martes, 4 de diciembre de 2012

LA TORRE PICADA.


 
Aquest  dilluns no tocava excursió, però al obrir la finestra al dematí  i veure el dia tan esplèndid que feia, m’ha entrat ganes de anar cap a la natura. Tenia “el mono” ja que dijous passat no vaig poder anar amb el grup. No he volgut “despertar” a les altres ratapinyades per que a von segur que ja tindrien plans ja programats per avui, així que aquesta ratapinyada voladora diürna, s’ha anat tota sola cap el Port de Sóller, per pujar fins a la “Torre Picada” que no la coneixia.

Abans he llegit la ruta que té en Toni Sureda penjada al seu web i... venja!, ja vorem si arribam.

He deixat el cotxe en un lloc que es podia aparcar i com abans de pujar a la Torre volia anar a veure l’Oratori de Santa Caterina d’Alexandria, que he llegit data del segle XIII (encara que fou destruït pels pirates en 1542 i tornat a reconstruir en 1550) i el Museu del Mar, he anat cap al barri de Santa Caterina, que es troba a l’altra costat del camí “Bèlgica” a on se puja a la Torre.

Caminant pel barri de pescadors de Santa Caterina, amb els seus carrerons empedregats molt estrets i empinats (val la pena passejar per allí per veure aquesta barriada i el mollet del Port de Sóller), procurava seguir els rètols que senyalaven el camí cap l’oratori.

He arribat  ja cansat, per que la carretera asfaltada que arriba fins allí es molt empinada. Però l’he trobat. Després de reprendre l’alè, he pogut seure al mirador que hi ha a la plaçoleta davant l’oratori, un mirador de cine, a on pots estar hores i hores mirant i gaudint de la immensitat del Mediterrani.
Mirador del Oratori. La Fletxa senyala a on está la Torre Picada
Jo cercava l’oratori de Santa Caterina i després el Museu del mar i resulta que el Museu està dins l’oratori (ja podia cercar  jo el Museu  mirant per tot arreu!).

El lletrero informatiu que hi ha a la porta indicava que el dilluns tanquen. Va bé!. Ala idó, unes quantes fotografies i un poquet de vídeo i a tornar enrere altra vegada a veure si trobo qualque indicació per pujar cap a la torre.

Res. Camina que te camina per aquelles costes asfaltades amb uns tiranys que te fan perdre s’alé, anava caminant en direcció cap a la Torre pel camí que porta al Hotel “Jumeirah”, un hotelarro que està edificat just als penya-segats del Port i es veu de kilòmetres enfora.

He arribat fins a la porta i vaja poc gust que han tingut per fer la façana. Per dins serà de luxe, però per afora me recorda a Caubet. Jau vol!. He continuat caminant per aquella carretera plena de apartaments adossats i a la fi he arribat a un camí que s’anava cap amunt de la muntanya.

Ha de ser aquest!, m’he dit. M’ha semblat que havia fet una voltera molt grossa, però he pensat també que m’aniria bé per aprimar-me. I per amunt. Els tirants cada vegada més forts!. 

El paisatge ara ja era de muntanya, amb oliveres, alzines i marjades.
Molt maco aquell indret. He continuat cap amunt sense deixar el camí pensant que si no anava bé no tindria cap problema per tornar enrere. A la fi he vist una tanca amb un botador que me sonava de la pàgina d’en “Socay”. Uep!. Vaig bé!, he pensat. Estava al Coll de s’illa. Ara no més tendría que continuar per aquell camí de carro fins arribar a sa Torre.

Com anava tot sol, esperava trobar-me a qualcú pel camí, però ningú havia per allí. M’ha començat a entrar un poc de paparró quan pensava en un company ratapinyada  que quan veu a qualcú tot sol per la muntanya sempre ens diu: “no s’ha de anar mai tot sol per la muntanya que te pot donar qualque cosa i després que fas!”. Ai, ai, Pepet! pensava.

M’ha distret l’imponent  Penyal Bernat que m’ha aparegut  en una clariana del  bosc. A baix, l’aigua del mar pegava, però no en gaire força, a les roques.

