.JPG)
Dijous,
26 de Gener. Avui em partit a l’hora habitual del lloc habitual cap Artà. Volem
anar per la Serra de Llevant i pujar a l’ermita de Betlem des de la Colònia de
Sant Pere, per després continuar pujant fins... allà von arribem. A Palma esta
ennigulat però cap a l’Est de l’illa la previsió del temps ens dona que farà
bo. Ja ho vorem.
Després
de recórrer tota l’illa, hem passat per la Colònia de Sant Pere i uns 300
metres abans d’arribar a Betlem, em aparcat els cotxes davant el lletrero que
indica la pujada a l’ermita.
Ens hem posat les motxilles en condicions i
després de buidar el canari, em començat a pujar per aquell camí que ens
indicava 5 minuts fins a les “Cases de Betlem” i 50 minuts fins a l’ermita. El
dia esplèndid. En tingut sort.
Gairebé
iniciar la pujada ja ens trobem amb una antiga caserna de soldats que el varen
reconvertir en una base de helicòpters contra incendis. Tots recordareu que
aquestes muntanyes es varen prendre foc fa un parell d’anys. Tot d’una ens
trobem amb unes cases en ruïnes. Els diuen les “Cases de Betlem” que daten del
segle XIX. La primera era la Casa des Garriguers y devora hi ha un altra que
era la Casa des pagès. Per un moment ens imaginem allò amb vida i de seguida
continuem el nostre camí. Des de les Cases hi ha un altra lletrero del GR que posa 45 minuts fins a l’ermita.
El
camí va paral·lel al torrent de Betlem i a mida que vas caminat i vas guanyant
altura, les vistes cap a darrera, cap
a la mar, es fan cada vegada més espectaculars. Al altre
costat de la Badia se divisa molt bé Cap el Pinar i tota la Serra fins a Formentor. A la nostra vorera, Es Caló
des Corb Marí, Sa Punta de S’aigua dolça...
Hi
ha una presa al torrent per aguantar s’aigua quan plou i evitar que es vagi cap
a la mar arrastrant la brutor de la muntanya.
Aquest tipus de preses es
construïen per això. Després l’aigua que recullen se’n va filtrant al terreny i
per això romandre sec quasi sempre. A la muntanya de la dreta hi ha una zona de
coves a les roques que es diuen “Els ulls d’en Midó”. Son unes coves naturals,
refugi de cabres, que en l’antiguitat servien també com a refugis de
contrabandistes.
La
vegetació es majoritari de mates i garriga. Hi ha molts de garballons, l’única
palmera autòctona de les Balears. Aquesta planta els nostres avantpassats
l’usaven pe fer graneretes de emblanquinar, capells, ventadors pes foc,
senalles i també s’emprava per cordar cadires.
El
camí no es fa pesadet, encara que tot es pujada. Però es una pujada suau que no
fot els genolls, ni per pujar ni per davallar. En un moment ja albirem s’ermita
i arribem a l’hort de s’ermità, un ample terreny tancat de paret de pedres, amb
uns bancals, molt bé conservats.
Passant un portell ens trobem amb una cova
petita a von hi ha una capelleta amb una verge i una pastoreta que rememora a
na Bernardeta. A devora està la font de s’ermità, que mana contínuament un
aigua boníssima, a von arriben cotxes des de Artà per carregar bidons. Serà miraculosa?.
Per si cas varem veure i també varem carregar les nostres ampolles.
En
l’època musulmana aquesta possessió va pertànyer a s’Alqueria de Binialgorfa i
després es va integrar a la Devesa de Ferrutx . El 1302, Jaume II la va comprar
per poder caçar-hi. La va omplir de senglars, cérvols i faisans. Els se degué
carregar a tots, per que, a Déu gràcies, no ha quedat ni un.
Caminant
cap s’ermita, hi ha una olivera mil·lenari amb un lletreret que posa : Antiga
olivera de Binialgorfa...
S’ermita
es va construir sobre les ruïnes de la antiga Alqueria de Binialgorfa. Quan el
seu propietari, Jaume Morei Andreu, va cedir dues quarterades a von havia una
torre i una tafona en ruïnes, ho va fer amb la condició que se edifiqués una
ermita que se dediqués al betlem. Així, el 29 de Juliol de 1805, varen arribar
5 ermitans : en Sebastià, d’Artà; en Pau, de Sant Joan; en Ramón, de Montuiri y
en Francesc y Manuel de Ciutat.
Hi ha un monument que diu que quan varen
arribar a aquest desert, varen dormir davall un ullastre que es troba en aquest
mateix lloc. Aquest ermitans varen ser els que varen aixecar l’actual edifici.
En Sebastià Sampol, que era el Superior,
l’any 1820 quan la pesta va assolar el poble d’Artà, va davallar a consolar als
malats i ell també es va contagiar. Quan va tornar a l’ermita i els seus
companys van sortir a rebre-ho, no els va deixar apropar-se. Es va quedar a la
porta del jardí i allà va romandre tot sol fins que la mort li va sobrevenir.
Un mosaic explica el lloc. 
Quan
varem entrar a la Capella, ens va cridar l’atenció les pintures que hi ha a la
Cúpula.
.JPG)
El seu autor en Francesc Parietti i la va pintar al 1863. El Altar
Major es de mabre amb escultures esculpides per Adrià Ferrà. Aquesta Església
es germana a la que hi ha a Valldemossa.
Però
resulta que fa dos anys, al 2010, el darrer ermità se’n va anar a Valldemossa i
la ermita ha quedat ara buida. Uep! Han dit
els actuals propietaris. Si el nostre avantpassat va cedir aquests terrenys per
fer una ermita i ara ja no s’empra com a tal, tot això a de tornar a les
nostres mans... Idò amb això estan, segons varem llegir a la premsa.
Després
de visitar la capella varem sortir per la part de darrera i varem pujar cap l’observatori d’en Coassa, des de von s’albiren unes vistes
impressionants de tot l’Est de l’illa.
Aquest observatori el varen construir
els militars per controlar els vols dels avions que volaven aquest espai. A les
parets encara es poder veure uns dibuixos d’avions amb el seu nom, per
poder-les identificar segons la seva figura. Ara aquest casal està en ruïnes.
Una llàstima.
Varem
estar una estoneta allà dalt contemplant, Sa Colònia de Sant Pere, C’an
Picafort, Son Serra de Marina i tota la
badia d’Alcúdia. Es impressionant.
.JPG)
Després
varen tornar a davallar cap s’ermita per agafar el camí de S’Atalaia i pujar pel puig de la Mare de Déu fins que varen
arribar a dalt de tot. Allà varem dinar i després de descansar una estoneta
varem tornar a descendir pel mateix camí que havíem pujat.
En
total han estat 10,430 quilòmetres i 3,51 hores de caminada efectiva. Es una
excursió molt maca, fàcil i que te permet fer moltes variants, ja que per s’altra
banda se pot arribar fins a S’Arenalet d’Albarca, S’Alqueria Vella, etc.etc.
A
més, se pot arribar amb cotxe a s’ermita des de Artà i fer la variant que trobeu
més convenient.
Rés
més. Fins la propera. Adéu siau!.
(Les fotos son de Miquel Barceló i meves)
No hay comentarios:
Publicar un comentario