UEP!: BÀLITX-TORRE DE NA SECA.

viernes, 17 de febrero de 2012

BÀLITX-TORRE DE NA SECA.

Amb un dia esplèndid (mira que tenim sort amb les nostres excursions ara com ara) ens hem anat cap al Mirador de Ses Barques. Volem fer el camí de Bàlitx d'Avall. Avui som 7. El membre explorador està gripos i el Sherpa de rereguarda s'ha fotut un esclat en la seva barca i s'ha trencat una costella. Ai, ai, pepet, aquest membre és el que posa sempre "seny" quan se'ns presenta algun problema!. Ja veurem.

A les 10 hem deixat els cotxes en l'aparcament del citat mirador -al costat del Bar que l'amo es destaca sempre per la seva "amabilitat i simpatia"- i hem agafat el caminet que hi ha a la dreta on assenyala "Tuent, Sa Costera i Bàlitx".

És l'antic camí públic que connecta les possessions de Bàlitx d'Amunt, Bàlitx d'en Mig, Bàlitx d'Avall i també d'on es pot accedir a les cases de Sa Costera, Cala Tuent, etc.

La vall de Bàlitx s'oculta a través dels espectaculars penya-segats que no més ho fan accessible des d'un costat. El "Voltor Negre" troba en aquesta muntanya refugi, i hem pogut albirar a una parella. Són espectaculars.

Seguint l'antic camí, aviat arribem a la font mina de Bàlitx, que raja contínuament un aigua cristal·lina que sen va muntanya a baix.

Hem entrat en la cavitat per veure d'on surt l'aigua. Ho fa a través d'un forat que hi ha en el sòl com es pot apreciar en la fotografia. Algun de noltros se'n va recordar d'aquesta aigua unes tres horetes més endavant...

Contínuem caminant pel bosc (fins a aquí el passeig és molt maco i fàcil) fins que et trobes just devora les cases de Bàlitx d'en Mig, que estaven abandonades des de fa més de trenta anys, quan el seu anterior propietari va retirar les bigues i les teules de les cobertes per utilitzar-les en altres cases de la seva propietat. Ara es troben en obres després que descendents de la família March adquirissin la finca amb la finalitat de convertir-la en una nova possessió. Segons sembla, hi ha hagut certa polèmica perquè els nous propietaris han tallat un tros del camí vell amb un objecte que, segons sembla, no està gens clar. Diverses organitzacions estan damunt d'això.

Les obres estan centrades en la recuperació de la coberta de la casa i reparació d’elements. Com no hi havia ningú i hi havia una finestra amb reixes, hem ficat el cap i hem pogut veure una antiquíssima tafona. Després de fer la clàssica fotografia al "toro" (una mil·lenària olivera que la naturalesa li ha donat una capritxosa forma de toro), hem continuat la nostra marxa pel camí vell de pedra fins a arribar a Bàlitx d'Avall.

Bàlitx d'Avall, del terme de Fornalutx, és una casa rural que data del segle XIII. Al segle XVI, s'adquireix la finca per Tomás Ripoll amb una torre de senyals i una tafona d'oli. La Torre pren el nom de "Na Seca". Anys més tard va dividir la finca en dues i la va repartir entre els seus hereus. Al costat de la casa passa el torrent de Na Móra,que avui es trobava sec.

Eren les 12'-hores quan hem arribat i no sabíem que fer. Hem aprofitat per veure les diferents espècies de gallines, faisans (per cert hi havia un mascle que anava fora corda festetjant a dos femelles, que ens hagués agradat saber si hi hauria o no complert el seu objectiu), tórtores, faraones, tot molt bé cuidat. I ara què fem?. Ens preguntàvem.

Sabíem que pujant aquesta muntanya a través del Coll de Biniamar (perquè es diu així?), es pot anar fins a Sa Costera. I com el nostre grup sempre s'ha caracteritzat per la improvisació, idò hem decidit pujar el Coll i quan estiguéssim a dalt, segons l'hora, ja veurem que fem. Ala, a pujar.

Si l'excursió fins ara havia estat un passeig fàcil i agradable, la pujada al coll a través d'una sendera de ferradura amb un pendent continu bastant pronunciat, s'ha fet bastant fotut. Miràvem i no arribàvem mai, fins que el company que anava davant ens ha avisat que ell ja havia arribat. Aleluya!, hem dit tots.
Allí estava un matrimoni alemany esmorzant. Eren les 13'- hores (cullons que hem pujat de ràpid, ens hem dit). Una altra vegada conclave, perquè faltava una hora per menjar (mengem sempre a les 14'-hores de pa amb butxaca). Baixem fins a Sa Costera o pugem fins a la Torre?. Que si sí, que si no, que els genolls d'alguns ja estaven fet pols, que un altre tenia pressa i volia pujar a la Torre perquè era més curt...Però quant temps hi ha fins a la torre? ens preguntàvem. No ho sabíem. Al final l'hi hem demanat al matrimoni alemany (fa coió que uns illencs hàgim de demanar aquestes coses als estrangers, però...): EINE STUNDE!, ens han dit bens segurs. Ala idò, anem cap a la Torre i menjarem allà dalt. Alguns feien mala cara per l’esforç fet, sobretot un que ha estat de viatge per Granada menjant de tot i molt i que ha vingut totalment desentrenat.