Després de uns 20 minuts de caminar per aquell camí, m’ha aparegut de sobte la imponent  ”Torre Picada”. Cagon dena!, tampoc havia un ànima allà dalt!.

Estava tot sol. A on era el clàssic alemany que en cada excursió trobem fort i no et moguis per qualsevol banda de la Serra?. Avui justament ni una mosca!. He voltat la torre i les vistes eren meravelloses.

Al soleiet me he posat a berenar/dinar i després he pogut estar contemplant aquelles vistes el temps que he volgut. Avui no havia bus, ni companys que frisaven, estava tot solet gaudint d’aquell moment. Havia que aprofitar-ho.

Mirant  sa Torre, havia llegit que es la més gran de tota Mallorca. Es troba perfectament conservada. Aquesta torre es va construir en 1614 per mor dels atacs pirates que patia l’illa, encara que no fou artillada fins al 1623. Des de la Torre, feien senyals amb fum durant el dia i foc al vespre, quant  s’assentaven de la presencia de pirates, avisant d’aquesta manera a les Torres de Na Seca d’Escorca i de Sa Pedrissa en Deià.

Aquesta Torre es grandiosa. Té dos pisos  i antigament, la planta baixa estava destinada com a càmera per la guarnició i magatzem, mentre que al pis es trobava la cuina i la cambra del oficial. Els canons estaven col·locats en la part de darrera de la torre que dona al mar.

Fou usada també pels carabiners per lluitar contra el contraban i finalment va ser subhastada a1875 passant a mans de particulars. El darrer servei bèl·lic de la Torre fou a la Guerra Civil que va servir com Torre de vigilància aèria. Es troba a 160 metres del nivell del mar.

Caminant un poquet cap a ponent, tot d’una apareix el Port de Sóller allà baix. Des de aquest montícul es domina l’entrada al port i tota la costa.

A la part de darrera està la Serra de Tramuntana. Es veu el Puig Major i també els Cornadors a més de totes les muntanyes que no sé com es diuen. He estat gaudint de la tranquil·litat de la muntanya i de les espectaculars vistes cap a la mar, però... al mirar el rellotge, eren les 15 hores... au, au, au, era hora de davallar.

Caminant tira, tira per aquell camí de carro, he arribat fins a on es troben unes barres de ferro que es veu eren l’entrada cap a la Torre. De sobte me he fixat en un ram de flors artificials i uns detallets que senyalaven que allà va morir qualcú!.

Vatuadell!, que es això?. Havia passat abans per aquí i no m’havia adonat. Si ho arribo a veure crec que no hagués pujat. Com pot ser que una persona hagi mort allí?. Idò sí. He vist per Internet una crònica del “Diario de Mallorca” del 6 de setembre de 2011 que diu: “La Guardia Civil ha identificado al hombre cuyo cadàver fue hallado el pasado domingo por la tarde en el fondo de un acantilado, en la zona de Sa Torre Picada, en el port de Sóller. Se trata de Francisco Javier M.R., vecino de Sóller de 47 años de edad”.  Es veu que la seva família li recorda colocant flors quan comença el camí. Jau vol!.

He davallat per on havia pujat  i al passar  per un bancal d’oliveres havia un soroll de càntics de ocells que m’ha fet aturar  per sentir-los. Quina cosa mes maca!. Les he filmat.

Una vegada que he arribat a l’inicií del camí, m’he dirigit cap avall en lloc de tornar per la urbanització que havia vingut. Tot duna he estat al Port. Estava clar que havia fet una bona voltera avui dematí. Aquest es el carrer de “Bèlgica”, el que s’ha de agafar per pujar a la Torre.

Bé. Ja coneixem La Torre Picada. Es una excursió molt maca i curteta (gairebé dues hores des de el Port, per anar i tornar), però molt pesada pels  forts tirants asfaltats que hi ha fins arribar  al Coll de s’illa. Llavors, el camí es torna tot un plaer, i no diguem les vistes que hi ha des de sa Torre.

M’hen vaig volant cap a cases!.

Fins la propera!.




 

No hay comentarios:

Publicar un comentario