lunes, 30 de enero de 2012

JOAN PALOU Y COLL. L’escriptor efímer.


Joan Palou i Coll va néixer a Palma el 30 de Juny de 1828. Orfe de pare des dels deu anys, va començar els estudis a Palma i als desset  se n’anà a Barcelona a estudiar dret, estudis dels quals es llicencià a Madrid el 1852.  Durant aquesta época, la seva afició literaria va tenir la poesía com a vehicle d’expresió. Escrigué moltes composicions al llarg dels seus anys d’estudiant (més de cinquanta, que superen àmpliament els cuatre mil versos). Després, una vegada acabats els estudis, tornà a l’illa per exercir d’advocat, fins que el 1855 obtingué la seva primera notaría. Un any abans havia representat en el “Circulo Mallorquín”, l’obra Una broma improvisada, una comèdia encarregada pels socis del Círculo –que escrigué en pocs dies-, amb un gran éxit, la cual cosa li serví per ser nomenat soci de mérit.

En Joan Palou volia  representar el romanticisme teatral mallorquí. Després de aquesta primera comèdia d’equívocs, va començar a fer feina en l’obra que li habría de fer famòs: La campana de la Almudaina . No obstant això, va publicar a 1856 la seva segona obra: Excepciones, a von se veu clarament la seva influencia de Zorrilla.

Però tornem a la seva gran obra, La Campana de la Almudaina. Com nasqué aquest drama d’En Plau i Coll, que l’acció sintética i efectista de l’obra se sitúa a Mallorca, i els herois son autòctons, a von l’instint penetrant i burlesc de l’immortal Frèderic Soler (Pitarra) fa una parodia a l’esquerra de la Torratxa?.  Diu Màrius Verdaguer en el llibre “La Ciutat esvaïda”, que “un dia el jove Palou i Coll es passejava amb el fundador del lul·lianisme, don Jeroni Rosselló, pel Call de Barcelona.

En pasar per davant les darreres restes del Castell Nou, Don Jeroni li digué:

-Vet aquí un personatge vertaderament dramàtic: Don Jaume IV de Mallorca, fet presoner a la batalla de Llucmajor i tancat en aquesta presó per ordre del seus oncle Don Pere del Punyalet.

Don Joan Palou i Coll, pacífic estudiant de Dret, que tenia damunt la consciència el pecat literari d’alguns versos castellans d’una innocuïtat perfecta, de sobte es va sentir inflamat per un entusiasme dramàtic i començà a escriure la seva obra.

La gestació fou lenta i laboriosa (teniu en compte que la va escriure en vers). Potser va estar quinze anys per a escriure aquest drama històric en tres actes, i encara, quan estigué acabat, hagué de sofrir noves modificacions aconsellades pel poeta Luis de Eguilaz”.

Convençut de la qualitat de la seva obra i que l’única manera que el seu drama fos reconegut pel gran públic era que s’estrenés a Madrid, es va traslladar a la Capital de l'Estat a principi de 1858, on, després de superar prou dificultats fou estrenada el 3 de novembre de 1859 en el Teatre del Circo. El seu triomf fou tan espectacular com inesperat, i proporcionà a l’autor uns guanys importants. Aquesta obra va tenir sis edicions entre 1859 i 1879 i, com Diu Miquel dels Sants Oliver, “el drama junto con el nombre del autor recorrió todos los teatros de la Península y muchos de la América española”. Si a això hi afegim que Joan Lluís Estelrich afirmava el 1907 que “de toda la primera época del romanticismo teatral sobrenadan y continúan representándose con frecuencia cuatro dramas:Don Alvaro, del Duque de Rivas, Los Amantes de Teruel, de Hartzenbusch, El Trovador, de García Gutiérrez y La Campana de la Almudaina, de Palou y Coll”, podem veure la importància que tingué l’obra en la seva època.
Verdaguer senyala que La Campana de la Almudaina aconseguí uns dels èxits més clamorosos del teatre castellà; que, segons els seus contemporanis, arribava a una intensitat sorprenent mesclat amb un dolç regust de balada.  Es com una botella cristal·lina -diu- que fa anys hagués contingut un meravellós i perfumat elixir. La botella no tenia tap i ha quedat buida, tota l’essència s’ha volatilitzat amb els anys. Ja era buida, en vida d’En Palou i Coll, quan els seus darrers anys encara la representaven les companyes d’aficionats.

