lunes, 26 de mayo de 2014

SÍLVIA PÉREZ CRUZ Y RAÜL FERNÁNDEZ MIRÓ. “granada”.




Una de las voces mejores del momento Sílvia Pérez Cruz juntamente con Raül Fernández Miró, han sacado a la luz el pasado día 6 de Mayo su disco titulado “granada” (haciendo mención a la fruta) que incluye quince canciones de diversos autores, desde Enrique Morente a Lluís Llach pasando por Maria del Mar Bonet o Violeta Parra, por citar algunos; un disco de versiones en diferentes idiomas y estilos musicales.


Aunque la relación de ambos artistas es antigua (han actuado en directo juntos muchas veces desde casi una década) este es el primer disco que firman conjuntamente.
Dice Raül Fernández que “No ha sido fácil grabar este disco. Tardamos un año y la mezcla no la incluyo…este disco lo hemos grabado tres veces entero, tres veces, es muy fuerte, nunca me había pasado esto”.
Por su parte Sílvia dice referente al disco que “Lo que buscamos es que el sonido tenga profundidad, que se pueda coger, tocar, que sea grueso, pese y esté cocinado a fuego lento”.
No nos cansamos nunca de escuchar a Sílvia y este nuevo trabajo con Raül es verdaderamente extraordinario.

viernes, 23 de mayo de 2014

MENESTRA DE VERDURAS EXPRÉS.


Una receta exprés de menestra de verduras sin complicaciones.10 minutos de preparación.
INGREDIENTES: 
6 huevos
3 paquetes de verduras preparada para microondas
100 grs. guisantes congelados
1 pastilla caldo de verduras
1/2 cebolla
3 tomates de pera maduros
pimentón, sal y 1 vaso de agua 
Mientras ponemos las bolsas de verduras 8 minutos al microondas y hervimos los huevos, preparamos un sofrito con la cebolla y los tomates.
Cuando la verdura esté hecha la vertemos en la sartén con un vaso de agua y la pastilla de caldo de verduras.
Tapamos y dejamos que reduzca 5 minutos a fuego lento, removiendo con cuidado de vez en cuando (la verdura ya está hecha).
Espolvoreamos con una cucharada de pimentón, salpimentamos y dejamos que reduzca 3 minutos más.
Una vez retirada la sartén del fuego, pelamos los huevos los partimos por la mitad y los colocamos encima espolvoreando todo con perejil picado.

Ya está lista la menestra. Rapídisima y exquisita.


domingo, 18 de mayo de 2014

2 CELLOS.




Stjepan Hauser y Luka Sulic, son dos jóvenes músicos croatas que se conocieron en concursos de música clásica donde destacaban como chelistas. Ambos habían tocado en grandes templos de la música sinfónica, pero también deseaban  que la gente que ama el rock se acercara a la música clásica sin manías.


Llevar las cuerdas del chelo al límite para transmitir toda su pasión por la música de hoy a un instrumento tan tradicional, es la clave de su trabajo, donde ponen la misma pasión al interpretar música clásica, que rock o pop.
 
Tocan con los instrumentos amplificados lo que les permite extraerles todo tipo de sonidos, incluso los utilizan a veces como caja de ritmos golpeándolos con las manos mientras sostienen el arco entre los dientes. Es todo un espectáculos verlos.
Ambos manifiestan que en el futuro les gustaría salir de gira con dos orquestas, una clásica y otra moderna, esta última con bajo, guitarra y batería y donde los chelos llevarían, como es lógico, la voz cantante.
Debe ser una gozada verlos en directo.


miércoles, 14 de mayo de 2014

QUICHE DE VERDURAS.

