domingo, 28 de abril de 2013

SA JAIA COREMA.


 

 
Mira per on dijous passat a Porreres, a casa d’un familiar d’un membre del nostre grup excursionista, estava penjada a un racó de la cuina la figura de la foto.  Qui es aquesta dona en tantes cames? –li varem demanar a l’amfitrió. “Sa Jaia Corema”- ens contestà.  Sa Jaia Corema?. Qué es això de sa Jaia Corema?. Sorprès per la nostra ignorància, el nostre company ens va contar de que es tractava.

El Dimecres de Cendra comença la Quaresma, un període de quaranta dies que acaba el Diumenge de Pasqua. Des de l’antiguitat, el cristians havien de fer durant aquest període dejuni i  abstinència, però amb el pas dels anys, diu la tradició que es va autoritzar al creients a menjar brou, verdura, veure aigua i els diumenges peix, prohibint  però la carn i els ous.

Els 40 dies o 7 setmanes de prohibicions, estan representats pel personatge de sa Jaia Corema (també coneguda pels països catalans com la Vella Quaresma) una dona vella i arruada, amb un mocador al cap que aguanta un bacallà en les mans i unes esgrelles i amb una característica molt peculiar: te tantes cames com setmanes  falten per que arribi la Setmana Santa: Set!.
 

La seva missió: servir com a calendari per recordar que no es pot menjar carn durant la Quaresma, per això porta sempre el bacallà a les mans, per tal de donar peix a la mainada.
   
Cada divendres li llevan una cama servin-los això per controlar els temps que falta per menjar la joiosa carn. Cada vegada que li tallen  una cama, han de cantar:



 
“Jaia Corema, Jaia Corema

ai! que no pot caminar

té moltes cames i s’entrebanca;

entre tots li hem d’ajudar.

 

Es que n’hi hem de treure una,

una, una, una, una

es que n’hi hem de treure una,

per que pugui caminar”.


Aquesta tradició ben mallorquina, s`ha convertit a Porreres en una festa popular anomenada “Mascarada d’es Jai Carnal i sa Jaia Corema” que es va recuperar als anys 80. La festa es celebra el quart diumenge de Quaresma i consisteix en un judici públic en que dos ninots de palla son acusats i ajusticiats pel seu mal comportament. La festa acaba amb coca i vi per tothom.

Mossèn Alcover parla de una antiga tradició a la nostra Illa de la “Jaia Serrada” recordant que cada dijous de la quarta setmana de Quaresma, es celebrava una festa per tota Mallorca, que consistia en davallar a la Jaia Corema i serrar-la  per la meitat per que ja havia passat mitja Quaresma.
 
 
Hem trobat  moltes cançons dedicades a sa Jaia Corema . Aquesta  que es canta amb la tonada de “T’han pelat titina”, diu així:
 

“Sa Jaia Corema ara vendrà,

amb unes esgrelles i amb un bacallà.

 

Foc i fum s’olla en es fogó,

molta verdureta i poc botifarró.

 

Set cametes té per caminar,

una per una jo las sé comptar.

 

Quaranta dies hauran de passar,

perquè Pasqua puguem celebrar.”
 
També hem trobat contes. Aquest de “La Jaia Corema i el màgic Xiviu”, diu així:

“Això era i no era una dona vella, arrugada i remuga que no podia sofrir els nins i sempre els arruixava amb la seva granera. L’anomenaven Jaia Corema.

Un mag, anomenat Xiviu, vermell com un caliu, cansat d’advertir-la, la va embruixar fent-li sortir cinc cames més de les que tenia.

Però fent-li saber que si se feia amiga dels nins del poble, ell desfaria l’embruix i tornaria a tenir les seves dues llargues i primes cames de sempre.

La vella Jaia hi va venir bé i el mag Xiviu, vermell com un caliu, va consentir a desembruixar-la i així, per cada setmana que hagués fet bonda i hagués tingut amagada la seva granera espantadora, el mag faria que perdés una de les cinc cames.

Quan ja només li quedaren les seves dues cames, ben aviat va començar a córrer, encalçant nins i nines amb la seva granera.

I el mag Xiviu, que ho va veure, va fer com a escarment per mentidera, que perdés també les seves dues cames. Així la cosa, la Jaia ja no va poder encalçar mai més a ningú.”
  

Sa Jaia Corema de la foto, la va fer la dona del nostre company amfitrió segons mana la tradició, amb paper cartó i pintada. Es una verdadera artista fent manualitats, pintant, dibuixant...etc. Mira per on, aquesta figura que va fer i hem tingut la sort de veure, ha servit per moure la curiositat d’alguns de noltros i assabentar-nos d’una antiga tradició que mai havíem sentit parlar. Que ignorants som!

