Die Immer Lacht

Se acabaron las canciones veraniegas de Georgie Dann o aquellas que  salían de los festivales estivales mallorquines de hace años y que los más carrozas aún añoramos. Ahora corren otros tiempos y se están imponiendo en Mallorca canciones pegadizas alemanas que los mallorquines nos las tenemos que aprender “fort i no et moguis” sobre todo, si pasamos por el balneario 6 de la Playa de Palma, feudo teutón por excelencia.

Esto está pasando con la canción “Die Immer Lacht” del grupo alemán “Stereoact” que no para de sonar por la Mallorca alemana. El video oficial promocional de esta canción está rodado, como no, en nuestra isla, más concretamente en S’Arenal, Cala Torta, Ses Covetes y algunas zonas más

El grupo “Stereoact” formado en 2011 por Einenkel Rico y Sebastian Seidel, aunque con otro nombre, son los responsables de ese bombardeo que desde febrero de 2015 no para de sonar. La cancioncita cantada por Kerstin Ott lleva más 41.000.000 visitas en You Tube y mucho nos tememos que este verano vamos a escuchar el “DIIMMALAK” (en bon mallorquí “TIEMALA”) hasta en la sopa.

FLAN DE MELOCOTÓN EN ALMÍBAR.

INGREDIENTES:

2 huevos

5/6 piezas de melocotón

1 vasito de azúcar

600 grs.de leche

2 sobres de cuajada

En un molde pondremos caramelo líquido, o lo haremos nosotros con azúcar y un poquito de agua al fuego.

Pondremos en la batidora todos los ingredientes: los melocotones, la leche, el azúcar y los dos sobres de cuajada. Luego lo pondremos en un cazo al fuego e iremos removiendo hasta que empiece a hervir. 

Lo vertemos en el molde y dejamos enfriar para colocarlo después en el frigorífico.

Un par de horas en la nevera es suficiente. Lo desmoldamos y ¡a comer!.

RAPE CON PIÑA TROPICAL.

INGREDIENTES:

1 cola de rape

1 lata de piña tropical en almíbar

1 cebolla

4/5 dientes de ajo

1 huevo

harina

aceite, vinagre y sal

Limpiaremos bien el rape y le quitaremos con cuidado toda la membrana. Lo cortaremos en tacos medianos y salaremos un poco.

Pasaremos el rape primero por harina y luego por el huevo batido.

Lo freiremos en abundante aceite solamente unos minutos porque ha de quedar la carne hecha pero esponjosa.

Iremos sacando el pescado en un plato con papel absorbente.

Cortaremos la cebolla en lonchas no muy gordas.

Las desharemos, salaremos y freiremos en el mismo aceite del pescado una vez enharinadas.

Reservamos.

Ahora pondremos la piña en la plancha hasta que se dore por los dos costados.

Y pondremos los ajos cortados en láminas en aceite de oliva v.e. (una taza).

Colocaremos los trozos de rape en una bandeja de servir.

 Colocaremos los trozos de piña encima y luego la cebolla frita.

Por último freiremos los ajos y cuando estén dorados sacaremos la sartén del fuego y añadiremos dos cucharadas de vinagre.

Bañaremos con el aceite y ajos toda la bandeja.

Serviremos la bandeja en la mesa para que cada comensal se vaya sirviendo, siempre con una rodaja de piña.

Plato sencillo y exquisito.

OSSOBUCO

INGREDIENTES:

4 cortes de jarrete de ternera de 150 grs. c/u.

2 cebollas

2 zanahorias

la piel de 1 limón

1 brik de tomate frito

2 ajos

1 vaso vino blanco

harina

sal, pimienta,unas hojas de laurel

aceite y agua

Lavamos la carne y quitamos la grasa de la piel. Luego hacemos unos cortes en los lados y salpimentamos.

Enharinamos la carne y la sofreímos en abundante aceite.

Cuando se haya dorado la sacamos y reservamos. Colamos el aceite y dejamos y vertemos de nuevo un poco en la misma sartén.

Rallamos las zanahorias, las cebollas, los ajos y la piel del limón. Salpimentamos y con el laurel lo sofreímos unos 5 minutos. Vertemos el vaso de vino blanco y lo dejamos en el fuego 5 minutos más.

Ahora vertemos el tomate, mezclamos bien y añadimos dos vasos de agua.

Colocamos la carne en la cazuela, tapamos y dejamos cocer a fuego muy lento por espacio de 1 hora aprox. Lo veremos cuando la carne esté blanda. 

Se acompaña con arroz blanco, tres delicias, etc.

CAMÍ DE S'ESCOLTA I ERMITA DE VALLDEMOSSA.

Una excursió fàcil i curta, no arriba a 3 quilòmetres, però que s'ha de conèixer per poder contemplar unes de les millores vistes de la Costa Nord de la Serra de Tramuntana.