De la virulència que tingué l’elixir, el mateix Palou i Coll en dona compte en una carta intima que va escriure el 8 de novembre de 1859 al seu oncle Don Joan Coll.

Vet aquí algunes de les seves frases:

Anoche tuvieron que devolver muchas entradas, porque la gente no cabía en el teatro. En el final del acto segundo, dos señoras se han levantado de sus asientos prorrumpiendo en gritos de terror y espanto. Para que un poeta llegue a producir esos efectos es necesario que sea muy poeta.
A las ocho de la noche del día tres de este mes, apenas me conocía nadie en Madrid. De entonces acá me han sido presentados casi todos los literatos y poetas de esta Corte, políticos, aristócratas y mujeres curiosas y entusiastas. El drama es un río de oro. La noche de la segunda representación me echaron una corona.. El de la cuarta me echaron dos. Las tres se las mando a mamá, con los periódicos que hablan de mí, todo dentro de un cajón.

En Madrid se dice que desde hace veinte años, no ha habido en el teatro una ovación tan completa como la que yo he tenido y que “La Campana de la Almudaina” pasará a la posteridad, al lado de sólo dos dramas de esta época: “El Trovador” y “Los Amantes de Teruel”.
He  legado mi nombre y su apellido de usted a la posteridad y he conseguido, para mí y para mi familia, un título de nobleza más grande que la nobleza hereditaria, porque es la del talento y del trabajo”.

Amb aquest estat d’esperit, Don Juan Palou i Coll tornà a Mallorca. En la pau de la ciutat natal, sentint-se en revoltat per l’admiració dels seus contemporanis, es posà a fer feina ple de fe i d’il·lusions. Però el seu numen era eixut –diu en Verdaguer-; havia estat com el cactus, que no floreix més que una vegada a la vida. El altres drames que va escriure no foren més que fetus innocents. A Madrid també hi estrenà “La Cruz de la redención” (1860) sobre la guerra de Africa, d’un to èpic i d’exaltació patriòtica, y “La espada y el laud” (1865) que tracta de una historia amorosa que té a Ausías March com protagonista. Aquests  estrenes no tingueren l’èxit esperat.

L’autor, desenganyat, deixà a un costat la seva afició literària i es dedicà a la política mentres poc a poc anà morint aquell literat que havia brillat un moment com un meteor.

Però en la seva faceta com a polític a von li varen embolicar, tingué una important participació: fou secretari de la Junta Revolucionaria del Govern de les Balears (1868) i fou elegit diputat ales Corts el 1869. Aquest mateix any es casà amb Lluïsa Nadal. No tingueren descendència. El 1872 fou elegit senador. Després liderà el partit Republicà Progressista –organitzat a partir de 1881- i el 1893 formà part de la Unió Republicana. El 1900, per iniciativa del Ajuntament de Palma, estrenà la seva darrera obra, “Don Pedro del Punyalet”. L’Ajuntament el proclamà fill il·lustre i le va dedicar una plaça, l’antiga del Banc de s’oli. A hores d’ara, amb el nou nomenclàtor la plaça ha recuperat el nom tradicional, i a ell se li ha assignat un petit carrer devora el parc de les Fonts.

Com a literat –continua escriguin en Verdaguer-, la seva tragèdia intima degué ser dolorosa; però ell la dissimulà amb tot esment darrere un somriure que tenia un incoercible gest d’amargor, i és aquest somriure el que m’impressionava, sense saber per què, quan jo era al·lot i veia Don Joan Palou i Coll, ex-diputat i ex-autor dramàtic, en el fons de l’apotecaria de N’Obrador, al carrer dels fideus, on el popular dramaturg anava cada horabaixa a fer tertúlia, voltat dels amics que havien contemplat la seva llunyana i efímera glòria.

