CASTELLITX.

Havíem quedat per fer una caminada des de Algaida fins l’església de Castellitx (que fou una de les primeres que es construïren a l’illa després de la conquesta del rei Jaume I) i després continuar pel camí de Binicomprat fins, altra vegada, al punt de sortida i això  varem fer.  Es un passeig de 9 quilòmetres aprox. que transcorre pels camps de  cultius d’ordi i vinyes del Pla de Mallorca.

A la convocatòria de l’excursió varem posar: Itinerari Algaida-Castellitx-Binicomprat i ens hem trobat que aquest dijous ha comparegut tot el grup. Ens pareix que això de “Binicomprat” sona a tiberi i alguns per ventura havien pensat que... no ho sabem, però  havíem posat ben clar a la convocatòria que portés cada un pa en butxaca. Érem dotze en total, fins i tot s’ha reincorporat el company que estava d’excedència, la qual cosa ens ha fet molt contents (el tornar a tenir a “Rambo” sempre davant com a referència,  ens crea seguretat i fa deixondir al grup).  

Al lloc habitual de sortida estàvem tots xerra que te xerra, que si  el Barça, que si el Madrid…fins que una veu amb autoritat ha dit: Ens n'anem o què!. Uep!, tothom ha partit cap el cotxes i hem posat rumb cap a Algaida.

Vora el camp de futbol, a on hi ha un bon aparcament, hem deixat el tres vehicles. Allà ens estava esperant un bon amic d'uns companys del grup, es d’Algaida i ens faria de guia. Ens a dit que podríem dinar a una caseta de camp que té prop de la possessió de Binicomprat, detall que li hem agraït tots.

Hem començat a caminar pel camí d’Algaida cap a Llucmajor, però en lloc d’agafar el camí antic que voreja la carretera o anar pel sender que et porta a Castellitx pel bosquet, el nostre guia s’ha estimat més anar per la carretera nova,  i vorera, vorera per la carretera, hem caminat una mitja hora fins que ens ha sortir el rètol que senyalava el desviament cap a l’oratori de Castellitx. 

Ara es tractava d’agafar aquell camí, també asfaltat però sense gens de transit, que en no rés et porta fins l’església.

Hem tingut sort amb el dia, sol esplèndid i una temperatura molt agradable, la caminada era una gaudida, al verd dels camps ressaltaven els colors de les flors que havien brotat per tot arreu. Les roselles donaven aquest to vermellós característic dels camps a la primavera que feia estona no veiem.

A dalt, a la dreta, s’albirava el Monestir de Cura amb les antenes de telefonia característiques. Mes avall, la Serra de Galdent que no fa molt varem fer.

Els camps sembrats d’ordi, amb les espigues verdes que ballaven lentament al son de una lleugera brisa, era tot un espectacle.

Ens hem aturat a berenar a l’ombra de un pinaret a la vora el camí. Per aquests indrets els ciclistes, la majoria estrangers, han trobat un tresor, anar en bicicleta per aquí és un goig, tant per l’entorn com per la seguretat que representa pedalejar sense gens de tràfic i sense gairebé pendents. Mitja horeta més de caminada i ja hem trobat les cases de Castellitx de la Pau i l’església.

Les cases d’aquesta alqueria son prou antigues i estan encarades a llebeig des d’on es domina tot el comellar de Castellitx.

Davant les cases hi ha el sostre de la palla, de gran dimensions, al costat l’estable per a les bèsties de càrrega que a la part superior dóna cabuda a la sala de l’ordi, on emmagatzemaven el gra.

Entre les cases i l’església de la Pau hi ha l’antiga era de batre, testimoni de tantes trobades populars els dimarts de Pancaritat, segons hem llegit.

L’alqueria de Castellitx d’en Barra d’Or, fou habitada a l’època romana i confronta a tramuntana amb Binicomprat i Castellitx de la Pau. Durant l’any 1236 hi va tenir el seu origen la primitiva parròquia de la població escampada d'aquella zona de l'antic districte islàmic de Muntuy, és una de les anomenades esglésies de repoblament, els primers temples cristians que es construïren a la ruralia mallorquina després de la conquesta catalana que romangué com a tal fins a la tercera dècada del segle XV en que fou definitivament traslladada a l’actual Algaida. 

