SA DRAGONERA.

Avui, ben prest de matí, m'ha despertat un lleu tamborineig, amb un ull he mirat el despertador i, vatualmón!, son les sis i mitja i està plovent, aquest temps tan rar que ens fa encara ens fotrà l'excursió d'avui. Ja no m'he pogut tornar a dormir per por de no despertar-me a l'hora prevista, he escoltat la ràdio i a la informació que donen del temps per avui han dit allò de “chubascos en Baleares, nubosidad variable con  tendencia a claros i nubes a partir de medio dia”  bé, això pareix que pot anar minvant, el que hem de fer és partir.

Després de berenar i preparar els estris necessaris per anar d'excursió, avui al parc natural de Sa Dragonera (els companys sempre em diuen que vaig massa carregat, però he solucionat més d'un entrebanc amb les meves “càrregues”) ja he partit cap a Son Moix, avui ens hi havíem de trobar un poc més prestet.

Avui érem pocs, hi havien més baixes que mai, dos son de viatge, dos més tenen afers personals, així que en total som set més un altre que ha anat de explorador avançat per avaluar el temps i l'estat de la mar per saber si pot venir i ens espera a Sant Elm.

Hem trobat l'explorador a l'embarcador de Sant Elm amb cara compungida, si bé ja no plou i encara està ennigulat troba que el vent fresc de tramuntana bufa massa fort i que la mar està fortament alterada per a poder passar el freu fins a la cala Lledó de Sa Dragonera, nosaltres l'hem intentat  convèncer amb arguments lògics, si la barca surt és que no hi ha cap perill i només son deu minuts de travessia, el temps millora, etc. etc. Quan semblava que li canviava la cara i l'ànim ve el nostre degà i, amb veu aplomada i sincera de vell mariner, li amolla:

-Jo de tu no hi aniria, hi ha molt d'estopeig i botarem de valent-

l'explorador l'ha mirat, després ha mirat la mar i amb  ulls espaordits i cara de pànic diu:

-Jo no venc, me'n vaig tot sol fins a la Trapa o fins on arribi, ja ens veurem a la tornada-

i, tal dit, tal fet, ell ha partit per terra i nosaltres hem embarcat per mar.

La travessia des de Sant Elm fins a l'embarcador de cala Lledó a Sa Dragonera dura uns deu minuts,  el freu no arriba a mitja milla nàutica (800 m. Aprox.) si que la barca s'ha engronsat un poc, però res de perill ni mal estar, l'aigua neta i transparent passava per tota la gama dels blaus, des del cel clar al turquesa arribant al blau fosc del fons de posidònies, ni rastre dels grumers que ens havien dit que potser trobaríem, res, aigua clara i cristallina.

Cala Lledó

A pesar del ventet, el cel s'està aclarint, han desaparegut els núvols grisos de pluja, ara son blancs com a muntanyes de nata, la visibilitat és perfecta i el sol ja comença a escalfar, des de Ses Cases i després de consensuar l'itinerari que faríem decidim partir cap al far vell del puig de Na Pòpia, tots menys el degà, que donada la seva condició d'aforat sènior pot decidir sempre el contrari que la majoria, això si, no crea obligació per als altres, ell fa la seva i diu que pujar a Na Pòpia és molt avorrit, se'n va al far de's Cap de Llebeig, Au! 

    

 

El camí està ben senyalitzat, el desnivell de la pujada no és molt fort ja que es va fer per transportar els materials per a construir el far vell, això si, fa moltes ziga-zagues i es progressa lentament (vet aquí l'avorriment del degà, ell sempre vol velocitat).

 

 

A mesura que anam assolit altura tenim millors vistes, tanta sort que el temps s'ha compost, fa un bon sol i la pujada ens fa suar, sort del vent, la costa mallorquina es veu nítida, des de la Mola d'Andratx i el seu port, Sant Elm i l'illot d'Es Pantaleu fins a la torre i la cala En Basset, divisam perfectament les cases de La Trapa i la seva vall de Sant Josep, més lluny es perd de vista la costa nord, cada vegada més difuminada per la llunyania.

Far de Na Pòpia

En arribar al vell far, completament arruïnat, hem recorregut una distància de 3.840 m. i assolit una altitud real, ja que venim del nivell del mar, de 352 m. qui diu que Sa Dragonera és petita.