I ja per acabar, es veuen clarament  dues etapes en la vida de Joan Palou i Coll: la primera (1845-1865) fou de gran fecunditat literària (sobresurt la poesia lírica i narrativa i, sobretot, el teatre. N’escrigué sis obres, tres de les quals foren publicades i representades, i entre aquestes destaca, com hem dit, La Campana de la Almudaina, i la segona (1966-1907) destaca el fet que l’autor abandones gairebé tota la seva creació literària i es dediques a l’activitat privada com a notari (fou Degà del Col·legi Notarial des de 1901 a 1903) i a la pública com a polític.


I acabarem de veres, amb un vers inèdit en català d’ell, que es troba a la Biblioteca March. Diu així:

                            Mai vull mes a mon encant

                            que seguen  es costat seu

                            me pareix que l’estim tant

                            com puc estimar a Deu.

                            Qui s’enamora –es així-

                           perd com els gats se raó.

                           ¡Viva els borrachos de vi!

                           ¡Viva els borrachos d’amor!.

                                             (1861)


sábado, 28 de enero de 2012

ERMITA DE BETLEM.


Dijous, 26 de Gener. Avui em partit a l’hora habitual del lloc habitual cap Artà. Volem anar per la Serra de Llevant i pujar a l’ermita de Betlem des de la Colònia de Sant Pere, per després continuar pujant fins... allà von arribem. A Palma esta ennigulat però cap a l’Est de l’illa la previsió del temps ens dona que farà bo. Ja ho vorem.

video

Després de recórrer tota l’illa, hem passat per la Colònia de Sant Pere i uns 300 metres abans d’arribar a Betlem, em aparcat els cotxes davant el lletrero que indica la pujada a l’ermita.
Ens hem posat les motxilles en condicions i després de buidar el canari, em començat a pujar per aquell camí que ens indicava 5 minuts fins a les “Cases de Betlem” i 50 minuts fins a l’ermita. El dia esplèndid. En tingut sort.

Gairebé iniciar la pujada ja ens trobem amb una antiga caserna de soldats que el varen reconvertir en una base de helicòpters contra incendis. Tots recordareu que aquestes muntanyes es varen prendre foc fa un parell d’anys. Tot d’una ens trobem amb unes cases en ruïnes. Els diuen les “Cases de Betlem” que daten del segle XIX. La primera era la Casa des Garriguers y devora hi ha un altra que era la Casa des pagès. Per un moment ens imaginem allò amb vida i de seguida continuem el nostre camí. Des de les Cases hi ha un altra lletrero del GR  que posa 45 minuts fins a l’ermita.

El camí va paral·lel al torrent de Betlem i a mida que vas caminat i vas guanyant altura,  les vistes cap a darrera, cap a  la mar, es fan  cada vegada més espectaculars. Al altre costat de la Badia se divisa molt bé Cap el Pinar i tota la Serra  fins a Formentor. A la nostra vorera, Es Caló des Corb Marí, Sa Punta de S’aigua dolça...

Hi ha una presa al torrent per aguantar s’aigua quan plou i evitar que es vagi cap a la mar arrastrant la brutor de la muntanya.

Aquest tipus de preses es construïen per això. Després l’aigua que recullen se’n va filtrant al terreny i per això romandre sec quasi sempre. A la muntanya de la dreta hi ha una zona de coves a les roques que es diuen “Els ulls d’en Midó”. Son unes coves naturals, refugi de cabres, que en l’antiguitat servien també com a refugis de contrabandistes.

La vegetació es majoritari de mates i garriga. Hi ha molts de garballons, l’única palmera autòctona de les Balears. Aquesta planta els nostres avantpassats l’usaven pe fer graneretes de emblanquinar, capells, ventadors pes foc, senalles i també s’emprava per cordar cadires.

El camí no es fa pesadet, encara que tot es pujada. Però es una pujada suau que no fot els genolls, ni per pujar ni per davallar. En un moment ja albirem s’ermita i arribem a l’hort de s’ermità, un ample terreny tancat de paret de pedres, amb uns bancals, molt bé conservats.
Passant un portell ens trobem amb una cova petita a von hi ha una capelleta amb una verge i una pastoreta que rememora a na Bernardeta. A devora està la font de s’ermità, que mana contínuament un aigua boníssima, a von arriben cotxes des de Artà per carregar bidons. Serà miraculosa?. Per si cas varem veure i també varem carregar les nostres ampolles.

