miércoles, 28 de enero de 2015

PARE NOEL... QUE FOT AQUÍ? (una reflexió tardana).






(EMBAT).Ara que ja han passat les festes nadalenques hem pogut comprovar, com cada any, que ha comparegut com la grip la epidèmia dels escaladors de finestres vestits de vermell amb barba blanca i gorra de dormir, amb les seves cordes i escales penjats de mala manera, i mira que hi deu fer mal estar amb el mal temps que patim, quina fretada. Què hi feien a les façanes de les cases?

Ben mirat, una cosa és arribar com els reis el dia que toca, viatjant en un còmode vaixell, trobar els camells (o cavalls, depèn) a punt, rebre una càlida  benvinguda amb focs artificials i parlaments dels politics (sigui on sigui, depèn) una pluja de caramels, una cavalcada plena de carrosses amb personatges de Disney i de les més prestigioses firmes comercials, bandes de musica, camions de bombers per si hi ha alguna emergència, tractors plens de les juguetes que han de repartir amb l’ajut dels seus patges, després pugen a les cases (o baixen, depèn) on solen deixar obert un balcó, poden deixar els regals ben tranquils ja que els seus destinataris son a dormir, mengen un poquet i peguen un glopet (depèn de la generositat i la fe dels de la casa) i... feina feta i fins l’any que ve, quina cosa més guapa i nostrada, gairebé tothom queda content.


Una altre ben diferent però, és esperar penjat a la façana, a la intempèrie, enredat de fred devers deu dies sense que ningú et digui res, patint les inclemències del temps, després resulta que el dia 24 a la nit, quan toca fer paper, a totes les cases que intenten escalar estan sopant, les finestres son ben tancades per allò de no perdre la calefacció, la família està reunida a taula menjant els peixos que han pescat quan, despistats, beuen al riu, beuen i beuen i tornen a beure (així no és estrany que els agafin), quan acaben son ja les tantes i no tenen son, canten i fan gatzara, camini, camini, camini la marimorena, i aquell pobre homenet penjat allà defora, ningú sen en recorda, al final es fan els regals entre ells, diuen que el Pare Noel els ha portat, com pot ser si no ha pogut arribar ni al balcó, encara es allà congelat a mitja escala, i el pitjor no només és això, es que quedarà allà penjat, oblidat, remullat, fet una piltrafa, en molts de casos fins quan els nins ja tornen anar a l’escola... Això no és seriós, ni guapo, ni nostre, ni serveix per l’any qui ve!.


Quina llàstima no tenir tradició nadalenca autòctona com a Catalunya amb el Tió o com a Euskadi amb l’ Olentzero, aquí ens hem conformat sempre amb la dels Reis Mags d’Orient, com per moltes altres bandes i, per cert, no ens ha anat tant malament, l’única pega és que la data és un poc més tardana i els pares troben que com que l’escola comença el sen demà els infants tenen poc temps per a poder jugar amb els regals, però això ha passat sempre així, els que ara som grans no en tenim cap trauma (potser algú sí, i encara no ha acabat el mecano, hi ha de tot a aquest món) el que no em sembla normal és que per mor d’una falsa sobreprotecció dels infants s’intenti solucionar el “problema” incorporant un nou costum forà, ja hi tornam a ser!.


 

miércoles, 14 de enero de 2015

GALLO AL HORNO CON VERDURAS.

INGREDIENTES:
2 Gallos grandes
1 ó 2 patatas
1 cebolla grande
3 pimientos para freir
3 tomates
1limón 
2/3 dientes de ajo
sal,pimienta, aceite y agua
Primero freiremos las patatas a rodajas salpimentadas y cuando estén hechas las reservamos.
Luego la cebolla y pimientos ...
Y por último el tomate. Sazonamos.
Vertemos la verdura con el aceite de la fritura en la bandeja para el horno con un vaso de agua.
Limpiamos los gallos, salpimentamos y les hacemos un corte transversal para colocar una rodaja de limón. Los colocamos encima de la verdura y lo ponemos al horno caliente a 180º por espacio de unos 20 minutos. Iremos regando el pescado con la salsa de vez en cuando.
¡Listo!.
Serviremos los lomos del pescado con la verdura.


