miércoles, 1 de mayo de 2013

UN DIA DE PLUJA A PORRERES.


(Foto:Araceli Merino)
 
El dijous passat, 25 d’abril, plovia. Érem 8 els ratapinyades valents que varem comparèixer al lloc habitual de partida. Però com el temps no acompanyava no sortirem d’excursió i varem anar convidats per fer una torrada a casa d’un familiar que un membre del grup te a Porreres.
 
De totes formes volíem caminar i com que l'altra vegada que ens va passar el mateix varem anar fins a Monti-sión, ara ens tocava visitar altres indrets del poble.
 
Arribarem sobre les 10 h. a Porreres i descarregarem el tapins a la casa. Ara ja no plovia, però com que estava completament ennigulat i feia fredor, varem decidir que el primer es el primer i el primer en aquell moment era comprar les viandes per fer la torrada, no fos cossa que fes tempesta i ens quedéssim asseguts vora del foc menjant-nos les ungles, ca,ca,ca...anem a comprar. Però què?. Uns volien costelles de xot, altres de porc, altres llom de dos colors, altres ventresca, altres no... mem, mem, mem si ens aclarim. El més pràctic era fer una llista i que cadascú apuntés lo que volia menjar. Amb l'únic que coincidirem va ser amb en la llonganissa i els botifarrons, després cada un va apuntar el que se estimava més.
 
 
Ala idó, partirem pels estrets carrers del poble, que per cert estaven completament deserts, cap la carnisseria de Ca na Silvia.  Entrarem tres, el que portava la llista i dos més per a vigilar que feia. Esperarem torn fins que na Silvia (una dona jove, simpàtica, eficient i que té un genero de primera qualitat) ens demanés que volíem; 8 bistecs de llom de dos colors, 10 botifarrons (n'hi havia 2 que se’n volien empassolar dos) una llengonissa... no dos, per que era petita i 5 trossos de ventresca. No tinc ventresca (ens va dir)... Que no hi ha ventresca? be idò 5, no 6, o millor 7, no al final 6 hamburgueses mixtes.  Pagarem i sortirem cap un “super” a comprar la ventresca, per que fort i no et moguis, dos del grup volien ventresca!. Vatuadell amb la ventresca!. Comprarem també el pa a un forn que hi ha a les afores del poble i la ensaïmada de albercocs que no podia faltar a Porreres. Cal dir, que la llengonissa de Na Silvia estava per llepar-se els morros, en canvi l’ensaïmada, la veritat que hem menjat de millors.
 
 
Descarregarem l’aprovisionament a la casa i partirem a caminar un poquet fins l’hora de dinar pels indrets del poble, a veure si el temps aguantava sense ploure.
 
 
Porreres, aquesta vila agermanada amb Porrera del Priorat, té uns 4.500 habitants, es troba en la comarca “des pla” envoltada per Montuïri, Sant Joan, Vilafranca, Felanitx, Campos i Llucmajor i es a on es fan els millors albercocs de l’illa.
 


Per ser un poble més bé petit, té molts de monuments per veure, com l’Església parroquial de Nostra Senyora de la Consolació, el Santuari de Nostra Senyora de Monti-sión, l’Oratori de la Santa Creu, l’Oratori de l’Hospitalet, l’església i convent de la Congregació de Sant Felip Neri, el Convent de les monges de la Caritat, l’antic convent de les monges Franciscanes, monuments arqueològics i nombroses creus de terme, aquestes creus que marquen el moment d’arribar o sortir d’un poble. Trobam, però que falta un parell de cellers de menjar típic mallorquí com hi ha a Sineu o Petra, per posar un exemple.
 


Com ja havíem visitat l'altra vegada Monti-sión (clicau aquí), decidirem anar al Oratori de Santa Creu, per veure el monument que s’ha fet a la Memòria dels afusellats a la guerra civil en aquell lloc i saber un poquet més sobre aquest monument històric. Després caminarem pel camí de Marina fins l’hora de tornar.
 
Als afores del poble, en el camí antic de Marina a on hi ha dos ramals, un que va cap la Vila i un altre que segueix a Santanyi, ja hi havia a la primera dècada del segle XVIII una creu de terme anomenada d’en Net que tenia efectes miraculosos que eren molt coneguts per tota l’illa.
 
 
Arran d’aquesta devoció popular, el 26 de juliol de 1722, es projectà un temple de planta de creu llatina per acollir al fidels que acudien a venerar la creu de tots els indrets de Mallorca empesos pels miracles que es produïen i vaser al 1864 que, gràcies a les almoines, es va acabar de construir el temple si be a principis de segle XX es decorà l’altar major i es destruí el nínxol primitiu, considerat una mica fosc que acollia la Santa Creu.
 
Aquesta creu, que es una creu renaixentista dels segles XVI-XVII construïda en pedra de marès, quedà col·locada darrera l’altar amb un pas perquè els fidels poguessin venerar-la de prop. Des de l’any 2000 aquesta església roman tancada tot l’any i només s’obre el primer diumenge de maig per celebrar la festa de la Creu.
 
 
L’arxiu parroquial conserva el Llibre dels Miracles de la Santa Creu, que narra les curacions produïdes per intercessió de la Creu. No entenem perquè està tancat l’Oratori i privar als fidels de demanar un miracle. Nosaltres que en voliem demanar un parell...
 