Fins aviat!

 

 

viernes, 26 de abril de 2013

DEIÀ-TORRE DE SA PEDRISSA.




Dijous 18 d’abril. Dels 11 ratapinyades que som, només hem estat 6 els que ens hem trobat al punt de sortida, i es que a més del que està d’excedència, un altre es artista (interpreta obres de teatre) altra està de viatge i els altres dos... tenien bony o forat. Així doncs 6 hem partit cap a Deià per fer avui una ruta de lo milloret que hi ha a l’illa: Visitar Deià, passejar pel poble, anar pel penya-segat cap a sa torre de defensa de Sa Pedrissa, davallar a Cala Deià i pujar pel camí de Son Bujosa altra vegada fins a Deià.
 
Els dos cotxes els hem deixat just davant del Refugi de Can Boi, en un petit aparcament que no té ORA. Hem tingut sort de poder aparcar allí, perquè els pocs aparcaments que hi ha al poble, tots son d’ORA i estaven estibats.

El dia, ben assolellat, amb una temperatura de 22º, ens ha fet pensar que passaríem  calor, com així ha estat. Ha clarejat un dia gairebé de ple estiu.
A les 10 del matí ja hi havia molts d’estrangers pel carrers. Nosaltres em passat per davant del refugi de Can Boi per agafar el Camí des Ribassos que ens portarà fins a la Cala de Deià vorejant el torrent Major. 


Aquest torrent (que avui portava un bon cabdal d’aigua) davalla de la serralada des Teix i desemboca precisament a la Cala. 
 
 
Recórrer aquest pintoresc camí amb el renou del torrent sempre de fons, es una passada. 
 

Hem passat per un botador i hem vist el “Pi de sa Pedrissa” un pi pinyoner  que es troba a la vorera del camí. En 25 minuts hem sortit a la carretera a on funcionaris del Ajuntament estaven col·locant  rètols de l’ORA i es que tots els hotels del poble i dels voltants estan oberts i, és clar, s'ha de recaptar. 

Una fumarada pujava des de la Cala cap les muntanyes perquè estaven cremant verdesca devora el torrent, el que ha motivat que un company que te al·lèrgia al fum, es quedés sense saliva de tant escopir. Ja ho val!.

Un poquet abans de arribar a Cala Deià hi ha un camí a l’esquerra que fa pujada. Es una costa encimentada amb un rost de collons de mico que et fa perdre s’alè. 
 
 
En no res puges a una altura considerable i les vistes comencen a ser extraordinàries. 
 

A la vora d'una barrera de ferro que tanca el camí, ens hem aturat a berenar. La punyetera costa i el calor ha fet que esclatéssim a suar. Al menys la berenada ens ha servit per refrescar-nos, recuperar forces i amagar dins la motxilla jerseis i roba que ens feia nosa. 
 
 
Les vistes de tota la costa Nord son... be que us hem de explicar, les fotografies den “Trigo” i el vídeo parlen per sí mateixes.
 
 
A la dreta de la barrera metàl·lica i ha unes escaletes de pedra que et porten a un caminet que va vorejant el penya-segat. Un rètol et recorda que estàs en propietat privada i et prega que respectis aquell indret. Passes un botador i continues caminant entre els matolls que hi ha davall els pins.
 
 
Les vistes que s’albiren des d'allà dalt fan que la caminada sigui de veritat espectacular. 
 

En no rés ja veus la torre de Sa Pedrissa i a la mateixa torre hem pogut llegir un altre rètol que et recorda que estàs aquí per que el propietaris et deixen estar-hi, però que no pots passar d’aquest punt i no pots estar més de deu minuts. Hmmm... bé, la veritat es que val més no fer cap comentari. 


Al peu de sa torre hem descansat un poquet contemplant aquelles aigües blaves úniques al món, per on, a la llunyania, un veler  navegava ben solitari. 
 
 
Continuant un poquet per el penya-segat cap a l’esquerra, apareix als fons Sa Foradada, però amb una perspectiva molt poc coneguda que te mostra la roca i la península des de la part Est. 
 

Aquest lloc era, a l'antiguitat, per on solien atacar els Corsaris aquella zona. 
 
 
Cal recordar que en aquest indret  es produí a l’any 1582 una batalla que ha passat a l’historia pel fet que només cinquanta cristians sota les ordres de Mateu Sanglada, varen derrotar a cent cinquanta corsaris i que a conseqüència d’aquesta i altres nombroses incursions, es decidí construir un sistema de torres de defensa per protegir les costes com aquesta de sa Pedrissa.


