Era el año 1962, exactamente el 5 de Octubre cuando fue estrenado el primer single de los Beatles en Londres con esa canción “Love Me Do”. Hace pues exactamente medio siglo.
La canción fue compuesta por Paul McCartney entre 1958 y 1959, aunque fue acreditada a McCartney/Lennon. En el Reino Unido tuvo un gran éxito al alcanzar el nº 17 de las listas de popularidad, vendiendo más de 100.000 ejemplares. En 1964 el sencillo que también incluía en la otra cara la canción “P.S. I Love You”, alcanzó el nº 1 en Estados Unidos.
La grabación de esta canción tiene su historia, ya que al principio, el productor de los Beatles George Martin no confiaba en ese tema, pero ante la insistencia de John y Paul tuvo que acceder.
La canción fue grabada en diferentes ocasiones con tres baterías distintos. Primero el 6 de Junio de 1962 con Pete Best, pero el productor no aprobó la ejecución de Best y se volvió a grabar esta vez el 4 de septiembre con Ringo Star al que los Beatles ya habían incorporado al grupo. Pero también George Martin no aprobó el trabajo de Ringo y se volvió a grabar unos días más tarde, esta vez, con el batería del propio estudio Andy White. Sin embargo, el primer sencillo salió al mercado con la versión de Ringo a la batería, alcanzando, como hemos dicho, el nº 17 en el “Record Retailer”, una de las cuatro principales listas de Gran Bretaña. La versión con Andy White a la batería apareció también en el mercado un año más tarde en el álbum “Please Please Me”, si bien las sucesivas reediciones del sencillo se hizo con la versión del primer single con Ringo. La versión de Pete Best sería incluida en la recopilación “Anthology 1”.
"Love Me Do" comenzaba con un sonido de armónica de blues tocada por John Lennon, que simultaneaba las voces principales con Paul McCartney, mientras que George Harrison intervenía en esa canción como acompañamiento vocal. A pesar de que era Lennon el que tenía que cantar el sólo del título de la canción, finalmente se decidió que lo interpretara Paul McCartney, ya que Lennon tenía que utilizar la armónica en los pasajes de la canción que regresaban los instrumentos.
Escuchémosla:
Qué suerte ha tenido nuestra generación de haber visto como cambiaba toda una Era con la música de los Beatles. ¡Tiempos felices aquellos!. ¿No?.
Hemos “pescado” un amplio documental histórico que nos ha transportado a aquellos años. Quien tenga algo de tiempo y quiera recordar la vida de los Beatles…
Quan un puja a la Serra, s’en adona que la pedra era la matèria quotidiana dels nostres avantpassats i que la feien servir per qualsevol necessitat : Parets, marges, camins de ferradura, aljubs, forns de calç, fonts de mina, barraques, canaletes per conduir aigua, pous, cases de neu, etc. etc. Tota la cultura d’un poble que emprava la pedra per satisfer les seves necessitats, es pot contemplar a la Serra de Tramuntana.
Els marges són un dels elements de pedra en sec més destacats a la Serra. La feina que han fet el pagesos i els margers, han servit per arranjar agrícolament els vessants de les muntanyes. El que denominem bancals.
Els espais marjats a la Serra ocupen gairebé un 20% de tota el area, encara que municipis com Sóller, Alaró, Banyalbufar… tenen mes de la meitat de superfície marjada. Es la construcció de pedra en sec més abundant: murs de pedra seca que delimiten una superfície destinada al cultiu en una zona amb forts desnivells. Aquets bancals han permès condicionar els vessants muntanyencs per a l’agricultura i evitar que l’aigua de la pluja dreni les terres de cultiu. La técnica constructiva dels murs, amb la disposició d’abundant reble rere el parament millora, en el cas de pluges moderades, la capacitat d’infiltració d’aigua de la marjada i redueix l’escolament superficial i el processos d’erosió hídrica a més de millorar l’estabilitat, prevenir les esllavissades i disminuir el perill d’incendi per que redueix la propagació del foc.
Al segle XIII ja es va trobar documentada l’existència de marges a la Vall de Sóller, amb un creixement continu i lligat a diversos factors entre els quals destaca la importància de l’oli com a producte d’exportació.
Però, com hem dit,la construcció amb pedra en sec és una técnica ancestral que consisteix en aixecar murs i edificacions sense argamassa,és a dir, col·locant les pedres de manera que formin una construcció solida. Edificacions construïdes amb aquest sistema vertebren l’espai rural de Mallorca.
