LA CRISIS ECONÒMICA DE MALLORCA AL SEGLE XV, O COM LA HISTÒRIA ES REPETEIX.

Fullejant el Llibre “La història: Govern i autogovern  de les illes Balears” del Documents Cabdals del Regne de Mallorca, ens ha cridat  l’atenció la crisis econòmica que va patir Mallorca al segle XV, un estudi que va fer Maria  Barceló Crespí, Professora titular d’Història Medieval,  sobre la diferenciació social que havia a l’illa de Mallorca al segle XV, que val la pena llegir-ho per que ens adonem que la història es repeteix i alo millor qualcú pot treure alguna conclusió.

Diferenciació social:

“La freqüència, obligada per la necessitat amb què se succeïa la implantació d’impostos, especialment d’aquells de caràcter extraordinari, constituïa una verdadera angoixa per als contribuents i encara molt més per a las classes populars.

                         "¡Qué miras desgraciado!. -No l'entenc Senyora... ¡ PUES QUE TE JODAN!."

Per altra banda, cal contemplar les grans diferències existents quant a grau de riquesa. Així, si es parteix del principi que la taxa pagada en un impost, concretament l’impost del “Tall”, ha de ser proporcional a la riquesa, les diferències quant a patrimoni son molt considerables en el conjunt de la societat mallorquina. A nivell d’exemple, per l’any 1478 i per a la ciutat de Mallorca, el 99% dels contribuents en aquest impost no arribaven a pagar la quantitat de 10 lliures mentre que els que sobrepassaven aquesta quantitat tot just significaven el 1,1%.

                           "Mira els impostos dels pagesos...els he pogut fotre una bona grapada de diners"

Com a característica  més destacable, des de 1478 a 1512, es pot apreciar un augment del nombre de contribuents que no paguen i que correspon especialment a pobres, que la majoria dels contribuents paguen quantitats mínimes i que sols un reduït nombre cotitza taxes que permeten entreveure un patrimoni important. És molt probable que molts dels pobres no fossin miserables de solemnitat, és a dir, es tractava d’un col·lectiu que vivia en unes circumstàncies desfavorables per que fa a la seva capacitat i d’afrontar la cada vegada més feixuga fiscalitat. Molts d’ells podien qualificar-se com a miserables ocasionals.

 "Me diuen que son un miserable "ocasional" i que encara tendré que pagar impostos per tenir l'estufa a la via pública...."

L’aixecament forà:

Entre les causes generals de l’anomenada revolta forana que tengué lloc a Mallorca entre el a1450 i el 1453 sobresortiren: el mal govern de l’oligarquia, la dilapidació del diners públics, el desigual repartiment de les imposicions, els recàrrecs amb motiu de l’amortització del deute públic, les arbitrarietats comeses en matèria de proveïments i de preus per les autoritats ciutadanes i l’aversió que els ciutadans sentien envers els ciutadans creditors seus i que, a la vegada, eren titulars censals i propietaris de terres. Com a motiu immediat destacà: l’ambient de crispació produït a les viles foranes, arran de la decisió de les autoritat reials d’elaborar un capbreu dels territoris de reialenc i d’imposar un subsidi sobre el béns eclesiàstics  de reialenc en contra dels interessos del clergat forà. També hi figurava el consentiment d’Alfons el Magnànim de reemborsar als bàndols diners gastats en la satisfacció de les seves ambicions polítiques. Les circumstàncies derivaren en una insurrecció dels forans que, dirigits per Simó Ballester, arribaren a assetjar la capital (26 juliol- 1 agost 1450), però a la fi foren rebutjats.

El monarca va intervenir a favor dels ciutadans i exigí als forans el pagament del censos endarrerits, a la vegada que els condemnava a indemnitzar els ciutadans  i els “recatxats” (forans contraris a la insurrecció) pels perjudicis ocasionats als seus béns. A més, el governador Berenguer d’Oms els imposà el pagament anual (abril 1451) de 2.000 lliures en senyal de perpètua servitud i manà executar alguns dels cabdills de la revolta.

