EN NICOLAU MARIETA.

Mira per on ha caigut en les nostres mans un fulletó escrit per Jordi Martí Rosselló al any 1929 (escriptor i periodista 1891-1973 que sempre firmava amb el pseudònim “El mascle ros”)  Es un monòleg còmic sobre  Nicolau Marieta, un personatge molt conegut a ciutat durant la primera meitat del segle passat.

Donat la bellesa d’aquesta petita obra escrita en vers per Jordi Martí, que consta de un Acte únic i dues escenes, la reproduirem íntegra.

Però abans, explicarem un poquet qui era en Nicolau Marieta. De ell escriu Conxa Forteza lo següent:

“Tenia males puces en Nicolau, sempre feia cara de prunes agres, a nosaltres mos feia por, endemés mos deien que era " marieta", mai mos explicaren que volia dir aquesta paraula, però així mateix el veiem diferent dels altres homes del nostre entorn.
Duia els morros i les galtes pintades de vermell, dos tocs gens suaus de roig rabiós damunt els pòmuls, segurament feia servir un drapet per escampar el “colorete” o potser va ésser un precursor dels actuals pinzells, i utilitzava la brotxa de d'afaitar com a estri de maquillatge.

El seu vestit habitual era una llarga bata grisa, de les seves butxaques, pou sense fons, sortien calcetins embolicats en paper de "celofan", rellotges que mai marcaren la hora, pintes d'atapeïdes pues on potser agonitzaven generacions d’afamegats polls...
Algunes males llengües deien que aquest suposat comerç, només era un pretexta per acostar-se a un determinat públic, jovenets amb els cabells empastifats de "fijapelo" i entabanadora aura de “Varon Dandy”.

Vivia sol a un piset fosc i humit a tocar el carrer dels Bastaixos, jo cada vegada que anava a ca seva em moria de por, les meves visites mensuals al seu cau eren obligades per la meva missió apostòlica de repartir la "Hoja de la Parroquia" de Sant Nicolau, pujava a poc a poc sense fer renou aquella escala de graons desgastats qui sap per tantes passes pecadores, demanant al Bon Jesuset que ell no i fos. El darrer tram d'escalons ja corria, tirava la fulla per davall la porta i sortia escapada com si mil dimonis m’encalcin.

Ara des de la meva òptica actual que tot és tolerat i permès, penso amb el valor que va tenir aquesta persona per reivindicar la seva homosexualitat en aquells temps tan obscurs, li va costar convertir-se amb un entranyable personatge de qui tothom feia befa, però ell, la cara ben alta, el seu caminar pausat deixant un rastre de "Maderas de Oriente”, anava amunt i avall pel carrer dels Bastaixos cantant amb la seva veu prima i tendra, .- Qui vol calcetins de Nylon!”.

Nicolau, o Colau Marieta, devia ser l’únic homosexual consentit pel franquisme. Se passejava per Palma amb la cara pintada de forma exagerada i es dedicava a la venta de calcetins per homo. Abans organitzava rifes d’objectes que exposava al caixonet que duia penjat al coll. Se pentinava sempre amb un rínxol al front a l’estil de “Estrellita Castro” i amb la veu que tenia totalment efeminada i els seus gestos, li feia ser un personatge molt peculiar. Ell ho sabia i qualcú pensa que s’aprofitava de la seva condició per exagerar-la encara més i d’aquesta forma poder atreure l’atenció dels homes a qui piropetjava oferint-los els calcetins. I venía, venía i molt, encara que alguns s’aprofitaven d’ell.

 

Tota la seva vida es va portar d’aquesta manera en Nicolau. De ben major, se li veia per Palma vestit amb la seva bata exageradament maquillat. Amb en Nicolau es pot dir perfectament allò de “geni i figura fins la sepultura”.

                                               -----------

(En Jordi Martí va escriure aquest fullet a l’any 1929, com hem dit. Intentarem transcriure tal qual tota la narració, encara que algunes paraules no estan normalitzades).

                          ACTE ÚNIC.                          

