miércoles, 26 de septiembre de 2012

LA CULTURA MALLORQUINA DE SA PEDRA EN SEC.


Quan un puja a la Serra, s’en adona que la pedra era la matèria quotidiana dels nostres avantpassats i que la feien servir per qualsevol necessitat : Parets, marges, camins de ferradura, aljubs, forns de calç, fonts de mina, barraques, canaletes per conduir aigua, pous, cases de neu, etc. etc. Tota la cultura d’un poble que emprava la pedra per satisfer les seves necessitats, es pot contemplar a la Serra de Tramuntana.

Els marges són un dels elements de pedra en sec més destacats a la Serra. La feina que han fet el pagesos i els margers, han servit per arranjar agrícolament els vessants de les muntanyes. El que denominem bancals.

Els espais marjats a la Serra ocupen gairebé un 20% de tota el area, encara que municipis com Sóller, Alaró, Banyalbufar… tenen mes de la meitat de superfície marjada. Es la construcció de pedra en sec més abundant: murs de pedra seca que delimiten una superfície destinada al cultiu en una zona amb forts desnivells. Aquets bancals han permès condicionar els vessants muntanyencs per a l’agricultura i evitar que l’aigua de la pluja dreni les terres de cultiu. La técnica constructiva dels murs, amb la disposició d’abundant reble rere el parament millora, en el cas de pluges moderades, la capacitat d’infiltració d’aigua de la marjada i redueix l’escolament superficial i el processos d’erosió hídrica a més de millorar l’estabilitat, prevenir les esllavissades i disminuir el perill d’incendi per que redueix la propagació del foc.

Al segle XIII ja es va trobar documentada l’existència de marges a la Vall de Sóller, amb un creixement continu i lligat a diversos factors entre els quals destaca la importància de l’oli com a producte d’exportació.


Però, com hem dit,la construcció amb pedra en sec és una técnica ancestral que consisteix en aixecar murs i edificacions sense argamassa,és a dir, col·locant les pedres de manera que formin una construcció solida. Edificacions construïdes amb aquest sistema vertebren l’espai rural de Mallorca.

Si bé, com hem dit, aquest tipus de construcció des de la més remota antiguitat ja s’emprava a Mallorca, el ofici de “Marger” figura documentada des de el segle XV, que requeria notable coneixements tècnics. Era habitual que els nins de la família aprenguessin, quan ja podien moure pedres, l’ofici dels pares, oncles o germans. El mestre feia la paret i distribuïa les tasques, ja que era qui s’havia de col·locar cada pedra per aconseguir una construcció solida.

Els margers, amb el seu coneixement de la pedra, han deixat l’empremta en els paisatges de l’illa, on han trencat la fisonomia del vessants, han bastit habitacles per a l’ésser humà i per el bestiar, han canalitzat els torrents per evitar l’ inundació dels conreus i han ajudat a obtenir aigua amb pous, sínies i fonts de mina.

Els pagesos o roters també aixecaren marges, barraques i parets, però la complexitat dels grans conjunts marjats I de les obres hidràuliques i viàries confirma l’alt nivell d’especialització de l’ofici, amb unes eines i un vocabulari propis. A finals del anys vuitanta, en vista que el ofici de marger estava desapareixent, el Consell de Mallorca va iniciar una tasca de recuperament del ofici de margers fins al punt que avui es pot considerar que està completament normalitzat i disposa d’un gran nombre de professionals qualificats.

Els nostres margers han emprat tradicionalment un bon grapat d’eines, algunes pròpies de la pedra en sec i d’altres comunes a altres oficis de la construcció. La majoria son molt senzilles, fetes de fusta i ferro acerat, com les tasconeres, manuelles i picasses que obrien, xapaven i esmicolaven la pedra necessària per bastir en sec.

Aquesta pedra, l’adobaven a peu d’obra amb picassons, martells de punta o martells de tall. Les aixades pedrenyeres i els càvecs, es feien servir per eixermar i excavar el terreny. Per transportar pedra, empraven senalles, civeres, tirassos, carretes de mà  o carreretes. Les peces més grosses les movien en palanques (perpal, perpalina). Amb la llinyola traçaven marges i parets, anivellaven l’empedregat dels camins amb els regles i donaven consistència a l’empedrat amb els matrassos.