Aquestes mesures reprensives ràpidament tingueren una resposta: els forans es revoltaren de nou, derrotaren un exercit de les autoritats manat per Jaume Cadell, prop de Muro, el 30 d’abril del 1451, i assetjaren una altra vegada la capital amb l’ajut d’un grup de menestrals de la ciutat.

Tots aquests fets i el fracàs d’unes negociacions paral·leles foren el motiu d’una altra campanya de repressió per part de les autoritats i de l’oligarquia. El mes d’agost del 1492, arribà a l’illa un exèrcit de mercenaris italians (els saccomani) dirigit pel virrei de Sardenya, Francesc d’Erill, que després de derrotar al forans a Inca (13 d’agost) inicià una feroç repressió i executà els caps de la insurrecció. El 1454, els condemnà a pagar tots el deutes i la meitat del sou de les tropes, a indemnitzar a ciutadans i “Recatxats” a satisfer una multa de 150.000 lliures, entre altres coses. Foren unes mesures que acabaren d’arruïnar l’economia de les viles i semi despoblaren els camps.

Una mare i el seus fills contemplant les seves terres confiscades per l'execució

del seu pare per les revoltes.

   

Sembla que molts de ciutadans aprofitaren l’ocasió per adquirir propietats a la ruralia. Però en no tractar-se d’un enfrontament estricte entre gent de la Ciutat i de la part forana, sinó d’unes classes socials contra unes altres, també se n’aprofitaren els pagesos rics i els “recatxats”. El traspàs de propietats rústiques recaigué en mans del pagesos rics i, sobretot,  en mans de ciutadans i altres estaments residents dins el recinte emmurallat.

                    "Brindem per haver conseguit foter-lis aquestes terres a aquells betsols per no res".

Els pagesos pobres derivaren cap a una nova classe de jornalers que substituí, en part, la tradicional mà d’obra esclava, aleshores ja en procés de decadència.

Tant l’aixecament forà del 1450 com la Germania del 1521, vertaders conflictes de lluita de classe, tingueren com una de les premisses fonamentals l’abolició del pagament dels censals  i, amb aquests, de totes les càrregues i de tots el drets imposats amb aquesta finalitat. A més, hi hagué la revisió de la relació tributària amb què havien de contribuir, respectivament, la Ciutat i les Viles, per tal com aquestes al·legaven que pagaven molt més den proporció a la riquesa que posseïen que no la Ciutat. La freqüència dels pagaments, obligada per la necessitat en què se succeí la implantació d’imposts, especialment aquells de caràcter extraordinari, constituí una verdadera angoixa per als contribuents i, encara molt més, per a les classes populars.

Per altra banda, hi havia grans diferències quant al grau de riquesa. Així, si es parteix del principi que la taxa pagada en un impost –concretament l’impost del “tall”- ha de ser proporcional a la riquesa, les diferències, per que fa al patrimoni, foren molt considerables en el conjunt e la societat mallorquina. El 1478, i per la Ciutat de Mallorca, el 99% dels contribuents no arribaven a pagar 10 lliures per aquest impost, mentre que els que sobrepassaven aquesta quantitat, tot just significaven el 1,1%. La forta pressió fiscal que patí Mallorca i la incapacitat econòmica per part d’un  gran sector de la població contribuí a crear un clima de tensió, inquietud i malestar, en el qual les classes socials antagòniques, en relació amb els seus interessos i objectius, trobaren un marc ideal per preparar les fortes lluites que havien d’esdevenir un fet extensible arreu d’Europa al llar de la baixa edat mitjana.