En l’època musulmana aquesta possessió va pertànyer a s’Alqueria de Binialgorfa i després es va integrar a la Devesa de Ferrutx . El 1302, Jaume II la va comprar per poder caçar-hi. La va omplir de senglars, cérvols i faisans. Els se degué carregar a tots, per que, a Déu gràcies, no ha quedat ni un.

Caminant cap s’ermita, hi ha una olivera mil·lenari amb un lletreret que posa : Antiga olivera de Binialgorfa...

S’ermita es va construir sobre les ruïnes de la antiga Alqueria de Binialgorfa. Quan el seu propietari, Jaume Morei Andreu, va cedir dues quarterades a von havia una torre i una tafona en ruïnes, ho va fer amb la condició que se edifiqués una ermita que se dediqués al betlem. Així, el 29 de Juliol de 1805, varen arribar 5 ermitans : en Sebastià, d’Artà; en Pau, de Sant Joan; en Ramón, de Montuiri y en Francesc y Manuel de Ciutat.
Hi ha un monument que diu que quan varen arribar a aquest desert, varen dormir davall un ullastre que es troba en aquest mateix lloc. Aquest ermitans varen ser els que varen aixecar l’actual edifici. En Sebastià  Sampol, que era el Superior, l’any 1820 quan la pesta va assolar el poble d’Artà, va davallar a consolar als malats i ell també es va contagiar. Quan va tornar a l’ermita i els seus companys van sortir a rebre-ho, no els va deixar apropar-se. Es va quedar a la porta del jardí i allà va romandre tot sol fins que la mort li va sobrevenir. Un mosaic explica el lloc.


Quan varem entrar a la Capella, ens va cridar l’atenció les pintures que hi ha a la Cúpula.

El seu autor en Francesc Parietti i la va pintar al 1863. El Altar Major es de mabre amb escultures esculpides per Adrià Ferrà. Aquesta Església es germana a la que hi ha a Valldemossa.

Però resulta que fa dos anys, al 2010, el darrer ermità se’n va anar a Valldemossa i la ermita ha quedat ara buida. Uep!  Han dit els actuals propietaris. Si el nostre avantpassat va cedir aquests terrenys per fer una ermita i ara ja no s’empra com a tal, tot això a de tornar a les nostres mans... Idò amb això estan, segons varem llegir a la premsa.

Després de visitar la capella varem sortir per la part de darrera i varem pujar cap l’observatori  d’en Coassa, des de von s’albiren unes vistes impressionants de tot l’Est de l’illa.
Aquest observatori el varen construir els militars per controlar els vols dels avions que volaven aquest espai. A les parets encara es poder veure uns dibuixos d’avions amb el seu nom, per poder-les identificar segons la seva figura. Ara aquest casal està en ruïnes. Una llàstima.

Varem estar una estoneta allà dalt contemplant, Sa Colònia de Sant Pere, C’an Picafort,  Son Serra de Marina i tota la badia d’Alcúdia. Es impressionant.
Després varen tornar a davallar cap s’ermita per agafar el camí de S’Atalaia  i pujar  pel puig de la Mare de Déu fins que varen arribar a dalt de tot. Allà varem dinar i després de descansar una estoneta varem tornar a descendir pel mateix camí que havíem pujat.

En total han estat 10,430 quilòmetres i 3,51 hores de caminada efectiva. Es una excursió molt maca, fàcil i que te permet fer moltes variants, ja que per s’altra banda se pot arribar fins a S’Arenalet d’Albarca, S’Alqueria Vella, etc.etc.

A més, se pot arribar amb cotxe a s’ermita des de Artà i fer la variant que trobeu més convenient.

Rés més. Fins la propera. Adéu siau!.
                                 (Les fotos son de Miquel Barceló i meves)
                                        Les cases de Betlem
                                             Cases des Garrigué
                                             Al fons Cap es Pinar
                                               El camí de ferradura
                                        La capelleta davora la font
                                               La font de l'ermità
                                          L'arribada a l'ermita
                                   Olivera milenaria de Binialgorfa
                                              l'entrada a l'ermita
                                            Fou construida a 1805
                                   Germana de la Cartoixa de Valldemossa
                                               Vistes esplèndides
                                          Tota la Badia d'Alcudia



sábado, 21 de enero de 2012

COSTUMBRES Y OFICIOS MALLORQUINES..