 
 

domingo, 11 de enero de 2015

SÓLLER-CAMI VELL DE DEIÀ-MULETA-SÒLLER.




Una excursió llarga (16 quilòmetres) no gaire difícil, molt maca, com totes les excursions per aquest indret, i també molt completa perque puges, davalles, camines per terra, asfalt i en el darrer tram pots practicar Nordic Walking ràpid des de el Port a Sóller.


Partim de Sóller a on uns han arribat en bus i altres en cotxe. Des de la darrera parada del TIB  tornam un poquet  enrere caminant per la carretera principal en direcció Palma fins que trobam la rampa del vell camí de Sóller a Deià. 
Hem tingut sort perque fa un dia esplèndid amb una temperatura molt agradable malgrat a la humitat que hi ha a aquestes hores pel vall de ses taronges.

Les primeres rampes son dures perque s’enfilen de von de veres amb un rost de collons de mico, que en no res te permeten albirar el poble allà baix.


Els cans avisen de la nostra presència per on anem caminant. 


Ens aturam un poquet per agafar l’alè i poder contemplar les muntanyes que ens envolten ja molt conegudes pel grup: El Penyal des Mix Dia, Els Cornadors, L’Ofre, Alfàbia, Puig Major...

Continuam la marxa per l’antic camí de Deià i veiem la cruïlla del camí empedregat que cap a l’esquerra, portava a les diligències a l’hostatjaria que en temps passats es trobava en aquest lloc. 


Noltros però, continuam pel camí i travessam les vies del tren per agafar l’antic camí de Castelló en direcció a Deià.

Ara la cursa es fa molt agradable per un camí de carro que transcorreix per un bosquet d’alzines, garrovers i pins que a vegades es deixa albirar, però bastant enfora encara, el Port de Sóller.

Son les 11’- del matí i el Degà del grup dona l’ordre de descansar per berenar, un berenar que ningú de noltros te per costum fer-ho, però que en les excursions es sagrat. 


Entrepà de sobrassada, qualque empanadeta, fruita... cada un s’empassola el que vol. 


Estiguen asseguts al camí han passat uns cavallers que, segons ens han dit, practicament cada dia fan el mateix recorregut partint de Sóller. Ha de ser tot un plaer recorre aquest caminet muntat a cavall.

Noltros hem aixecat la berenada i hem continuat la marxa fins quehem sortit a Ca’s Xorc, l’hotel rural que ara romandre tancat.
En aquest punt hi ha hagut un conclave per veure per a on tiràvem, perque estaiem en una cruïlla de camins am un rètols que senyalaven cap a Sóller a la dreta i cap a Deià a l’esquerra, i com el nostre objectiu era arribar a Muleta al Port de Sóller, em agafat cap a Deià, pel camí de Castelló, a la recerca de Ca’n Prohom i l’Ermita.

En 15 minuts ja hem vist el pi de l’ensaïmada de C’an Prohom i en no res hem estat davant l’ermita en roines que s’aguanta de peu, no sabem com (no ens estranyaria que un dia d’aquets fotés tot per avall, abans de que el Consell es decideixi començar la seva restauració, com llegirem fa poc que havien aprovat).

Continuem la marxa fins sortir davant Son Bleda per caminar un poquet cap a l’esquerra per la carretera i agafar el camí que ens portarà al Refugi de Muleta al Port de Sóller, a on pensem dinar del que cadascú porta a la seva motxilla.

Aquest tram fa von caminar fins que arriba un moment que has de deixar el camí per girar cap a l’esquerra i agafar la sendera que senyala “Refugi de Muleta”.

Ara tot es davallada encara que per la sendera fa molt mal caminar per la quantitat de còdols que has de anar trepitjant ben alerta de no relliscar per lo llenegadís del terreny.