Al aixecar-se el teló apareix una cantonada que dona la dreta a un carrer llarg. En Nicolau Marieta estarà enredada darrera dita cantonada (entre bastidors) amb cinc jovensàns que li fan impertinències.

ESCENA I.

Jove I.- Marieta!.

Nicolau. – Fet sa troneta.

Jove II. – Nicolau!

Nic.    – Toquet sa clau!.

Jove III. - Mireu-lo du corsé!.

Nic.    – No importa ho diguis que ja ho sé.

Jove IV. – Eh, vas molt empolvat!

Nic.   – Està aturat animal, amollem s’americana, municipal!, municipal! (surt tot correns).

ESCENA II.

 NICOLAU MARIETA.

 Mireu quina indecència

 que es passeja per Ciutat.

 

Una aferrada

aquest “cochino” m’ha donat!,

i amb s’aferrada pel coll

m’ha donat també una besada

i de “paso” s’ha arriscat                    

a donar-me una pessigada.

 

Me sap greu esser tan guapo

I no hi ha homo dins Ciutat

que en veure el meu cosset

de mi no quedi xiflat.

 

Duc un corsé “regulez”

que me arriba fins els pits

i em fa caminar estirat                              

que fins i tot als homes fa patir.

                            

I com jo tinc la gracia                          

de caminar amb gran “salero”,                           

amb trobar qualcú, me diu:                          

 “Olé cuerpo sandunguero”!. 

                       

I en requiebrarme jo torn                        

més vermell que una cirera                        

i fins hi ha homes que me diuen

qualque paraula grossera.

 

Si em vaig pel “Pas den Quint”

tothom me fa es gorrió,

Pas pel Born, i allà a la Veda

ei!, faig jo una estació.

 

I per on se fulla davalla

tots me diuen: -Ai pometa!

per Palma tothom coneix

en Nicolau Marieta!.

 

I tinc una veu tan dolça,

més simpàtica i més bella

que si hem senten i no hem veuen                         

creuen que soc una femella.

                         

Una veu, harmoniosa,                       

una veu, dolça com la mel,                    

una veu, melodiosa,                      

una veu, d’àngel del cel.

 

I allà, a ca meva

tinc un admirable tocador

amb “polvos” i “coloretes”

essències i bon sabó.

 

Tres vegades cada dia

me rent amb sabó d’olor,

mesclant unes quantes gotes

de quina superior.

 

I tinc un “cutis” tant fi,

que fins el Rei el besaria,

basta dir-vos que m’afaito

tres vegades cada dia.(Pausa).

 

Tinc unes mans talment d’or

per brodar  a ningú por tinc,

brodo camises, brodo catifes

i edressos de casament.

 

Se fer punt de trau, ganxet,

entredós a n’és mundillo

emperò dels més difícils

i calça sense perillo.

 

Vaig a plaça cada dia

amb una nova panera

i resulta que mai vaig

a sa mateixa placera.

 

Per que resulta que jo

sol comprar es genero amb gros

i talment una madona

a davant ella me pos.

 

Vull dos cèntims de patates,

no m’he deu cap de podrida

-Ai, que remugueu, germà,

quin homo!, sembla mentida!.

 

I jo amb so mateix sentit:

deu-me’n un d’ais i un de cebes,

una mica de sofrit,

juavert i un dobbé de pebres.

 

Però quan estic veient

que els paupa tant sa placera,

sempre li estic jo diguent

que allò a mi no em fa mengera.

 

I ella s’enfada i m’engega:

-Ala vestén Marieta!

m’insulta, m’he diu gonella,

però m’he faig sa p....(se tapa la boca en la mà).

 

Bon Jesús perdoneu-me,

anava a dir una flastomia

i quan m’he escapa cap

ja estic malat tot lo dia.

 

Per que només de pensar

d’haver-me de confessar

me puja una tal calrada

que vermell me fa tornar.

 

Tot sol me faig es menjar,

no he de menester cuinera

tot duna que entro dins sa cuina

ja m’agafa sa cantera.

 

I allà davant es fogons

amb un cànyom de saqueta

arromangat fins els colzes

es fa el menjar en Marieta (ríu).