Como cosas bien nuestras, hoy reproducimos tres videos. El primero sobre la explotación de las abejas siguiendo el sistema antiguo, en el que la abeja tiene que fabricar el panal de cera, con el consiguiente gasto de energía, en lugar de aprovechar todas sus fuerzas para fabricar miel.






El segundo sobre la Trilla artesana. “Batre a Porreres” es , digamos una reliquia de lo que fué y ya no es, la trilla en la era con bestia y aperos rudimentarios, ya solamente existentes en los museos etnológicos de los pueblos de Mallorca, en este caso.




El tercero es sobre el oficio de “Cordadora de sillas”, un trabajo artesano en que la protagonista, de 62 años,  nos dice que hace lo propio desde que era niña. Mantiene que aún se puede ganar un “jornalito” si el cordador es rápido y si tiene maña, de lo contrario no rinde ese trabajo.




Y por último, como hoy va de videos de la “nostra terra”, una versión de “El Parado de Valldemossa” cantado por los Valldemossa. Precioso.

viernes, 20 de enero de 2012

SENDERISME PER SINEU.









Avui, dijous 19 de gener, em volgut fer una excursió per el Pla. I com un de noltros es un "sineuer" confessat , doncs em anat a caminar per els voltants de Sineu per llavors dinar de plats mallorquins en un dels bons restaurants que hi ha a la vila.

Em quedat a l'estació intermodal per agafar el tren que ens portaria fins a Sineu. Ha estat una gaudida anar-hi amb el tren elèctric que va i bé no més fins a Inca. Està en proves, ens ha dit la revisora. Aquest tram del tren elèctric ja ha estat inaugurat dues vegades. Una pel Govern d'en Antich i altra vegada per el de Bauçà. Ens recordem quan a la segona inauguració una periodista que portava un micròfon amb el anagrama TM, se va dirigir al President Bauçà demanant-li per que se tornava a inaugurar i per quant tenia previst el Govern ampliar la línea elèctrica fins a Manacor. En Bauçà li va contestar: "no tengo constància de que estuviese ya inaugurado", agregant "en cuanto a la ampliación de la línea eléctrica pronto se llevarà a cabo y será usted invitada al acto". La periodista tota estorada li va contestar: "Jo som de la Televisió de Mallorca" ¿? ...

Esperem que l'ampliació de la línia es dugui a terme, per que hi ha molta diferència anar amb el tren elèctric que amb el de gasoil. L'únic que falla en el nou es la megafonia. Quan arribes a Inca se suposa que te volen avisar que ja em arribat, però no s'entén rés de rés, a més amb un soroll ensordidor que t'has de posar les mans a les orelles per no tornar-te sort. Està en proves, paciència!.

A Inca fem el transbord al tren antic i arribem a Sineu en no res. No més davallar ens em ficat al "Centre D'Art de S’Estació". Lo primer que crida l'atenció son unes inscripcions que hi ha en aleman, als escalons que pugen als pisos de d'alt. L'hem visitat. Està bé. Després ens em dirigit cap a la plaça del poble per comanar el dinar. Els companys comentaven que hi ha molta diferencia venir a Sineu un dia fener com avui, que els dimecres amb el mercat...

Em passat davant l'estàtua d'en Francisco Alomar, aquell ciclista sineuer que va morir el 9 d'agost de 1955 caiguent a una cuneta quan entrenava a Orense.
N'Alomar tenía un palmarés envejable. Havia conseguit la medalla de bronc als campionats d'Espanya en ruta als anys 1953 i 1954, el premi de muntanya, el Trofeu Más Ferrer...La seva mort va conmocionar al poble de Sineu i al mon del ciclisme per la gran trajectòria que duia i el seu poble li va dedicar aquesta estàtua.

Passant per l'Esglèsia varem veure el lleó de San Marc, que conmemora el tercer centenari del patronatge de Sant Marc de la Vila de Sineu. El lleó alat, símbol de l'evangelista, aguanta l'escut de Sineu. Aquesta estàtua va ser construida en 1945 per l'escultor Joan Maimó Vadell i realitzada en els taller de C'an Segui amb el coure fus que procedia de l'hotel Formentor.