INGREDIENTES:
1 hoja de masa de hojaldre quebrada
4 huevos
1 brik pequeño de nata líquida
1/2 vaso de leche
1 bolsa de verduras preparadas para vapor
50 grs. de queso parmesano en polvo
1 cucharada de Maizena
2 cucharadas de queso rallado 2 colores
Nuez moscada, sal y pimienta.
Desenrollamos la masa y la colocamos en el molde con su papel, levantando los bordes unos dos dedos.
 En un bol ponemos los cuatro huevos y los batimos.
Añadimos el brik de nata.
Vertemos el queso en polvo y salpimentamos. Echamos también una cucharadita de nuez moscada. Mezclamos una cucharada de Maizena en medio vaso de leche y lo añadimos también. Mezclamos bien.
Una vez hechas las verduras al vapor, las cortamos a trocitos y las vertemos en la mezcla.
En una sartén freímos el bacon y cuando esté hecho lo echamos también en el bol con los demás ingredientes.
Vertemos la mezcla en el molde procurando que quede a ras de la masa. Espolvoreamos con un poco de queso rallado y lo introducimos en el horno precalentado a 190º por espacio de unos 40 minutos. 
Si introducimos un palillo de madera y sale limpio, ya está. Ahora hay que dejarla enfriar antes de desmoldar.
¡Listo!.
De un dia para otro sabe aún mejor.
 

domingo, 11 de mayo de 2014

S’ALGAR (Porto Colom a Cala Murada passant per la Cova dels Ases).


A l’hora habitual, al lloc habitual ens trobam els habituals caminaires, lamentant, això si, les absències per malaltia de dos puntals del grup, altres baixes son per qüestions més lúdiques.

Partim en dos cotxes cap a Porto Colom, inici de la nostra ruta d’avui, el camí és llarg però es passa bé parlant de les nostres coses, criticant els politics i les seves mesures que tant ens afecten, fent plans de futur per a les nostres excursions i... arreglant el món, com sempre. I ja arribam, ja es veuen el puig de Sant Salvador i el castell de Santueri.

Voltam per la banda esquerre el nucli costaner de Porto Colom (“es Port” pels felanitxers) moderns vaixells esportius de tota casta i mida resten amarrats a tot el seu perímetre sobre el mirall de les tranquil·les aigües a l’empara del seu magnífic port natural esperant la temporada d’estiu, quina estampa més llunyana del vell port de mariners i pescadors amb els seus llaüts construïts pels mestres d’aixa.


Deixam els cotxes a un recó, passat es Riuetó, sota uns pins, segons un expert a l’hora de tornar tendrem una bona ombra, i ens dirigim cap al far, inaugurat el 1863, la seva alta torre de 25 m. pintada amb bandes blanques i negres destaca sobre el penya-segat de 42 m. sobre el nivell del mar. Anècdota curiosa del far és la del 6 de novembre de 1937 quan es va produir la seva ocupació per part d’un destacament de militars alemanys.

Ens hem de protegir del sol, el dia és ben clar i estirat, cap núvol, fa calor.

Justament a la porta del recinte del far és on hem tengut el primer dubte del dia, que si hem de partir cap a la dreta voltant per darrera el far o si per l’esquerra directament cap el sentit de la ruta: els més experts diuen que a la dreta, els poc entesos creuen que a l’esquerra, els escèptics que ja ho veurem... per mi n’hi ha un que no ha dit res... guanyen els experts, tiram cap a la dreta fins que no es pot passar, ja, ja, el mut diu que ja li pareixia, els escèptics diuen que ja ho veien, els poc entesos que ja ho sabien i els més experts... idò que tothom es pot equivocar!.


Caminam per un estret corriol per la part del darrera dels xalets de la urbanització, ben a prop del penya-segat, massa a prop per a alguns, fins que arribam a un punt que trobam massa arriscat per passar-hi, com que decidim tornar enrere per trobar el bon camí, aprofitam l’aturada per berenar.

Després reculam un centenar de metres i ja trobam el camí del tancat de Sa Torre que ens porta fins a la cala de s’Algar, al vessant oriental de la punta de Ses Crestes, entre la Cova Gran i la Cova del Bufador.