Si bé, com hem dit, aquest tipus de construcció des de la més remota antiguitat ja s’emprava a Mallorca, el ofici de “Marger” figura documentada des de el segle XV, que requeria notable coneixements tècnics. Era habitual que els nins de la família aprenguessin, quan ja podien moure pedres, l’ofici dels pares, oncles o germans. El mestre feia la paret i distribuïa les tasques, ja que era qui s’havia de col·locar cada pedra per aconseguir una construcció solida.
Els margers, amb el seu coneixement de la pedra, han deixat l’empremta en els paisatges de l’illa, on han trencat la fisonomia del vessants, han bastit habitacles per a l’ésser humà i per el bestiar, han canalitzat els torrents per evitar l’ inundació dels conreus i han ajudat a obtenir aigua amb pous, sínies i fonts de mina.
Els pagesos o roters també aixecaren marges, barraques i parets, però la complexitat dels grans conjunts marjats I de les obres hidràuliques i viàries confirma l’alt nivell d’especialització de l’ofici, amb unes eines i un vocabulari propis. A finals del anys vuitanta, en vista que el ofici de marger estava desapareixent, el Consell de Mallorca va iniciar una tasca de recuperament del ofici de margers fins al punt que avui es pot considerar que està completament normalitzat i disposa d’un gran nombre de professionals qualificats.
Els nostres margers han emprat tradicionalment un bon grapat d’eines, algunes pròpies de la pedra en sec i d’altres comunes a altres oficis de la construcció. La majoria son molt senzilles, fetes de fusta i ferro acerat, com les tasconeres, manuelles i picasses que obrien, xapaven i esmicolaven la pedra necessària per bastir en sec.
Aquesta pedra, l’adobaven a peu d’obra amb picassons, martells de punta o martells de tall. Les aixades pedrenyeres i els càvecs, es feien servir per eixermar i excavar el terreny. Per transportar pedra, empraven senalles, civeres, tirassos, carretes de mào carreretes. Les peces més grosses les movien en palanques (perpal, perpalina). Amb la llinyola traçaven marges i parets, anivellaven l’empedregat dels camins amb els regles i donaven consistència a l’empedrat amb els matrassos.
Antigament per extreure la pedra s’utilitzaven dues tècniques: els barrobins de calç o les tasconeres. La pedra pot emprar-se així com queda després de trencar-la, però normalment l’adoben, és a dir, li donen una forma més o menys allargada a cops de Martell o de picassó per tal de facilitar-ne la col·locació i l’estabilitat. La cara vista pot adobar-se fins a fer-la més o menys plana i escairada, segons l’aspecte exterior que se’n vol aconseguir. Com en els altres feines artesanes, la mà del mestre deixa un segell característic, que es reflecteix en la forma de treballar la pedra, de col·locar-la, etc.
El marger sap que és millor utilitzar pedreny gros i que és aconsellable situar les peces més grosses a la part inferior (pensem que devien fer si els li donava un atac de “lumbago” o un pinçament, o no existien en aquell temps aquest tipus de infermetats? No més veure les pedres col·locades perfectament una d’amunt d’altra, es adonem del esforç que devien fer). A les nostres excursions a vegades ens aturem per veure detingudament aquestes obres d’art. Les pedres s’han de col·locar de manera que tinguin la major superfície de contacte, sense formar columnes, i s’han de falcar per la part interior per evitar-ne desplaçaments. Unes verdaderes obres d’art.
Les parets son presents a tota l’illa, tot i que marquen especialment les terres de les marines i del Pla. S’han emprat per delimitar les propietats, per ordenar i definir els sementers, les rotes i les tanques de les possessions, y per tancar el bestiar a corrals, apressos i tanques.
Les parets de pedra en sec de Mallorca mostren una gran varietat de pedreny i de graus d’adobament. La tradició popular distingeix amb noms com “paret amb esquena d’ase”, “paret cabrera”, “paret amb corona”… Excepcionalment, algunes parets am l’amplària suficient es poden utilitzar com a camins o com a formes d’accés entre marjades.
Les barraques de carboners, camins de ferradura, aljubs, forns de calç, fonts de mina, pous, aqüeductes, ponts, es un tresor arquitectònic de pedra en sec que es pot observar per tot arreu de la Serra de Tramuntana.
Hem deixat per al final, un petit estudi sobre les cases de neu, un conjunt de construcció de pedra en sec, que es una maravella. Aquestes dades les agafem de la pàgina del Consell de Mallorca.