Les classes populars, pagesos o menestrals, sempre resultaren les mes afectades en època de crisi i cercaren aleshores intervenir en el govern, en contra del monopoli de cavallers i ciutadans, tal volta per cercar noves vies de superació de la crisi. L’intent, esdevingué, almenys l’any 1450, un fracàs rotund. De la conjunció d’esforços entre pagesos i menestrals, qualificada en to negatiu, encara se’n va fer ressò una carta del rei dirigida als oficials reials el 30 d’abril de 1499 des de Madrid, amb aquets termes: En lo temps dels avalots e insults que en lo dit Regne de Mallorca se seguiren e es cometeren per los hómens de la part Forana amb intelligència e conjuració de alguns menestrals de la Ciutat, parents e amics llurs, dals quals ere lo hu dels principals en Pere Mascaró paraire de la cita Ciutat...

El deute públic.

La Universitat de la ciutat i del regne de Mallorca va viure durant tot el segle en una precarietat econòmica latent que s’avia agreujat d’una manera alarmant des de mitjans de la centúria anterior. Un tret característic va ser la forta dependència dels creditors del Principat de Catalunya, majoritàriament barcelonins. Diverses mesures intentaren evitar la fallida i pal·liar aquesta dependència convertint el deute exterior en interior.

"Aquest munt de doblers es per noltros. El durem a les Seycheylles... -Les Seycheylles, Sr.Jurat?, si som al segle XV!.. Idò l'enterrarem que això sempre s'ha fet i continuarà fent-se".

El control de l’administració de les finances va ser el cavall de batalla entre els creditors i els jurats, d’una banda, i entre aquest, els menestrals i els forans de l’altra. Sobre aquets requeia el pes més feixuc dels imposts que alimentaven els ingressos.

L’Espectre de la fallida amb què s’inicia el segle fou evitat el 1405 gràcies a l’anomena’t Contracte Sant, convingut entre jurats i creditors, en virtut del qual la major part dels ingressos quedaven consignats per al pagament dels interessos i per l’amortització del deute públic. Al mateix temps, l’administració d’aquest fons, o consignació, romania sota el control directe dels creditors. La revolta forana aconseguí, malgrat la dura repressió, l’objectiu de fiscalitzar, mitjançant dos assistents, els comptes de la Consignació. Però el desgavell financer persistí i s’agreujà encara per un nou fet com fou la guerra civil catalana en temps de Joan II, durant la qual el rei confiscà els béns dels catalans rebels, incloses les pensions dels censals que rebien de Mallorca, la qual cosa originà nous conflictes amb els representants dels creditors del principat. Un nou pas encara es va dur a terme amb la promulgació de la Pragmàtica de Granada el 26 d’agost del 1499, culminació de diversos intents fallits de redreçament de les finances, i es va establir un nou pla de sanejament de la Consignació i una nova organització del seu aparell administratiu.

             "Els llepa culs, que després es diràn politics, son capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir ficarse al círcul del poder per acoseguir lo que volen. Aquesta clase, els llepa culs, sempre han existit i existiràn".

Les urgents necessitats i les febles finances públiques provocaren molt sovint la implantació d’imposts directes amb caràcter extraordinari, del quals destacà, com hem dit, especialment el del “tall”. La complexa situació de l’economia i de les finances mallorquines es va accentuar encara més en els darrers anys de la centúria”.

"Jo no m'hen puc queixar. Un noble m'ha trobat feina de cercadora de merda i me dona un tros de pa cada dia".

Y fins aquí arribem. Es molt curiós veure com la crisi econòmica que ara patim, també la varen passar els nostres avantpassats i per motius molts semblants. La història està per contar-ho, però no aprenem. El diners sempre manen i la cobdícia del ser humà no té límits.

                                       "Ji, ji, ji, mira aquells desgraciats. Anem a fotre'ls".

Les injustícies socials es repeteixen a la història. El rics no volen saber res del pobres i res les importa si aquets cada dia van més aviat cap a la indigència... mentre ells s’enriqueixen més i mes.

Que cadascú tregui les seves pròpies conseqüències, però endevineu quina es la solució per arreglar la crisi?...