Després, al passar per davora el campanar de l'Esglèsia, ens va venir a la memòria la rondalla de Mn.Alcover sobre el perquè el campanar de Sineu està decantat un poquet de l'Esglèsia. Conta la rondalla: "Diuen que va esser que es santjoaners un temps no tenien campanar, i varen resoldre dur se'n es de Sineu un dia que vessen es sineuers descuidats. Hi anaren un dimecres que tots el sineuers eren en es mercat, i aquets, males quimeres poques! que les volguessin prendre es campanar. Els santjoaners anaven tots amb una partida de cerros embolicats per sa cinta, fent cordellina; i ben feta que la feien, perquè fos ben forta, que tot s'era mester. Sobretot, el fermaren ben fermat es campanar amb aquelles cordes, i ja foren partits de cul enrere cap a Sant Joan fent corda, fent corda... Què me'n direu?.

Ells com no tingueren pus cerros diuen: -Ara és s'hora!. Se posen peu envant peu enrere i a la una, a les dues, a les tres, sus!... peguen tirada tots amb tota sa força, i tanmateix decantaren es campanar una passa o dues de l'Esglèsia; però ses cordes se romperen, i pataplum! tots es santjoaners de folondres de cul, uns d'amunt ets altres, i cames a l'aire. Amb tal estalò se'n temeren es sineuers i es santjoaners hagueren de donar a ses cames per por se sa por. De sa culada que pegaren, varen deixar ses anques senyades a sa terra, i encara són coneixidores. Encara les hi veureu si aneu ans es mateix punt, allà on es diu es Cocons, devora es camí que va de Sant Joan, a uns deu minuts de Sineu". Ja ho val!.

I encara varem passar per davant de la porteta de d’avall Santa Bàrbara, on es troba el "Pern del món", llegenda relacionada amb Sineu com a centre de Mallorca i Mallorca com a centre del món. Diu la llegenda que cada 31 de desembre, el rector, el batle i s'escolà davallen a engreixar es pern des món, situat davall es campanar, perquè es món no es turi de rodar... Idò!.
Caminant per la plaça varem veure la polèmica escultura del Rei Jaume II. La veritat es que la cara del Rei es horrorosa. Mira que era lleig l'home. O li va sortir un nyarro a l'escultor o si en veritat era així en Jaume II,devia fer por trobar-se amb ell de front. Allí està badocant, mirant... no sabem a von mira.


I després de veure aquets tresors que conté la "capital" Sineu, varen demanar a uns vellets que estaven allà, a la plaça, per a on haviem de anar per agafar el camí de "Son Creixell". Un d'ells, que fumava un puret de aquets que fan pesta i el se passava de banda a banda de la boca mentre tirava un fumeral que ens feia apartar-nos cap enrere, després de pensar-ho un poc, ens va dir per on haviem de anar :"Aneu per aquest carrer on trobareu la benzinera, continueu després per altra camí a la dreta que vos dura a Sa Comuna i per allí devora trobareu la via des tren i heu d'anar alerta que no es lo mateix tenir el cul dins al tren que el tren dins al cul, eh...!. El sentit de l'humor que tenía aquell homonet ens va fer riure a tots.

Li varen fer cas, i ens vam posar a caminar per aquells caminets que hi ha a peu pla per tota aquella zona. Hi ha un itinerari de camins que transcorren per les parceles, ideal per fer senderisme, Nordik Walking o bicicleta. Altre día tornarem am la bicicleta, per que ens va agradar molt aquesta cursa. Es un passeig llarg i molt agradable, de 3,20 hores de caminada efectiva i 7,340 quilòmetres el que varem fer, que se poden convertir en molts més o molt meyns, depen de les ganes que tengui un de caminar.

Com anavem tots en grup replegats camina que te camina, anaven discutint sobre temes que anaven sortint, com la creació de l'univers (que no va haver-hi consens); com s'han de fregir els ous (aquí sí que tots varem estar d'acord); com se feien els "nius d'ous amb una magraneta" (recepta molt curiosa) i com es feien es ous escalfats amb paper "film" de cuina. Tant varem parlar d'ous, que un de noltros al restaurant va demanar ous frits per dinar!.

