. A Biniaraix  hem deixat els cotxes on hem pogut. Des del rentadors  (on antigament es rentava la roba), hem començat la pujada. Com tothom sap és un camí empedrat que transcorre pel congost entre la Serra de Son Tortella i és Cornador Gros. No més iniciar el recorregut ja hem sentit el renou d’aigua que davallava amb molta força: Era la Font des Patró Lau. Just aquí, a mà dreta hi ha la primera aixeta de les tres que hem vist al costat del camí, on surt un aigua fresca i boníssima. Per cert que al obrir un grifó d’aquestes aixetes, aspirava l'aire cap a dins, senyal que aquella aigua que baixa per una canonada de la Font des Verger ho fa amb tanta força, que impedeix que surti per aquell grifó. Molt curiós.

Pujant pel camí arribes a un punt especial del Barranc on les penyes del dos costats casi es toquen. Es “l’Estret”, que tots coneixem. Com davallava l’aigua per allí!. Fantàstic!. Després de estar una estona mirant aquell espectacle, hem començat a caminar i caminar cap amunt per aquelles pedres perfectament col·locades (per cert amb les pluges han caigut diversos marjals sobre el camí que convindria reparessin al més aviat possible per evitar mals majors; tot això, confiant que els polítics, amb la crisi, no deixin en abandó aquest lloc històric , tant cultural com a turístic del nostre  poble), fins que les vistes cap a Biniaraix, la Vall de Sóller, el Port, Sa Torre Picada, Muleta, etc. son cada vegada mes espectaculars.

En la pujada ens hem trobat amb un grup de 7 dones que, igual que noltros,  unes pujaven ben lleugeres, unes altres intentaven seguir a les primeres i les últimes anaven traient la llengua fora. Durant el camí ens hem creuat un parell de vegades, creuat no, passat uns als altres, encara que nosaltres hem arribat al cim primer.








El Gorg Ca Catí és el darrer de la devallada esportiva del Torrent de Biniaraix, on els barranquistes fan un ràpel de 38 metres. Noltros ho hem observat d’anfora amb rampa als peus, perque des de aquell lloc, el bot cap avall és impressionant.

Després de 2,45 horetes hem arribat al Vall de les Cases de l’Ofre. Uns 5 minuts
abans d’arribar-hi hem vist una petita presa al torrent i un pont de fusta que condueix al Refugi den Joaquim Quesada, construït pel Foment de Turisme als anys 50. Noltros, aquesta vegada, ho hem deixat anar.

Allà dalt, vorera les cases de l’Ofre, hem descansat una mica per agafar forces i poder arribar a la creu de ferro que es troba just en la faldilla del roquedal arrodonit  característic de l’Ofre. Allí un company ha preferit quedar-se en aquest campament base i no fer el cim amb la resta de l'expedició. Els altres, hem continuat el camí cap amunt, ara per un camí entre pinedes i alzines i també per un caminets bastant empinats que serveixen de dreceres per arribar abans.

Una vegada hem arribat, les vistes de la Serra de Tramuntana amb el Pla de Cúber al fons són espectaculars. Com el dia acompanyava i la temperatura era agradable, hem menjat allà mateix, al costat de la creu. Fixeu-vos si feia sol, que un company nostre ha hagut d'obrir el paraigua per protegir-se perquè segons ell picava molt.

En totes les excursions quan has arribat a la meta te sents satisfet perquè ja ho has aconseguit. En totes, menys en aquesta, per que de seguida ja penses en la baixada que te espera. Per noltros ens haguéssim quedat allà dalt, però... havíem de tornar.

Hem iniciat el descens pel mateix recorregut d'abans. Exacte.  Durant la baixada, havies d'anar amb molta cura perquè en alguns trams les pedres estaven mullades i relliscaves amb el perill que això comporta. El nostre company del campament base ens ha telefonat que iniciava el retorn i que ens esperaria en el bar de Biniaraix.  Davallant, cada moment ens aturàvem per veure els gorgs i l’espectacle de l’aigua caient. Així en arribat a puesto sense donar-nos compte i naturalment hem trobat al nostre company, ben assegut prenent una tònica.

Biniaraix, es una Alqueria musulmana que va correspondre al Conde Hugo IV d'Empúries en el repartiment del Rei en Jaume de 1229. L'Església data de l'any 1602 i el seu campanar és de planta quadrada i acabat piramidal. Per cert, la senyora del bar on ens trobem, és l'encarregada de l’església. Ella té les claus  i s'encarrega d'obrir-la i tancar-la així com de la custòdia del Sagrari. Un de noltros li ha demanat que “patró” tenia l'Església. Evidentment la pregunta estava  mal realitzada perquè la senyora se li ha quedat mirant com dir “aquest heretge m'està preguen el pel”.  Patró?. Ell, amb tota la bona fe del mon, li ha insistit, que patró, quina patrona, Sant Nicolau, Sant Jaume… Res. La senyora amb sa “mitja” en la seva boca no li ha contestat i li ha dit que tenia cara de “pulissó”. Ha hagut de ser un senyor del poble que ha entrat en el bar el que ens ha aclarit el que volíem saber: es diu “Església de la Inmaculada”. Al·leluia!.

Una altra curiositat també digna d'esmentar. A entrat al bar un veí del poble amb una cusseta blanca i negra que és “bombera”. Segons sembla, aquesta cusseta, que viu amb aquest home guardant un ramat d'ovelles, és una experta en trobar persones seguint un rastre. Ens van explicar que a part d'haver trobat a diversos excursionistes extraviats per la zona en varies ocasions, els bombers la vénen a buscar per portar-la a països on s'han produït terratrèmols per a la cerca de persones enterrades. Ens deien orgullosos,tant l’amo com la senyora del bar, que ja havia salvat a quatre persones. Les dues últimes en el terratrèmol de Turquia. Idò. I es de Biniarraix.

Doncs res més. Hem tornat a fer el Barranc, aquesta via de comunicació antiquíssima entre Sóller, L’Ofre, Orient i LLuc, que es anterior a l'època romana i musulmana i que per lo vist, va adquirir posteriorment un caràcter de camí de pelegrinatge precisament fins a Lluc.

Com sempre que anem per les nostres muntanyes, no arribem a comprendre com eren capaços els nostres avantpassats de realitzar tota aquesta meravella amb les pedres. No tenien “Voltadol Gel” ni “Ibrupofeno”, ni...  I noltros ens queixem!.

Tornarem a pujar!. Fins a la propera!.









                            Les fotos son d'Eduard Mas, Miquel Barceló i Lumer
                                   (Clicau d'amunt si voleu veurer-les millor)









                                                                            L'Estret



                                                                        Vall de Sóller



                                                                          Biniaraix

Al fons l'Ofre
                                                                               l'Ofre
                                                                      Al fons Cúber

Cúber