Les cases de neu i les construccions complementàries constitueixen infraestructures majoritàriament de pedra en sec destinades a la recollida, la conservació i el transport de la neu, i estan situades en indrets de gran valor paisatgístic i naturalístic. Al massís deMassanella hi ha onze cases de neu, més els elements constructius que els acompanyen: marjades per a la recollida de la neu, parets per acumular-la o que delimiten explotació, porxos per als nevaters, fonts i pous,. Set d’aquestes construccions es troben en finques publiques (cinc del Consell de Mallorca i dues del Govern Balear), mentre que les altres quatre es troben dins propietats privades. La major part dels depòsits es concentren a cotes superiors als mil metres, i tan sols dos estan situats a 810 i a 825 metres. Per arribar tenim cinc camins de nevaters, específicament construïts per aquesta funció. Es tracta, per tant, de conjunts inseparables que han de ser considerats com a parts d’un complexe íntegre del qual cal salvaguardar el valors culturals.
"La utilització del gel, obtingut a partir de la neu, per a usos medicinals o gastronòmics ha tingut una gran importància econòmica i cultural al llarg dels segles. Com a element de civilització es gairebé una constant dins l’àrea mediterrània i a l’Orient. Els autors antics ens parlen d’aquests usos a la Grècia clàssica, mentre que a l’època romana l’ús de dipòsits artificials destinats a l’obtenció de gel ja era habitual. Al final de l’edat mitjana, i amb l’ajut de contactes amb l’Orient, la utilització del gel retornà amb força a Occident i els països meridionals com Itàlia i Espanya, i s’estengué a França i a altres països del nord. La presència de dipòsits més o menys subterranis i amb coberta de matèria vegetal sembla plenament desenvolupada ja en el segle XVII, i continua i evoluciona fins gairebé entrat el segle XX. A l’illa de Mallorca, la recollida i comerç de la neu per a usos gastronòmics i sanitaris fou una activitat important des del segle XVI. La transcendència econòmica i sanitària queda demostrada des del moment en què el comerç queda regulat l'any 1656 al Capítol de l’Obligat de la Neu, i per les nombroses referències a diferents aspectes d'aquesta activitat entre els segles XVII al XIX, com per exemple l'impost per a aquest comerç, el lloguer de les cases de neu o el preu de la neu. Amb l’aparició de sistemes industrials de producció de gel a principis del segle XX, aquest comerç desaparegué de l’illa”.
Avui Cala Embasset (Sant Elm).El divendres passat, dos del nostre grup varen quedar per anar a Cala Embasset, a Sant Elm. Els altres dos encara estaven recuperant-se de la excursió que un dia abans havíem fet al Calò de Formentor i ens varen dir que no podien venir.
Les males noticies de la nostra economia i la impotència que es veu en el nostres politics a l’hora de donar solucions, ens fa partir tot d’una que podem cap a la natura. Al menys allí, a les Cales, a la muntanya, el silenci ens fa oblidar, encara que sigui per un moment, la situació que tots patim.
Bé idò. Per gaudir d’aquesta Cala, has de estar segur del temps que farà a Tramuntana, ja que la majoria de vegades no est pot nedar per culpa del vent que aixeca ones que fins i tot fan desaparèixer la Caleta.
Però ara consultant la predicció meteorològica per Internet, se pot saber quasi al detall, com estirà el temps en qualsevol zona de l’illa. Pel divendres passat donava força del vent “0” i el dia totalment clar sense cap nigul, cosa que per els dies posteriors ja no era tant favorable. Idò havíem de anar-hi divendres si no volíem fer el viatge de bades.
A les 9,30 ja estàvem a Sant Elm, amb un dia preciós. La temperatura de 27º ens va permetre fer tot el trajecte com un agradable passeig entre aquells pinars.
Per anar a la Cala has de deixar el cotxe a Sant Elm, just al principi del camí que condueix a La Trapa y començar a caminar per aquest mateix camí, fins que trobes una bifurcació.
Aquí has de anar un poquet alerta, per que si agafes la sendera de la esquerra arribaràs a la Torre. Has de agafar la sendera que hi ha quasi al front a on hi ha un lletrero que indica “La Trapa”. Per aquest pinar passes per una edificació en roïnes que el meu company me va explicar de que es tractava però ara ja no m’hen record. No te perduda, per que en uns 30 minutets arribes al penya segat a on es troba la Cala. Ara es tracta de cercar una sendera a l’esquerra que te davalla fins la vorera del mar. Eren les 10 del matí i ja havia una parella de estrangers asseguts d’amunt les roques. Ella, molt joveneta de molt bon veure. Ell, ja granat, però amb pinta de tenir doblers. La conclusió a que varem arribar, ja us la podeu imaginar. Però a lo que anàvem.