Na Pòpia

El far de Na Pòpia es va bastir el 1.850 sota el regnat d'Isabel II, en aquells moments fou el far més alt de tot l'estat Espanyol, tenia la llanterna a 360 m. però la seva utilitat es va posar en qüestió a causa del fenomen meteorològic de les boires que es concentren al seu cim i tapen la seva llum, el far fou abandonat per ineficaç el 1.910.

Id.

El far vell fou substituït per dos, a cada punta de l'illa i a menor altura, el de Tramuntana i el de Llebeig, ambdós projectats per l'enginyer Eusebi Estada, habitats pels faroners encarregats del seu manteniment i les seves famílies fins a la instal·lació de la maquinaria automàtica a finals dels anys 60 del segle passat.

Id.

Ara el far es troba en estat de ruïna i en risc d'esfondrament, a l'edifici central la part més alta de la torre ha desaparegut i a la resta presenta grans esquerdes que la posen en perill.

Id.

Igualment, a l'entrada, la placa de pedra commemorativa que la presideix està destruïda. La  vegetació envaeix la edificació.

Id.

La resta de construccions està igual o pitjor, no queda gairebé res dels habitatges del faroners, els sostres han caigut i sols es pot intuir la seva distribució.

Allà a dalt, a l'ombra de la vella, bella i esbucada torre hem berenat, nosaltres i les sargantanes que tot d'una ens han vengut a veure, a ponent l'impressionant i esfereïdor penya-segat que, aplomat, cau al mar des de més de 300 metres i la immensitat de la mar, a llevant el freu que ens separa de la costa mallorquina, solcat per múltiples barques i velers, ara en una calma relaxant, no ens n'aniríem d'aquest lloc, ens venen a la memòria les històries de la conquesta, de pirates invasors, de famílies de faroners enfrontats, de contrabandistes... si les pedres parlessin! però hem de partir i començam la baixada.

I mentre tant el degà, què deu fer? i l'explorador? Tots sols pel món, idò el primer ha anat fins al far de Llebeig, 4.532 m. i ara ja torna, i el segon volta amunt i avall per la cala i la torre d'En Basset, els hi hem telefonat i quedam amb el veterà de trobar-nos a les cases de cala En Lledó per anar fins al far de Tramuntana i dinar junts allà, al que volta per Mallorca per demanar-li com li va i quedar per anar a prendre café.

El camí cap al far de Tramuntana és més fàcil, un passeig de 1.752 m. a mig camí trobam en terra una línia de pedra amb la següent gravació: “Meridià de Paris – 2º 20' 14'' E”.

 

 

Al seu costat, a una roca just a la vora del camí s'hi troba una placa de ferro rovellat amb el símbol del Consell Insular de Mallorca dedicada “A François Aragó 1808 – 2008 als 200 anys de la seva estada a Mallorca”  son un recordatori dels  mesuraments del meridià terrestre que va realitzar aquest científic francès, matemàtic, físic, astrònom i polític que va arribar a ser primer ministre del seu país.

Far de Tramuntana

El far està situat a 62 m. sobre el nivell del mar, l'edifici és de pedra viva tallada i ben encaixada i es conserva en bon estat.

Hem dinat tranquil·lament, contemplant les fabuloses vistes i compartint novament el menjar amb les endèmiques sargantanes, no tenim gaire temps de fer becades ja que hem quedat d'agafar la barca de les 15,50 h. i hem de desfer el camí. A més, hi ha un que beca amb la boca oberta i per la por que teníem de que li entrés una sargantana, ens hem estimat més que no es tombés.

 

La barca “Margarita” ja està amarrada a l'embarcador, xerram un poc amb el patró que ens demana com ens ha anat i, puntualment, salpam de la petita i estimada Dragonera cap a Sant Elm, la mar blava i en calma ens dona el comiat d'aquesta jornada tan especial, arribats a Mallorca intentam reunir-nos a prendre cafè amb el company que ens falta però resulta que ja ha partit, és natural, s'ha cansat d'esperar-nos.

Tornam cap a Palma satisfets del dia i fins dijous qui ve.

                         (Crónica: "Embat". Fotografíes: Pep Planas i Xim Fuster)