Antigament per extreure la pedra s’utilitzaven dues tècniques: els barrobins de calç o les tasconeres. La pedra pot emprar-se així com queda després de trencar-la, però normalment l’adoben, és a dir, li donen una forma més o menys allargada a cops de Martell o de picassó per tal de facilitar-ne la col·locació i l’estabilitat. La cara vista pot adobar-se fins a fer-la més o menys plana i escairada, segons l’aspecte exterior que se’n vol aconseguir. Com en els altres feines artesanes, la mà del mestre deixa un segell característic, que es reflecteix en la forma de treballar la pedra, de col·locar-la, etc.

El marger sap que és millor utilitzar pedreny gros i que és aconsellable situar les peces més grosses a la part inferior (pensem que devien fer si els li donava un atac de “lumbago” o un pinçament, o no existien en aquell temps aquest tipus de infermetats? No més veure les pedres col·locades perfectament una d’amunt d’altra, es adonem del esforç que devien fer). A les nostres excursions a vegades ens aturem per veure detingudament aquestes obres d’art. Les pedres s’han de col·locar de manera que tinguin la major superfície de contacte, sense formar columnes, i s’han de falcar per la part interior per evitar-ne desplaçaments. Unes verdaderes obres d’art.
Les parets son presents a tota l’illa, tot i que marquen especialment les terres de les marines i del Pla. S’han emprat per delimitar les propietats, per ordenar i definir els sementers, les rotes i les tanques de les possessions, y per tancar el bestiar a corrals, apressos i tanques.

Les parets de pedra en sec de Mallorca mostren una gran varietat de pedreny i de graus d’adobament. La tradició popular distingeix amb noms com “paret amb esquena d’ase”, “paret cabrera”, “paret amb corona”… Excepcionalment, algunes parets am l’amplària suficient es poden utilitzar com a camins o com a formes d’accés entre marjades.

Les barraques de carboners, camins de ferradura, aljubs, forns de calç, fonts de mina, pous, aqüeductes, ponts, es un tresor arquitectònic de pedra en sec que es pot observar per tot arreu de la Serra de Tramuntana.

Hem deixat per al final, un petit estudi sobre les cases de neu, un conjunt de construcció de pedra en sec, que es una maravella. Aquestes dades les agafem de la pàgina del Consell de Mallorca.

Les cases de neu i les construccions complementàries constitueixen infraestructures majoritàriament de pedra en sec destinades a la recollida, la conservació i el transport de la neu, i estan situades en indrets de gran valor paisatgístic i naturalístic. Al massís de  Massanella hi ha onze cases de neu, més els elements constructius que els acompanyen: marjades per a la recollida de la neu, parets per acumular-la o que delimiten explotació, porxos per als nevaters, fonts i pous,. Set d’aquestes construccions es troben en finques publiques (cinc del Consell de Mallorca i dues del Govern Balear), mentre que les altres quatre es troben dins propietats privades. La major part dels depòsits es concentren a cotes superiors als mil metres, i tan sols dos estan situats a 810 i a 825 metres. Per arribar tenim cinc camins de nevaters, específicament construïts per aquesta funció. Es tracta, per tant, de conjunts inseparables que han de ser considerats com a parts d’un complexe íntegre del qual cal salvaguardar el valors culturals.


"
La utilització del gel, obtingut a partir de la neu, per a usos medicinals o gastronòmics ha tingut una gran importància econòmica i cultural al llarg dels segles. Com a element de civilització es gairebé una constant dins l’àrea mediterrània i a l’Orient. Els autors antics ens parlen d’aquests usos a la Grècia clàssica, mentre que a l’època romana l’ús de dipòsits artificials destinats a l’obtenció de gel ja era habitual. Al final de l’edat mitjana, i amb l’ajut de contactes amb l’Orient, la utilització del gel retornà amb força a Occident i els països meridionals com Itàlia i Espanya, i s’estengué a França i a altres països del nord. La presència de dipòsits més o menys subterranis i amb coberta de matèria vegetal sembla plenament desenvolupada ja en el segle XVII, i continua i evoluciona fins gairebé entrat el segle XX. A l’illa de Mallorca, la recollida i comerç de la neu per a usos gastronòmics i sanitaris fou una activitat important des del segle XVI. La transcendència econòmica i sanitària queda demostrada des del moment en què el comerç queda regulat l'any 1656 al Capítol de l’Obligat de la Neu, i per les nombroses referències a diferents aspectes d'aquesta activitat entre els segles XVII al XIX, com per exemple l'impost per a aquest comerç, el lloguer de les cases de neu o el preu de la neu. Amb l’aparició de sistemes industrials de producció de gel a principis del segle XX, aquest comerç desaparegué de l’illa”.


No hay comentarios:

Publicar un comentario