La predicció no ens havia fallat. Varem trobar un aigua quieta i completament transparent. No més i havia un llanxa fondejada, per lo que varem tenir tota la Cala per noltros dos y la parella d’enamorats. Amb aquestes condicions no es pot descriure el goig que fa nedar a un lloc com aquest. Així estiguérem dues horetes fins que va començar a arribar gent. Era l’hora doncs que noltros solem partir, quan arriba la gent noltros ens anem. Eren les dotze i com Sant Elm està a prop de Palma, varem quedar en dinar cada qual a casa seva.
Havíem fet una molt bona excursió en undiaesplèndidivaremconèixer -el que subscriu, l’altra ja la coneixia- un altra Cala verge i que us recomanem, sempre i quan mireu abans per on bufa el vent a l’illa, per que si ho fa de Tramuntana, no importa aneu, les ones i els grumés us impediran que nedeu.
I rés més. Fins la propera, que fins ara, no ens fan pagar res per caminar per la natura.
Una Cala verge de difícil accés: Es Calò, de la Costa de Formentor.
Quatre del nostre grup hem partit ben prestet cap al Port de Pollença. A les 9,15 ja havíem deixat el cotxe aparcat, al únic lloc que hi ha devora la carretera que parteix del Port de Pollença cap a Formentor (una petita endinsada que no més hi cap un cotxe). Aquí hem fet cas al ratapinyada més veterà, que ha volgut anar pel camí que indica el lletrero que hi ha després de la segona corba de la carretera, aproximadament al Km. 3.500.
Altra company ho volia fer pel costat de la paret seca que, un poquet més avall, delimita amb la zona militar, ja que ens ha dit que, per Internet, ha vist aquesta ruta que pareix més fàcil. Com la experiència es un grau, hem fet cas al mes veterà.
El camí “oficial” te du cap a la torrentera que desemboca a la mateixa Cala pel Coll d’en Vela. La davallada es bastant fotuda, per que està ple de càrritx. A la esquerra tenim el Puig del Munt de Blat, de 156 metres. No hi ha cap sendera, únicament unes fites que demostren que per aquest lloc ha passat molt poca gent per que les mates ho cobreixen tot. Quan te fiques dins la torrentera, la davallada es fa encara més pesada per que has de anar botant de roca en roca i els genolls, que encara no estan ben entrenats, fan flamarades.
Però, després de uns 30 minuts, hem arribat al Calò, que no es més que la desembocadura de la torrentera. De espai reduït, la caleta es de còdols polits grandets, per lo que es necessari nedar amb sabates de goma.
Hem topat amb un dia esplèndid després de tants de fotuts que ha fet darrerament. Cap nigul al cel i la temperatura era suportable. El Sol de setembre no te res a veure al de juliol i agost, encara que l’aigua del mar està igual o més calenta.
Una vegada allotjats a un racó de la Cala, la primera sorpresa ens la ha donat el ratapinyada mes jove, que ens ha dit que per ell el estiu s’acaba al mes d’Agost i que a partir d’aquest mes ell ja no se banyava. Serà popona!. Altra company ja s’havia fotut nu dins aquelles aigües transparents. Cal dir que en aquell indret no hem trobat a ningú. El que escriu això s’ha anat a fer un parell de fotografies abans de ficar-se. Després ha demanat al company veterà que fes lo mateix, i a quedat fotut, per que el ratapinyada (que pertany al caps del grup) s’ha acollonit i ens ha dit que s’estimava més no banyar-se per que després li couen les pilotes per caminar... Idò!.
Gaudint d’aquella aigua i els altres dos mirant com si fossin el nostres padrinets que ens vigilaven a veure que feien els seus netets nedant, hem estat unes dues horetes.
Després, pensant en la tornada i en lo fotut que ha estat la davallada pel torrent, hem fet cas al altra company que deia de anar-hi vorejant la marjada delimitadora de la instal·lació militar de la Base Aérea de Pollença, que ens portava pràcticament devora el cotxe. Ala idò. Hem començat a caminar cap la Punta de l’Avançada a on es troba la “Fortalesa” que des de el Calò s’albira perfectament. Però allò era una muntanya verge com la Cala. No hi havia cap sendera i ens hem deixat les cames caminat pels matolls.