Hi ha una petita zona d’arena al sud, el topònim de s’algar ve de la freqüent acumulació d’algues al seu talús, altre temps aquest fet era ben aprofitat pels pagesos que anaven a recollir-la per adobar les seves terres.


Anam seguint el camí entre lloses i roques, mates de llentrisca i savines fins que trobam una paret seca que travessam per una vella i rovellada barrera de ferro.

Ara, segons diu la guia de ruta hem de seguir per una ampla i evident sendera a l’esquerra, però no l’hem vist, el sentit comú ens diu que hem d’anar cap a la dreta, seguint la costa, i així ho feim, per aquí no és fàcil caminar, però el camí és visible i a més està perfectament senyalitzat per unes grans fites de pedres, per tant, seguim.


De sobte ens n’adonam que en falten dos, on son? Es deuen “alleujar” darrera una mata? S’han fotut per un avenc? Ens volen fer una broma? Com pot ser que en un moment hagin desaparegut? No hi ha llocs per amagar-se, l’entorn és força pla, els hem cridat per telèfon, no hi ha cobertura; els cridam de viva veu, no hi ha resposta; hem fet sonar els xiulets, res de res; com si els haguessin abduït!


Ens aturam per pensar amb lògica, no poden ser gaire lluny, això és que cerquen el camí ample que no hem vist, i si un s’hagués fet mal l’altre ja faria tots els possibles per a localitzar-nos, tanmateix la ruta és fàcil i ja es veuen els hotels de cala Murada, decidim seguir i confiam que ens trobarem a un punt intermedi. De fet son ells qui ens han cridat tot d’una que han tengut cobertura telefònica tot renyant-nos per no haver-los seguit, tal i com havíem pensat,  a cercar el bon camí, no res, ben està el que ben acaba, quedam de trobar-nos a cala Murada.


Cala Murada és una cala de la costa de Manacor urbanitzada els anys 60 del segle passat de forma molt singular, quatre zones perfectament circulars i hotels a la dreta del torrent des Fangar i una zona més irregular d’habitatges unifamiliars a la banda esquerre. Nosaltres hi entram per la part de les Partions Velles fins al carrer de Lisboa de la urbanització, aquí hem quedat de trobar-nos amb els exploradors avançats i cercar un lloc ombrívol per dinar.

Una vegada junts i després de tota casta d’explicacions i justificacions (ningú s’equivoca, tots tenim raó) ens arreplegam a un extrem del carrer, sota uns pins i sobre el que un dia serà una acera, sembla estrany però hi han cases en construcció, feia temps que no veiem obres en marxa, fins i tot alguns obrers ens han saludat com si fóssim una colla de paletes a l’hora de dinar.


Després de dinar i fer un poc de tertúlia, hem de tornar, com que ara ja tenim guies que ens portaran pel bon camí seguim les seves indicacions, realment el camí és ample i còmode, hi ha vegetació de pins i ullastres que ens donen un poc d’ombra, passam vora un antic forn de calç i trobam les restes d’una barraca per a refugi de bestiar.

Més endavant creuam una paret seca per una vell botador de fusta gens fiable, però que ens ha aguantat, ara anam caminant amb cura ja que sabem que prop d’un revolt a la dreta del camí surt un tirany a l’esquerra, poc visible, que ens portarà a menys de cent metres a la cova dels Ases.

La cova dels Ases està mig oculta per la vegetació, realment és una la boca d’un avenc a ras de terra, per a entrar-hi s’ha d’anar preparat amb equip bàsic d’espeleologia i baixar reptant, després de pocs metres es troben diverses sales comunicades per estretes gateres on es poden veure magnifiques formacions d’estalactites i estalagmites, té una longitud de 350 m i es creu que desemboca al mar, hi viuen uns petits crustacis, algun d’ells endèmic i també és refugi de colònies de ratapinyades.