Hem agafat el camí a l'esquerra i ens hem dirigit cap a la Torre de Na Seca. El camí és molt bo i pensàvem que si “eine stunde” fins a arribar a la torre per aquell camí tan bo, ens anirà fenomenal. Però de sobte, el camí s'acaba. Vatuadell!, i ara què?. Mirem cap amunt i allí només hi havia roques, pinotells, argelagues, carritxeres i mates. Uep!: una fita, i allà un altra. Ala idò, per amunt.

Aquesta pujada és verge. És a dir no hi ha cap camí. Has d'anar grimpant per les roques entre les carritxeres i buscant les fites que si arriben a trobar, però amb prou feines. El nostre company de Granada ha preferit esperar-nos a baix, ja que tenia una espècie de sabonera blanca per la boca i la cara que quan l'hi hem dit ens ha contestat : aquí us espero!. Després ens ha comentat que havia de ser una crema solar que es posa en la cara perquè no li toqui el sol. Però ens s’avia acollonit amb allò que li regalimaba.

No sabem quina mosca ens va picar per voler pujar fins a la torre, per un pendent tan pronunciat que havíem d'emprar la mans per anar escalant. Però tot el que ens proposem ho aconseguim. Hem arribat a la vora del penya-segat i des d'allí les vistes eren impressionants, tant cap a la mar com cap a la vall. Aquelles vistes amb les muntanyes nevades ens semblava que estàvem en els Alps, més que en la nostra Serra.

La Torre encara estava a uns cinquanta metres més amunt. Ja que hi som, anirem fins a ella!. Dos s'han quedat en aquest campament base i quatre han decidit pujar fins a la torre escalant cada vegada més. Lo collonut és que en aquest grup estava el més gras i artrósic i el de major edat (avui). Ens ha costat, però hem arribat! (està situada a 514 metres d'altura). Les vistes cap a Sa Costera i tota la costa sollerica són magnífiques. No es tracta d'una Torre de defensa, sinó una Torre que formava part d'un sistema de senyals amb focs de nit i fum de dia (ideat per J. Binimelis), que permetia la comunicació amb la Torre Picada del Port de Sóller, la des Forat i la Torre de la Mola de Tuent. La Torre és de planta circular de pedres lligades amb argamassa. Té una altura de 9 metres i un diàmetre de 7 i està pràcticament en ruïnes. Quina llàstima. Al costat d'ella existeixen altres elements arquitectònics com un aljub de planta rectangular i els porxos dels torrers que els servien de refugi. Les obres de la construcció es van acabar en 1584 i el seu resultat no va ser satisfactori perquè, per lo vist, es van trobar deficiències en la seva construcció. No obstant això, va estar en funcionament com a punt de vigilància fins a l'any 1854, en ocasió del control sanitari motivat pel perill de l'arribada del còlera.
Cap al nord-est pel comellar de Sa Torre, s'arriba fins a les cases de Sa Costera.

Després de gaudir d'aquell moment i treure les fotos pertinents, iniciem el descens fins al "campament basi". Allà dalt ens vam adonar que per la part contrària per on hem pujat noltros, hi havia un petit caminet amb fites perfectament marcades que anava descendint... Noltros hem fet la cara "Oest", la més fotuda segons sembla. Baixem com vam poder fins a on es trobaven els nostres dos companys i després tots junts, de nou el descens fins al camí on s'havia quedat el granadí. Arribem (sempre arribem), però els genolls de la majoria feien fum. I encara ens quedava baixar el Coll, pujar el camí de Bàlitx i arribar fins a Ses Barques: Mare de Déu de la neu!.

Bé, en total 14,100 quilòmetres i gairebé 6 hores de caminada. Molt fàcil i agradable des de Ses Barques fins a Bàlitx d'Avall (per cert que a la tornada, trobem a un senyor molt agradable que ens va servir unes estupendes taronjades naturals mentre descansàvem una mica. Aquest home ens va dir que té 80 anys i semblava més jove que noltros!. Ens va dir que era d'un poblet d'Alacant i ens va explicar una mica la seva vida que, segons sembla, ha estat de lo més interessant, ja que s'ha passat 25 anys recorrent nombrosos països del Continent americà. És un capellà i és el que s'encarrega del agroturisme. El preu de l'habitació ens va dir que era 60'-euros per persona (dormir i berenar). Si algú vol tenir uns dies d'absoluta tranquil·litat a la part alta de la muntanya, que no ho dubti. La segona etapa, el Coll de Biniamar, es fotut, bastant fotut. I la tercera etapa, la pujada a la Torre, es un ascens “fora de categoria” com diuen a l’argot ciclista. Una escalada.

Arribem al Mirador de Ses Barques (sempre arribem), desfets. Aquesta nit no bastarà el Voltarén Gel i el Ibuprofeno habitual. Hem d'afegir-li: Condrosán (mà de Sant).

Fins a la propera, que serà mes relatxada!.

Les fotos son d'en Miquel Barceló, "Trigo" i meves