Hem trobat una primera marjada amb la reixeta caiguda i més endavant veiem un altra devora Sa Fortalesa. Hem cregut que devíem anar fins a la segona... Quina errada!. Era aquesta paret la que teníem que seguir i sense voler ens hem ficat en terreny militar.
Dos de noltros anàvem trescant per un costat i el ratapinyada veterà li ha donat per pujar fins amunt d’aquell monticle.
Quan aquest ratapinyada a arribat al camí que condueix a Sa Fortalesa sen ha adonat que estava dins la instal·lació militar. Ai, ai, Pepet!, hem pensat. Els altres encara estaven trescant pels matolls. Efectivament, no han passat ni 5 minuts quan un cotxe militar ha vingut cap aquí a on jo estava. A dins anava un soldat d’aviació. Ha davallat del cotxe posant-se la gorra y m’ha demanat amb cara de sorpresa:
-¡De dónde ha salido usted!.
-De aquí arriba.
-¿No sabe que está en zona militar?.
-Pues la verdad que no hemos visto ningún letrero que nos prohibiera el paso.
-¡O son más!
-Hay tres compañeros más por aquí arriba.
El soldat s’ha anat cap el cotxe ha agafat el Walkie Tanquie i parlava en qualcú. Vatuadell!, pensava jo, ara amem que passarà. En aquest moment han arribat dos del companys (el veterà encara caminava per dalt de la muntanya).
- ¿Traen sus Carnets de Identidad? –ens ha demanat el soldat.
- Sí.
- Dénmelos.
- Toma-. I ha partit altra vegada al cotxe a xerrar. Al cap de una estoneta,
- ¿Dónde está el otro?.
- Un momento y lo llamamos por teléfono.
Aquell soldat ens mirava amb cara de desconfiat...
- Nos dice que está en una especie de laberinto y que abajo ve un hidroavión – li diem.
- ¡Joder se ha metido en el campo de tiro!-.
El soldat se’n va anar cap el cotxe i va partir marxa enrere tot fumat per aquell camí mentre ens deia que no ens moguéssim d’allí. Vatuadell!.
Al cap de una bona estona el nostre company va ser rescatat per aquell soldat i van aparèixer tots dos en el cotxe.
-Suban, les acompañaré a la salida.
Anàvem tots quatre en aquell cotxe amb aire condicionat la mar de bé, però amb una sensació de haver comés un delicte grandiós per caminar per la natura... Cagon dena quin empegueïment!.
Però la veritat no va ser així. Aquell soldat, tot amable, després de perdre quasi una hora amb aquets quatre vells -creiem que no podia donar crèdit de que haguéssim aparegut per aquella muntanya-, ens va pregar que esperéssim al cos de guàrdia mentre ell xerrava amb el seu suboficial. Tot d’una va sortir, ens va demanar excuses i després de oferir-nos una salutació militar, ens va dir que podíem, partir
Encara hem tingut sort de que aquell jove soldat en trobés, per que si no, el nostre company veterà encara estaria caminant pels matolls dalt d’aquella muntanya, o si hauria ficat fins al polvorí...
Bé. Una bona excursió que ens ha servit per gaudir de un capfico en aigües verges (dos de noltros), de provar les forçes a les cames pel pròxim inici de la temporada d’excursions que començarem dia 4 d’Octubre i que hem rigut molt, però molt.
El Llibre “Cartografia hipano-científica o sea Los mapas españoles, en que se representa a España bajo todas sus diferentes fases” de l’any 1857 (que el podeu trobar a la Biblioteca Digital de la Comunitat de Madrid -pàgina 328-), fa una separació molt clara del antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, Valencia i Balears als que anomena la “España Incorporada i Asimilada”), dels altres territoris espanyols i diu que aquesta "Espanya", “comprende las 11 provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado”. Aquest mapa està contingut dins l’apartat de Geografía Hispano Política.
El llibre el va escriure Francisco Jorge Torres de Villegas i va ser publicat a Madrid a l’any 1851 i 1857 (2ª edició). Es una obra extensa (2 volums, el primer de 471 pàgines i el segon de 379) que inclou 25 mapes del mon, Europa i Espanya, referents als aspectes geogràfics e històrics del segle XIX.
Transcrivim a continuació l’apartat 7º, que com podeu comprovar, divideix Espanya en 4 seccións segons el seu régim especial:
Como continuación a nuestra entrada del 4 de septiembre último sobre los contratenores, hemos encontrado este grupo cómico alemán que cantan a cappella, con un contratenor que nada tiene que envidiar a los especialistas de este género. Es una gozada verles y oirles actuar.