No cal dir que cap de nosaltres hi ha entrat, ni anàvem equipats ni tenim les qualitats necessàries per fer d’espeleòlegs, ja ho veurem si més endavant ho practicarem.


I després de veure la cova seguim cap al punt de partida, Porto Colom, trobam els cotxes a l’ombra dels pins tal i com havia dit l’expert i partim cap a l’altra banda del port, passat el club nàutic al carrer dels pescadors, trobam una terrassa que ens agrada, tenen uns bancs encoixinats que ens han agradat molt, aquí, amb un bon refresc a la mà hem fet plans per la propera anada a Menorca, ja no falta tant, consultam les guies i triam les etapes del Camí de Cavalls que ens agradaria fer, ens fa molta il·lusió fer aquest viatget.

I res més per avui, una bona jornada amb bon temps, bona companyia i bones vistes, què més volem.

Fins a la propera.

P.D.
Com que avui no venien els gepeeses oficials, deduïm per el temps que hem caminat i la guia de ruta que hem fet uns 10 km. Més o menys.

(Crònica: "Embat". Fotografies: Xim Fuster)


jueves, 8 de mayo de 2014

ARA MALIKIAN.




Este violinista excepcional acompañado de Fernando Egozcue a la guitarra, realizó un concierto extraordinario al aire libre en el claustro del Convento de Muro el pasado día 30 de Abril.

Ara Malikian es sin duda uno de los violinistas mejores del momento. De origen armenio vivió una infancia difícil en el Libano donde aprendió a tocar el violín de la mano de su padre desde los 5 años de edad.
A los 12 años ya dio su primer concierto y a los 14 consiguió una beca del gobierno alemán para estudiar en la “Hochschule für Musik und Theater Hanover”, siendo el alumno más joven admitido en este importante centro de estudios musicales.
Su calidad y talento como violinista ha sido reconocido en numerosos concursos de prestigio en las principales ciudades del mundo.
Actualmente reside en Madrid, y según indicó a los medios de comunicación, le encanta Mallorca a donde viene siempre que puede.

Un verdadero espectáculo ver y escuchar a este excelente músico.



viernes, 2 de mayo de 2014

CALA DE SES ORTIGUES




Que vos pensàveu, que per ser festiu i celebrar el primer de maig no sortiríem? Idò si, érem pocs això ho hem de dir, però amb ganes.

Avui tenim baixes de tot tipus, les més lamentables, i per sort son poques, son per problemes de salut, les altres son degudes a les obligacions familiars derivades d'un dia de festa, en fi, no ens ficarem ara en l'ordre de prioritat ni en l'escala de valors dels companys.

Ens hem trobat al lloc habitual i a l'hora acostumada, som així de previsibles nosaltres i decidim fer una excursioneta fàcil, curta i per vorera de mar, la cala de ses Ortigues, a la costa nord, entre Estellencs i Andratx, com que cabem tots en un sol cotxe avui podem partir tots junts.

A Estellencs hi ha fira, la del formatge i el pernil, ara tots els pobles volen tenir la seva fira temàtica i exclusiva però quan hi vas resulta que totes, llevat d'alguna excepció, son iguals, les mateixes parades, els mateixos firaires i els mateixos productes, però fa festa veure els carrers plens de gent que van i venen tot passejant i mirant les paradetes, els cafès plens i, naturalment, tot embussat de cotxes, tanta sort que nosaltres l'hem de deixar sortint del poble, cap al punt quilomètric 102,5 de la carretera de Pollença a Andratx, concretament a la sortida del segon dels túnels (si vens des de Palma), i tenim sort, trobam un bon lloc just a l'inici de la ruta.


Fa un dia preciós, un bon sol i una visibilitat perfecta, petites veles llunyanes esquitxen de blanc el blau intens de la mar en calma total, núvols que semblen flocs de cotó dibuixen l'horitzó, una bella estampa malmesa pels efectes devastadors, ben visibles, de l'incendi de l'estiu de l'any passat, gran quantitat de pins cremats, carbonitzats, negres, l'olor de socarrim encara es nota a alguns redols, gairebé només els garballons i els càrritxs sobreviuen al desastre, talment aus Fènix vegetals ja tenen brots nous i fulles verdes.