Creiem que varem estar un poquet més de 10 minuts en aquell lloc contemplant el paisatge, però no molt més perquè teníem por que ens fotessin una escopetada. Vaja quins collons.


Pel mateix lloc que varem pujar, començarem la davallada cap a la Cala. Des d'el penya-segat veiem com  a la Cala hi havia molta gent. 
 


Nosaltres que volíem mullar-nos els peus, quan varem arribar estàvem empegueïts d'arromangar-nos els calçons davant d’aquells estrangers que es banyaven com si res.
 

Així que ens varem quedar amb les ganes i partirem pel camí que voreja la cala per cercar un bon lloc per dinar. 
 
 
Ja es clar que el varem trobar. A l’ombra de un pinar amb unes vistes fabuloses varen dinar de pa en butxaca. 
 

Després aquell lloc i aquell moment convidava a fer un poquet de migdiada, una becadeta,  i així ho varem fer. Quin goig!. A les excursions no tot es trescar, s’ha de gaudir d’aquests moments únics quan trobes un lloc com aquest. Un de nosaltres que estava de guàrdia, ens va deixondir. Era l’hora de tornar a Deià per passejar un poquet pel seus carrerons i visitar l’església i el cementeri que es troben a la part més alta.

Seguint al cap de torn, tot d'una ens va portar trescant al camí del GR que puja fins la carretera per Son Bujosa. Ara pujàvem be, ben dinat i descansats.  
 


Abans de arribar a un pujol on es troben uns enormes pins pinyoners, davant d’una possessió que ara no ens recordem que es diu, varem girar a la dreta per anar al mirador. 
 

Un mirador molt petit, fantàstic, on te pots seure com si fos un balconet per contemplar aquell paisatge (sempre i quant  no tinguis vertigen).
 
 
Una caminadeta més i sortim a la carretera. Ara es tractava de caminar a la dreta cap al poble uns 3 quilòmetres aproximadament. Abans de arribar passem per davant la Casa de Robert Graves  “Ca n’Alluny”, on el seu fill la te oberta al públic com a museu.
 
 

Una vegada arribarem al poble, pujarem per l' Ajuntament fins a l’església de Sant Joan Baptista que es troba situada vora una torre de defensa que fa de campanar. Aquesta església que data de 1497, es va cremar  a l’any 1752, essent reconstruïda uns anys després. L’any 1958 es va reformar el presbiteri. 
 


En front de l’església, està el monument a William Waldren, aquell arqueòleg nord-americà que trobà el Myotragus balearicus (espècie extingida que visqué fa uns 5.000 anys i que es similar a la cabra actual però més petita) així com assentaments prehistòrics tant a Valldemossa com a Deià.


També una placa que hi ha a l’exterior de l’església reconeix als que varen aconseguir que avui Deià sigui un poble. A dins de l’església, s’hi troba el Museu Parroquial on es conserven obres d’art religioses i objectes devocionals, com un talla de fusta del segle XIII de Sant Sebastià, un Nin Jesús de Praga, una pica baptismal d’època romànica i el retaule barroc dedicat al patró de Deià.
 
 
Darrera l’església es troba el cementeri, un petit i bohemi cementeri que data del segle XVII des d'on es dominen unes vistes panoràmiques sobre tota la costa i les muntanyes. 
 

Aquí es troben enterrats nombrosos artistes i intel·lectuals que habitaren al municipi, com Robert Graves, un gran enamorat de Deià, el qual té una cita que diu: Amo a Mallorca... por la fruta de mi jardin, el olor de la madera de los olivos, el sol entre las rocas del Teix, el ruido de las ovejas por las noches...”  
 


La seva tomba es troba a terra entrant a l’esquerra, amb una senzilla làpida que posa aquesta inscripció: “Robert Graves, poeta, 1895-1985”.
 
 
Davallant pels estrets i empinats carrers per on no poden circular vehicles, es poden contemplar tallers de ceràmica, pintura, joies. Son artesans estrangers que han fixat la seva residència a Deià. Els agrada molt viure aquí. Nosaltres només varem trobar un problema, haver de pujar carregats amb la senalla  de la compra o pujar una botella de butà per aquells carrerons... Uuuaaaggg.
 
 
Ens cridà l’atenció el petit banc dels “sinofós” que la senyora de Ca na Batle va regalar al vells del poble. Molt petitó, només hi caben quatre persones.
 


I passejant pels carrerons contemplant les cases i els seus jardins sentint el soroll de l’agua que davallava pel torrent, varem arribar als nostres cotxes.

Una excursió de 10 quilòmetres fàcil i preciosa que aconsellem fer a tothom.