En 30 minuts arribarem al refugi i ens hem col·locat en una taula afora, al soleiet, per a dinar amb unes vistes extraordinàries. Tot un privilegi el que tenim els mallorquins.

Les cerveses ben fresquetes i els cafès que ens han servit al refugi, han fet que recuperéssim les forces després dels 12 quilòmetres que portàvem a les cames. Ens faltaven els 4 que separen el Port del poble de Sóller.

Davallant des de el Far de Muleta, crida l’atenció el silenci i la soledat des Port ara en l’hivern. No hi havia ningú. Tot estava tancat... quina diferència amb el mesos d’estiu. El passeig des de Muleta al Port ha estat tot un plaer, mirant, contemplant i xerrant de les nostres coses. Mira per on que ens hem assabentat de lo que vol dir un “Carajo”, que la majoria no ho sabía, i lo de “força al canut” que no ve del que la gent es pensa...

Els que havien vingut en bus no han volgut caminar fins al poble i s’han estimat més agafar-ho al Port.  I els que tenien el cotxes a Sóller han decidit caminar els 4 quilòmetres que gairebé hi ha des de el Port, amb la técnica del Nordic Walking molt ràpid, distància que han cobert en gairebé 20 minuts.

Ala idò, una bona excursió que ens ha permet aprimar-nos 2 quilos fins l’hora de sopar.

Fins la propera!. 
 (Fotografies: Miquel Barceló i meves)


lunes, 5 de enero de 2015

PENTATONIX.




 ¿Es “Pentatonix” el grupo de música a capela mejor del momento?. Sus cinco componentes son estadounidenses y los premios que han conseguido (entre los que destacan el primer puesto de la tercera temporada del programa de la NBC “The Sing-Off” y un premio Grammy al mejor arreglo instrumental), así como las críticas recibidas por sus canciones especialmente navideñas que tienen en su canal de You Tube, parece que así lo confirman.

Por poner un ejemplo su canción ”Litlle Drummen Boy” (el pequeño tamborilero) lleva más de 52 millones de visitas.
El nombre de “Pentatonix” lo escogieron por la escala pentatónica. Un Penta Tone se define como una escala con huecos con cinco notas porque generalmente se omiten la cuarta y la séptima de la escala diatónica. Esta escala es muy popular en la música pop, soul y R&B por poner unos ejemplos. Al ser cinco sus componentes consideraron perfecto este nombre para el grupo y cambiaron las últimas letras  por la “x” para que sonara el nombre mejor y más original.
Sus canciones abarcan muchos estilos pero reconocen que se dejan influenciar por el pop, electro, soul,  hip-hop… Aunque, como hemos dicho, las canciones navideñas que desde el 2011 vienen editando, arrasan en las redes sociales.
Unas voces extraordinarias magistralmente acompasadas y compenetradas con los sonidos orquestales que salen de la voz de Kevin Olusola, hace que “Pentatonix” sea, para los que les gusta escuchar cantar a capela, un grupo único en este género.


sábado, 3 de enero de 2015

MARTA ELKA.




La mallorquina Marta Elka comenzó desde muy joven a tocar el violín y a cantar con el grupo mallorquín “Xaloc”, del que actualmente es la directora musical para cuyo grupo ha compuesto varias canciones.


En el 2003 comenzó su carrera en solitario colaborando con los mejores artistas de la isla como Jaime Anglada, Tomeu Peña, Anegats, Música Nostra, Jaume Sisa… entre otros.
Sus canciones son una mezcla de Pop i Folk mediterráneo, con toques de soul, blues o rock; si bien no tiene inconveniente en sus actuaciones versionar temas de los Beatles, Michael Jackson, Guillem d’Efak o Luz Casal entre otros. También versiona temas de Moustaki, Serrat o Raimon de la mano del coreógrafo Carlos Miró del cual es habitual colaboradora.
Ha editado varios discos. “Moments”, “Cançonetes de Nadal”, “Que plogui”…
Cantante, compositora y músico. Una artista bien nuestra con una voz que llega a encandilar. Todo un placer escucharla.