lunes, 16 de diciembre de 2013

BARRANC DE BINIARAIX PEL CAMÍ VELL.


 
Aquesta excursió la teníem a la nostra agenda ja fa molt de temps i per varies circumstancies no l'havíem arribat a fer. Dijous passat amb un dia esplèndid anàrem cap allà.

És una excursió que té diverses alternatives. Noltros decidirem fer el camí vell, visitar la cova de s’Alfàbia, travessar el torrent i enllaçar amb el camí nou per pujar fins al Coll de l’Ofre i tornar a davallar pel camí nou fins a Biniaraix.

Es tracta d'una excursió forteta que transcorre paral·lela al camí nou del Torrent de Biniaraix, però per l’altra vorera.

Amb els ànims ja recuperats després dels darrers esdeveniments, partirem un grup amb el bus cap a Sóller per després caminar fins Biniaraix i altre grup amb cotxe directament fins al poble. No demaneu perquè no partim tots plegats amb bus per què no val la pena saber-ho.
 
Un cuc de terra gigant
 

Bé, realment només un creu que no val la pena conèixer certes intimitats, però alguns altres no tenen inconvenient en comentar-ho. Resulta que cada un és com és i al nostre grup s’accepta tothom sigui com sigui, això no vol dir que certes fòbies i filies s’hagin d’amagar, i si els transports públics no agraden, idò es va en cotxe particular, no passa res! I, si a més, el qui vol anar en cotxe ha de passar per davant la casa d’algú del grup, s’aprofita el viatge i el xofer no va tot sol, el que si crida un poc l’atenció és l’itinerari que unilateralment decideix el titular del vehicle, no sempre el més curt ni més fàcil, i per arrodonir el viatge, l’absència de mapes planells i navegadors sumats al desconeixement de l’entorn fan que la ruta que semblava curta, ràpida i fàcil es converteixi en tot el contrari, però no passa res, sempre arribam, pot ser més tard, però arribam!

La qüestió és que arribaren primer als rentadors de Biniaraix els que anaven en bus i venien a peu des de Sóller que els del cotxe que venien de Fornalutx i no precisament de visitar el poble.
 
 
Des dels rentadors començarem a pujar, ja tots plegats, pel camí del torrent. Tota l’excursió és ombrívola, és a dir, no hi pega el Sol en cap moment, el que suposa un risc per constipar-se perquè pujant sues de bon de veres, t’atures i la suor es gela i et quedes banyat, fred, i no et pots encalentir amb el soleiet.

Com que vas sempre per l’ombra, els còdols del camí estan humits el que et fa anar amb molta cura per no fotre una relliscada i xapar-te el cap... el cul...o el que sigui.

Pel torrent no davallava aigua, encara que ens dirigíem cap al salt de s'Aladern i allà segur que en trobaríem. L’aigua s’amaga des de dalt de la muntanya i torna a sortir a baix de tot.

Després de caminar uns vint minuts arribam a la desviació que està ben senyalitzada com “Camí vell - Cúber”. Ara es tracta de girar cap a la dreta i començar a pujar pel caminet paral·lel al torrent.     
 El camí vell encara es conserva en bon estat però, si ja és fotut pujar el torrent de Biniaraix pel camí nou, per aquest encara es fa més feixuga la pujada.
Volta cap aquí, volta cap allà i quan ens n'adonem el Degà se n'havia afluixat i havia quedat amb un parell que ell pujaria pel camí nou, que és més segur i ens esperaria a l’encreuament on hi ha el salt d’aigua. Aquesta decisió del Degà ja va preocupar uns quants perquè el seny i l’experiència que té ens fa sempre pensar en aquella cançó d’en Serrat que diu:
“Fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys...” i no és cosa de fotre faves.Però seguirem endavant amb tot el grup.

El desnivell és fortet i la vall de Sóller apareix tot d'una allà baix per l’encletxa que deixen veure les muntanyes. A l’altra banda del torrent els cims de les muntanyes estaven ben assolellats, cagon dena!.
Berenarem quan un va dir que ja era hora. Basta que un ho digui perquè els altres li fem cas. Un parell d'esternuts ens indicaren que allà no podíem estar molt de temps aturats perquè ens refredaríem. Així que continuarem la pujada entre les marjades i els olivarets que poblen tot l’indret del torrent.
 