Fins la propera!.

domingo, 21 de abril de 2013

El idioma castellano.


Pablo Parelladas y Molas, que firmaba con los sobrenombres de «Melitón González» y «Pancho y Mendrugo» nació en Valls (Tarragona) en 1855 y falleció en Zaragoza el año 1944. Autor versátil como comediógrafo, novelista, escritor satírico y dibujante de humor. Militar de carrera, en el arma de Ingenieros, fue profesor de la Academia General. Se retiró con el grado de coronel y estableció su residencia en Zaragoza. Estrenó con éxito en toda España numerosas comedias, sainetes y juguetes cómicos, obras de fácil ingenio en una línea de limpia y sencilla comicidad. Su poesía “El Idioma Castellano” se hizo muy popular, alcanzando una difusión muy grande. Yo me acuerdo que mi padre se la sabía de memoria y la recitaba siempre que podía  en las tertulias de casa. Aunque de sobra es conocida, merece de vez en cuando una pausada lectura.

 
“El idioma castellano
tiene mucho que arreglar
Señores: Un servidor,
Pedro Pérez Paticola,
cual la Academia Española
“Limpia, Fija y da Esplendor”.
 
Pero yo lo hago mejor
y no por ganas de hablar,
pues les voy a demostrar
que es preciso meter mano
al Idioma castellano,
donde hay mucho que arreglar.
 
¿Me quieren decir por qué,
en tamaño y en esencia,
hay esa gran diferencia
entre un buque y un buqué?
 
¿Por el acento? Pues yo,
por esa insignificancia,
no concibo la distancia
de presidio a presidió
ni de tomas a Tomás,
ni de topo al que topó,
de un paleto a un paletó,
ni de colas a Colás.
 
Mas dejemos el acento,
que convierte, como ves,
las ingles en un inglés,
y pasemos a otro cuento.
 
¿A ustedes no les asombra
que diciendo rico y rica,
majo y maja, chico y chica,
no digamos hombre y hombra?
 
Y la frase tan oída
del marido y la mujer,
¿por qué no tiene que ser
el marido y la marida?
 
Por eso, no encuentro mal
si alguno me dice cuala,
como decimos Pascuala,
femenino de Pascual.
 
El sexo a hablar nos obliga
a cada cual como digo:
si es hombre, me voy contigo;
si es mujer, me voy contiga.
 
¿Puede darse, en general,
al pasar del masculino
a su nombre femenino
nada más irracional?
 
La hembra del cazo es caza,
la del velo es una vela,
la del suelo es una suela
y la del plazo, una plaza;
la del correo, correa;
del mus, musa; del can, cana;
del mes, mesa; del pan, pana
y del jaleo, jalea
 
¿Por qué llamamos tortero
al que elabora una torta
y al sastre, que ternos corta,
no le llamamos ternero?
 
¿Por qué las Josefas son
por Pepitas conocidas,
como si fuesen salidas
de las tripas de un melón?
 
¿Por qué el de Cuenca no es cuenco,
bodoque el que va de boda,
y a los que árboles podan
no se les llama podencos?
 
¡Y no habrá quien no conciba
que llamarle firmamento
al cielo, es un esperpento!
¿Quién va a firmar allá arriba?
 
¿Es posible que persona
alguna acepte el criterio
de llamarle Monasterio
donde no hay ninguna mona?
 
¿Y no es tremenda gansada
en los teatros, que sea
denominada “platea”
donde no platea nada?
 
Si el que bebe es bebedor
y el sitio es el bebedero,
a lo que hoy es comedor
hay que llamar comedero.
 
Comedor será quien coma,
como bebedor quien bebe;
de esta manera se debe
modificar el idioma.
 
¿A vuestro oído no admira,
lo mismo que yo lo admiro,
que quien descerraja un tiro,
dispara, pero no tira?
 
Este verbo y otros mil
en nuestro idioma son barro;
tira, el que tira de un carro,
no el que dispara un fusil.
 
De largo sacan largueza
en lugar de larguedad,
y de corto, cortedad
en vez de sacar corteza.
 
De igual manera me aquejo
de ver que un libro es un tomo;
será tomo, si lo tomo,
y si no lo tomo, un dejo.
 
Si se le llama mirón
al que está mirando mucho,
cuando mucho ladre un chucho
se le llamará ladrón
 
Y, por la misma razón,
si los que estáis escuchando
un gran rato estáis pasando,
estáis pasando un ratón.
 
Y sobra para quedar convencido el más profano,
que el idioma castellano
tiene mucho que arreglar.
 
Con que basta ya de historias
y, si al terminar me dais
dos palmadas, no temáis
porque os llame palmatorias”.