 

Se fer croquetes, tumbets,

bacallà a n’és forn, rostit,

macarrons i fideuets,

patata frita i bullit.

 

Se fer costelles amb salsa,

truites d’ous amb sobrassada,

se també arreglar mussola

amb una coca tapada.

 

Se farcir una gallineta,

se sofregir un colom

I per feines de sa cuina

Vos dic que molt trempat som.

 

Emperò no som capaç

de matar un animalet

per que han de creure vostès

que així tinc es coret (Senyalant un bocí petit de dit).

 

Fa una temporadeta

que feia de rifadora;

rifava bosses de plata,

moneders de senyora,

rellotges, anells, polseres,

randes fines entredós,

bons jocs de perfumeria,

guietes d’or, mocadors.

 

Rifava de tot “a lo grande”

i a tothom bitllets fiava,

tothom bitllets me prenia

però ningú me pagava.

 

Duia jo una plagueta

amb la qual apuntava

el que em quedaven a deure

Ja que ningú me pagava.

 

- Nicolau, ja tornaràs

- Nicolau, no et puc pagar

- Nicolau, no tinc menuts

- Nicolau, he de canviar

- Nicolau, fe una passada

- Nicolau, torna demà

-Nicolau, no trobo sa bossa

-Nicolau ve, Nicolau va.

i tornava al son demà

o el dia que me senyalaven,

emperò en lloc de cobrar

encara me maltractaven.

 

- Marieta fuig d’aquí!

- Marieta has fet embulls!

- Marieta ets un trampós!

- Marieta et treure els ulls!

- Marieta passa fora!

- Marieta ja pots partir!

- Marieta ets un canalla!

- Marieta ets un botxí!

I jo cansat de sofrir

no puguen més aguantar

a la fi vaig desistir

i vaig deixar anar es rifar (Pausa).

 

Fa cosa de tretze mesos

(i ho podeu creure que es veritat)

que estava per professar

de frare de la Mercè.

 

Vaig caure jo amb tanta gràcia

al Pare superior

que tancar-me no volia

dins un convent fet presó.

 

Me va dir que no em convenia

esser frare com ell es,

per que prest me cansaria

i jo li vaig dir: -No m’és res.

 

Quant va veure que estava

tant i tant entusiasmat

i que estava ben resolt

a deixar sa llibertat,

va fer venir al pare metge

per fer-me el reconeixement.

S’asustà quan me va veure

Lo que tinc de naixement!.

Me digué: -No pot ser

entrar a sa nostra capella,

doncs resulta que vostè

es mixt mascle i mixt femella.

 

Bono, se compren molt be,

amb el cosset tan estret

i es “garbo” de “corsetera”

que no som del tot masclet.

 

Però encara essent així,

jo prest voldria trobar

tant si fos homo com dona

qualcú que m’ha dugués al altar.

 

Però resulta que jo

som molt empegueïdor

i hem sap greu a cap al·lota

declarar-li el meu amor.

 

(Al públic): Ninetes! En Nicolau

vos demana per casar.

Hi ha cap de vosaltres

que a mi me vulgui acceptar?.

 

Sa dona que es casi amb mi

estarà molt recreada

seurà en un balancí,

jo li faré de criada.

 

M’aixecaré dematí

i a plaça m’he aniré,

ella se quedarà a dormir

mentre jo es dinar faré.

 

Vol dir, no hi aura d’escurar,

ni fe foc, ni fe bugada,

si te ganes de pegar

que em pegui que a mi m’agrada.

 

Emperò ha de comportar

que segueixi amb sos meus fletes.

M’ha de deixar anar empolvat

lluint els meus “coloretes”.

 

Vull seguir portant “corsé”,

tacó alt, calça calada

I aquest lassos escocesos

que tenen tot Palma “chiflada”.

 

Sa nina que vengui a bé

amb els pactes que jo he dit,

si es que coratge no té

per dir SI! fort, que alci un dit.

 

I tu públic que has sentit

contar la meva historieta,

aplaudeix sols per un pic

A NICOLAU MARIETA.

 

 

 

.