Quan ja dúiem una bona estona pujant, el guia d’avui ens va dir que havíem de seguir una fletxa blava pintada a una roca, i ens portaria en no res cap sa cova de les alfàbies.
                                 
 Havíem arribat a un punt que, si miraves cap avall, el precipici era de vertigen (pensàrem amb el Degà), però el nostre company ens va dir que ja érem a sa cova, que era qüestió de cinc minuts.
 
Ala idò, sortirem del camí i ens enfilarem per un sender entre les roques que ens va portar tot duna (sort) a una porteta enreixada que donava accés a una espècie d’avenc però obert cap el torrent.
 
Allà hi ha una alfàbia fixada a la roca col·locada just sota una estalactita de la qual va caient una goteta d’aigua de tant en tant i la va omplint. Curiós. També hi ha un petit dipòsit que té la mateixa funció.
 
 
Una cara que qualcú va esculpir a la roca, vigila que tot aquell indret, petit però molt curiós, mantingui un to misteriós que el fa ser únic. Un ratet estarem allà fent fotografies i a tornar al camí altra vegada.

La pujada continuava cada vegada més pesadeta fins que començarem a sentir el soroll d’un salt d’aigua. Havíem arribat al punt a on el Degà ja ens esperava, just en aquest lloc que desemboca altra vegada en el camí nou. Dos de noltros decidiren continuar pujant pel camí de S’Aladern fins a la cascada d’aigua.
 
  La resta continuarem la pujada, ara pel camí nou. El Degà se’n va acomiadar de noltros perquè ja havia complit la missió de les seves excursions, fer una bona caminadeta però... a peu segur i fora trescar per trescar i més si hi ha precipicis.
 
 
Aquest tram del camí del barranc és el més fotut, pensàrem que, després d'haver fet tota la pujada pel camí vell, si no volíem tassa, dons tassa i mitja!... però a la fi trobarem un raconet assolellat! Allà descansarem un poquet i tornarem a agafar la temperatura corporal que ens havia fugit de tanta humitat en la pujada. Després continuarem fins dalt del Coll on esperarem als dos companys que havien anat fins s’Aladern. No tardaren molt a comparèixer i dinarem tots plegats.
 
Aquests dos agosarats pujaren per un estret viarany molt espenyat i envaït per la vegetació i amb un fort desnivell, fins a arribar a un punt des d’on gaudiren de l’espectacle únic del salt d’aigua del torrent en mig de les altes i obagues parets de l’estret. No s'hi quedaren molta d’estona, feia fred i humitat i els companys esperaven al coll per dinar, tornaren enrere pel mateix camí, ara més perillós per mor del pendent banyat.
 
 
Cal dir, com a anècdota, que va comparèixer un jove amb una motxilla ben carregada que venia de dormir al cel ras a Valldemossa i volia arribar el dissabte a Pollença per guanyar una paella que s’havia jugat amb els amics. Aquest vespre havia de dormir a Cúber a la tenda de campanya que portava que no li havia servit de res a Valldemossa perquè a les dues de la matinada va haver de posar-se a caminar pel fred que va passar. Hi ha gent per a tot! (va dir un de noltros) i tingué raó. 
 
 Estar una estona allà relaxats contemplant la vista que s’albira és una vertadera pasada. 
Tornarem a Biniaraix posant el fre de mà tot el camí del barranc tant per la humitat dels còdols com per la quantitat d’esglaons que anàvem baixant, el que va fer que avui encara estiguem esbraonats per haver-hi esgotats les pastilles.

Com que a Biniaraix el cafè estava tancat seguirem fins a Fornalutx i ens prenguérem una reconfortant tassa de xocolata amb ensaïmades.

Ben segur que ens recuperarem i tornarem a sortir dijous que ve, si no hi ha res de nou.

Adéu siau.
 
(Fotografíes de Miquel Barceló, "Trigo" i meves).

No hay comentarios:

Publicar un comentario