Des de la carretera ja es pot endevinar la silueta semicircular de la cala, començam a caminar per una baixant encimentada d'un centenar de metres fins a trobar el camí, ample, ben marcat i còmode de caminar gràcies al tapís format per la gran quantitat de pi capolat que han deixat les brigades d'extinció i recuperació forestal, gairebé tot el temps anam fent ziga-zagues pel camí de ses Argelagues baixant paral·lels al torrent de sa Llova, responsable de la formació de la cala.


El bon temps i la comoditat de la nostra marxa d'avui ens permet recrear-nos en la nova i incipient vegetació que reviscola després del gran incendi, entre les especies més conegudes i com dèiem abans destacam el garballó i l'argelaga, el càrritx, la mata, les esparregueres i la l'aritja.


Però la que ens ha cridat més l'atenció ha estat la didalera, (digital, didals, didalis, o herba de Santa Maria Digitalis dubia o Digitalis minor L.) és una planta perenne ornamental, endèmica de Mallorca, que de maig a juny llueix flors rosades que pengen de les tiges, ara florida i esponerosa, feia molt de temps que no en veiem, aquesta planta té moltes propietats medicinals: Prendre tres tasses diàries d'una infusió de cinc grams de fulles de didalera per litre d'aigua regula els batecs massa accelerats del cor, rebaixa la temperatura del cos i augmenta la secreció de l'orina. S'ha d'emprar amb molt de mirament perquè és molt tòxica i, com diu el seu nom, amb el dit senyala el camí de la mort.


Quan ha estat l'hora, ens hem aturat a berenar i comentar les novetats de la setmana, no ho podíem fer a un lloc més privilegiat, la costa nord de la serra de Tramuntana, casi res!.


Reprenem el camí i ben aviat desapareix, ara anam seguint unes fites de pedres que ens porten torrentera abaix per un coster amb fort desnivell i cobert per fullaca de pi, només uns centenars de metres ens separen de la vorera de la mar però s'ens fa complicat arribar-hi passant i botant de pedra en pedra, hem hagut de posar el cul més d'una vegada però, arribam... sempre arribam!.


La tranquil·la cala és tota de còdols arrodonits, no hi ha arena, i a pesar de l'atractiu de la seva cristallina aigua que ens crida a fer un bany després de l'esforç de la baixada, la presencia d'un eixam de petits grumers ens fa perdre les ganes de ficar-hi com a mínim els peus, quina llàstima!.


Dinam allà mateix, sobre els còdols de la cala, ens hi trobam bé aquí lluny d'aglomeracions i renous, deixam passar el temps, no frissam, fins que decidim tornar, estaria bé anar a prendre cafè i fer una volta per Estellencs que està de fira.


La guia de ruta ens indica que ho podríem fer seguint la costa en direcció nord fins a la Pedra de sa Galera des d'on es puja fins a s'Hortó, antiga possessió costanera i després anar per un camí fins a la carretera i tornar passant el túnel fins on hem deixat el cotxe, nosaltres decidim fer-ho per la via fàcil, desfer el camí de baixada que, ara costa amunt, ens costarà un poc més.

Arribam ben suats i cansats, tant de bo que ens podem canviar i anar al poble un poc més decents, està ben animada la fira, fins i tot hem comprat un poc de formatge maonès, havíem pensat d'anar a algun cafè però no ha estat possible, tot estava ben ple, així que decidim anar a fer el refresc a Esporles, a mig camí de Ciutat, allà hem estat ben tranquils i asseguts a la terrassa del passeig i així hem acabat la nostra sortida del Dia del Treball.

Salut companys! I fins a la propera.
(Crònica i fotografíes: "Embat")