Dins el comellar de Castellitx a baix del puig d’en Bord, hi ha la font d’aquesta possessió. És de l’època musulmana. La mina és curta i ara es troba envaïda de vegetació. Les aigües arriben a dos safarejos que s’usen per regar l’hort casolà de la possessió.

L’església de Castellitx de la pau està enmig de la possessió entre Algaida i Randa, dalt d’un petit turonet i es propietat del Bisbat. Declarada BIC com a monument, l’edifici està envoltat per la banda de ponent per un mur de pedra que delimita l’espai que antigament era el fossar i ara s’ha convertit en jardí. Com hem dit, va ser edificada poc després de la conquesta a l’any 1236. A l’actualitat el conjunt arquitectònic està compost per tres cossos amb un annex lateral. S’hi entra per l’antic cementeri al porxo, és un afegit que es va fer al segle XV. 

El porxo es un espai quadrangular amb coberta de dos aiguavessos sustentada per una columna octogonal que dona entrada al temple. 

L’església es de una sola nau però dividida en tres trams més la capçalera. Dos d'aquests trams corresponen a la part més antiga del edifici -segle XIII-.

L’Oratori roman tancat al públic, però el nostre guia portava les claus i ens ha permès visitar aquesta antiquíssima joia arquitectònica.

Hem llegit que en un principi era un centre parroquial dedicat a Sant Pere, però a l’any 1278 ja es parlava de l’església de Santa Maria de Castellitx per que hi havia una imatge de Maria. 

La veneració va continuar quan l’oratori va deixar de ser centre parroquial i es va convertir en Santuari; els algaidins anaven en processons fent rogatives i per celebrar la Pasqua. A partir de 1741 la Verge va començar a ser coneguda com Mare de Déu de la Pau.

Després d’aquesta interessant visita, continuarem  el nostre passeig pel camí de la Pau de Castellitx cap a Binicomprat. 

En aquests indrets, els camps canvien de conreu i l’ordi deixa pas a la vinya. 

Ara es poden veure  grans camps sembrats de vinyes que donen nom al vi de denominació d’origen “Pla i Llevant de Mallorca” una D.O. de les més joves d’Espanya encara que aquesta zona es de gran tradició vitivinícola on es cultiva la vinya des de la dominació romana.

Les varietats més usades son pels blancs: Moscatell, Prensal Blanc, Macabeu, Parellada, Chardonnay i Riesling i pels negres: Callet, Fogoneu, Tempranillo, Manto Negro, Monastrell, Cabernet Sauvignon, Merlot, Syrah i Pinot Noir. Hem estudiat això, perquè el guia que ens ha acompanyat es un entès en la matèria.  

A la seva casa de camp ens va obrir unes quantes ampolles de vi de les bodegues “Can Majoral”, un complement ideal que va elevar la categoria del pa en butxaca de cadascú en una meravella. Ens va explicar les característiques d’aquest vi ecològic,  la seva producció, el etiquetat de les botelles que duen dibuixos o pintures d’artistes mallorquins, de com fan la verema amb familiars i amics, tots voluntaris, i la festa que munten cada any per aquest motiu. Copiam a continuació un vers d’Andreu Trinxet que parla dels voluntaris més efectius per fer la verema:

Aquestes no són com ses altres

no va tan de personal,

es joves han acabat ses vacances

i ara ja no és igual.

Es que tenen feina no

a cansar-se es dissabtes,

hauràs de fer uns altres pactes,

 pactar amb sos jubilats

que aquets mai no t’han fallat

i no xerren com es altres.

No diuen estic cansat

ni diuen si han suat,

això per ells tot s’ho guarden

i el que és més curiós

que entre es de sa veremada

dos n’han fet vuitanta-dos

iI els tenen pels millors

perquè venen de bona gana.

Una excursió/passeig de 9,410 quilòmetres i 2,21 hores de caminada efectiva.

                       Fins la propera!.

(Fotografies: M.Barceló, P.Planas i meves)