 
Però aquest Oratori guarda un macabre secret: La seva part posterior va ser utilitzada pels feixistes al principi del any 1936 i va continuar als dos anys següents, per afusellar a destacats dirigents republicans de l’època, com  a Aurora Picornell, les germanes Pascual Flaquer, el batle d’Esporles Tomàs Seguí, els dirigents socialistes Joan i Miquel Montserrat Parets, el mestre de Porreres Joan Roca, etc.etc. Curiosament veïnats de Porreres no més hi ha registrat en Joan Roca, els demés els portaven des de Palma, especialment de Can Mir.
 
Segons l’historiador Porrerenc Tomeu Garí, figuren documentades 117 persones que varen ser executades en aquest lloc i enterrades en una fossa comuna al cementeri que es troba al costat, si be segons alguns historiadors aquesta xifra es podria triplicar segons conten les gents que varen viure aquells moments. Aquí portaven presos de “Can Mir”, de “Bellver” i de “Can Sales”.
 
 
Amb la nit ben avançada, els ficaven per la porta de davant de l’Oratori i els feien sortir per la porta de darrera, a on un escamot de falangistes, baix els llums de uns camions, els disparava.
 
 
Encara es poden veure a la porta el orificis de les bales.
 
Falangistes de Porreres. Al cente, el mes alt, Lluís Sitjar.
Conta Bartomeu Garí, que Lluis Sitjar, el que fos president del RCD Mallorca, porrerenc de naixement, fa ser una figura clau a la Falange de Porreres, partit al que pertanyia.
 
 
Els historiadors es demanen el perquè la decisió dels dirigents de la Falange balear de portar, a partir del mes de setembre del 36, els afusellaments massius fins l’Oratori de Sa Creu de Porreres, allunyat dels dos grans centres de repressió de principis de la guerra: Palma i Manacor.
 

Fa uns anys, que l’Ajuntament de Porreres juntament amb la Fundació Balear de la memòria democràtica del Govern de les Illes Balears, va acordar condicionar la part darrera del l’Oratori col·locant una rèplica del mural “d’en Frau” just al lloc on es produïen els afusellaments, juntament amb un panell explicatiu per que quedés a la “Memòria” de tothom les barbaritats que varen sofrir el nostres avantpassats.
 
 
El vers de Miquel López Crespí “Els nostres morts” figura en aquest panell:
 
“Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionats,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col·lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d’una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d’una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges”.

En aquest lloc, cada any es celebra un acte en record de les víctimes que varen ser assassinades. “Les llargues nits de Can Sales”  es una interpretació teatral  que baix la direcció d’en Toni Galmés e interpretat per Mercè Sancho, Francisca Vadell i Rosa Serra, s’ha escenificat aquí, on tres dones posen veu i música als records de les experiències d’algunes preses republicanes a Can Sales, a partir del Llibre “Dones republicanes”, de Margarita Capellà.
 
Va resultar molt interessant aquesta visita. Després continuarem la caminada pel camí de Sa Marina fins que la pluja va fer acte de presència, el que va provocar la tornada precipitada del grup cap  a la  casa.
 
 
El menjar que varem comprar es va torrar sense cap novetat, altra cosa va ser a l’hora de menjar, que uns es menjaren el que no havien comanat i altres se quedaren amb les ganes.
 
Com anècdota a la tertúlia de sobretaula, va sortir el tema de la “llengonissa” de na Silvia i d’aquí l’origen de la sobrassada que tots ens creiem que era ben nostre. Idò no.
Un dels caps, que es un estudiós de tot "lo nostro", ens va dir que l’origen prové de la “soppressàta” del sud d’Itàlia, exactament de la punta de la bota que dibuixa la península italiana, soppressàta calabresa i siciliana.
 
Feta de les bones carns del porc, crua, amb afegitó del magre, sal, i pebre negre i, a alguns llocs, pebre vermell dolç i coent, el nom li ve perquè són carns de porc i perquè són premsades, o comprimides.
 
Així, molt probablement, la sobrassada mallorquina deu el seu nom a l’embotit que provenint del sud d’Itàlia, usava el budell gruixat del porc per embotir una pasta crua feta de carn bona de la matança del porc, amb afegitó del magre amb greix, sal i espècies, principalment pebre negre, aquest conegut molt anteriorment que el pebre vermell.
 
Doncs això va esser uns dels dos mites que ens va desmuntar. L’altra els “boleros” que resulta tenen el seu origen a Andalusia.
 
 
 L’origen del bolero està molt relacionat amb el moviment cultural conegut amb el nom de “majismo”. El "majismo" va ser una reacció d'oposició a la moda francesa, imposada pels Borbons amb el canvi de dinastia.“Seguidillas”, “tiranas” i “fandangos” formaven part de les “tonadillas” que es representaven als teatres de Madrid. Musicalment, el bolero es una dansa ternària que consta de quatre parts: “Salida y desplante” “Parado” “Mudança i paseíllo” i pareix molt probable que se derivés de les seguidilles. El nom de “bolero” be, segons alguns historiadors, de les “boleras”, “bolas o madroños” que adornaven els vestits de “los majos”.
 
 
La difusió del bolero s'ha assentat preferentment en la meitat sur de la península, Mallorca i el llevant, donant origen a cada indret a un tipus de ball bolero amb característiques diferenciades.
 
Bé, després del esbucament d’aquets dos mites que ens creiem eren ben nostres i de discutir altres temes i planificar altres sortides, ens varen tornar cap a Palma.
 
Un dia de pluja ben aprofitat.
 
Fins la propera sortida!.
 


 

No hay comentarios:

Publicar un comentario