I bé. Ha estat una bona excursió de senderisme per caminar pla, que era lo que avui cercàvem, i que ens ha servit a alguns per practicar el Nordic Walking i arribar al restaurant tots morts de fam. El frit, els peus de porc, els variats i el llom a la planxa que varem demanar, ens va llevar tot el cansament.

El que vulgui menjar mallorquí bé y bó, ha de venir a Sineu. Que no càpiga cap dubte!.

Fins la propera!.Adéu siau.

                                                          Fotos d'en Miquel Barceló, Trigo i meves

El nostre itinerari
Camins pefectes per caminar
Per anar en bicicleta...
Per practicar Nordic Walking...
Per fer footing...
Per pasetjar...
Per contemplar la nàtura...
Per respirar aire pur...
                                                                       Pont de Corbera
                           Els primers ametlers en flor (alerta! que flor de gener no omple es paner)
                                      Una bona amiga, Cata Los Huertos, ens diu que aquesta
                                                   maravella es una  Orquídia de Camp!

                                                       Magnífic exemplar de gall autòcton
                                                                   Pou subterrani
                                                     Punt que senyala cap a Costix

miércoles, 18 de enero de 2012

¿LO SABÍAS?.




En la Avenida Alexandre Rosselló, confluencia con la C/Gilabert de Centelles, hay en la acera una cruz de piedra que pone: “MURIÓ DE AQUÍ DESPEÑADO A CAVALLO  D.IUSEPE DE TORRES VIREI AÑO 1645”. La verdad es que habíamos reparado en ella alguna vez, pero nunca nos habíamos parado a leer lo que ponía. Ahora si, y hemos indagado un poquito para saber algo sobre ello.

José de Torres Pérez de Pomar y Mendoza, llegó a Mallorca como Virrey el 22 de noviembre de 1644. Estaba casado con Teresa María Gómez de Sanabria y Ponce de León (viuda de José de Bayetota, oidor de la Real Sala de Zaragoza) que llegó a ser la fundadora del Monasterio de la Purísima Concención de las Clarisas de Palma, lo que es hoy el Convento de Santa Magdalena.
Cuenta la historia que nuestro Virrey fue excomulgado temporalmente en enero de 1645 por haber capturado a un “bandejat” (bandido que estaba en busca y captura por un bando) que estaba refugiado en la parroquia de Manacor (cabe recordar que en aquellos tiempos no podían entrar las autoridades en las Iglesias en persecución de bandidos).  Pero Pérez de Pomar y Mendoza se debía pasar esta prohibición por el forro porque el 12 de febrero del mismo año, es excomulgado de nuevo por el Vicario General  “por haber sacado tres refugiados de la Iglesia de San Jaime de Palma”.

El 29 de Julio de 1945, José de Torres Pérez de Pomar y Mendoza, se cayó del caballo en el foso del baluarte de Zanoguera (según la leyenda se le atribuye esta caída a un escarceo amoroso y a que alquien puso en una oreja de su caballo mercurio).  La cuestión es que el batazaco debió ser de órdago, porque un mes más tarde, el 2 de Agosto de 1645, murió a consecuencia de la caída. Le sustituyó provisionalmente Miguel Sureda Santacilia.
Su esposa, después de quedarse viuda de nuevo, profesó en el convento de capuchinas descalzas de Nuestra senyora de Los Angeles de Zaragoza, en 1647, tomando el nombre de sor Clara Maria. Llegó  a Mallorca acompañada de sor Dionisia Bernarda Gómez y sor Clemencia Camporells. Sor Clara Maria y sor Dionisia fueron alternándose, como abadesas del monasterio, hasta el 1705, fecha del fallecimiento de la que había sido esposa de nuestro Virrey. A las dos les cabe el honor de haber fundado, edificado y engrandecido el monasterio y la iglesia que hoy podemos contemplar.

La cruz que hemos fotografiado que señala el lugar donde se cayó el Virrey, ya figura en los planos de la ciudad que datan desde 1650.