Una vegada arribats a Valldemossa agafem la carretera que davalla al Port, i just al quilòmetre 1,2 trobam a la dreta una sendera que puja cap al penyal. 
Aquí comença el camí i la nostra cursa. Els cotxes els hem aparcat un poquet abans en unes endinsades que hi ha devora la carretera.

Hem llegit que aquest camí era una ruta de vigilància antiquíssima de la costa (ja devia existir l'any 1552) i era per on l'escolta o vigilant feia guàrdia per avisar de la proximitat d'algun vaixell corsari. L'Arxiduc el va transformar profundament construint els actuals miradors que els propietaris de Son Mas han restaurat. Aquest camí és de titularitat pública, segons figura en diversos documents del segle XVI, i l'Ajuntament de Valldemossa l'ha restaurat darrerament pel deteriorament que havia sofert des de fa 50 anys.

El camí va de Son Mas a Can Costa i maldament és de titularitat pública, passa per finques de titularitat privada que, de moment, no posen cap dificultat per passar fins al darrer tram, que es troba tancat, amb un rètol de l'Ajuntament que diu que tornis cap enrere... Així ho farem idò.

El primer tram és una sendera que parteix al costat de la carretera en fort pendent entre matolls i pinar. Ja des d'aquest lloc, es pot contemplar a baix de tot el Port de Valldemossa.

Aquesta pujada dura gairebé uns 15 minuts, ja que després ve el camí que continua pujant però de forma molt més lleugera.

Abans d'arribar al primer mirador, el nostre company que ja coneixia la ruta ens ha fet desviar cap a la dreta seguint una sendera que es ficava entre enormes quers. En no res, arribem a un lloc que ens ha sorprès a tots. Al bell mig del bosquet d'alzines, els propietaris de la finca han fet un espai escènic on s'hi han fet representacions teatrals i musicals així com festes i trobades, un lloc d'interpretació que és digne de veure. Una part d'aquest bosquet té trispol de fusta perfectament anivellat i adaptat entre les roques i els arbres, amb il·luminació indirecte amagada als marges, parets seques i els arbres, també hi ha aigua canalitzada, tot perfectament dissimulat entre la vegetació. Fins i tot hi ha un lavabo i WC perfectament camuflat.

Aquí hem aprofitat per berenar, ja que era l'hora de fer-ho.

Una vegada berenats, tornem enrere fins al camí i tot d'una ens hem topat amb el primer mirador i caminant 6 minuts més el segon.

Les vistes són extraordinàries. 

Uns minuts més i arribem a un balcó natural amb una barana de fusta a on hi ha unes cadires i gandules de ferro molt curioses. 

Guaitant tenim tota la Marina de Valldemossa baix dels nostres peus. 

Des d'aquí albirem perfectament s'Estaca i més lluny Sa Foradada.

Continuem ara el camí per una preciosa recta, molt ben cuidada, fins que arribem a una corba on el penya-segat és considerable i no apte pels que pateixen vertigen. 

Estem a una altura de 441 metres i durant la caminada no et canses d'admirar les vistes cap al mar.

Creuem per un botador i sortim a una esplanada on s'ha construït un modern xalet de luxe i anem cap a un altre mirador que hi ha damunt un pujol.

Una caminada més i arribem a una barrera de ferro d'una casa que impedeix que continuem, amb el rètol de l'Ajuntament penjat que hem fet menció abans.

És hora doncs de donar la volta i tornar a fer el 3 quilòmetres cap enrere.

La cursa ha estat fantàstica però molt curteta i com que és prest, decidim agafar els cotxes i arribar-nos fins a l'ermita de Valldemossa per dinar allà, tenint en compte que hi ha algú que no la coneixia.

A 4 quilòmetres de Valldemossa a la carretera de Deià i a 400 metres sobre el nivell del mar, s'erigeix S'Ermita de la Santíssima Trinitat, coneguda com el "millor balcó del mediterrani" per alguns escriptors.

S'Oratori, dedicat a la Puríssima Concepció, data de 1648. En 1703 els superiors varen decidir aixecar una nova ermita, al costat de la que ja hi havia, amb cel·les a l'estil cartoixa i clausurada severament a les dones incloent l'oratori.

En 1707 es va concedir permís per excavar una sepultura al centre de la capella per enterrar als ermitans que moriren, fins que l'any 1898 va ser beneït el nou cementeri. Des de la seva fundació fins a l'any 1921, va ser la casa residencial del Superior General dels Ermitans. Hem llegit que a aquesta ermita en temps passat eren confinats temporalment els capellans que havien tingut una conducta dubtosa.

Després de dinar de pa amb butxaca al bosquet del costat i contemplar "el millor balcó del Mediterrani", anàrem a "Can Molines" de Valldemossa a fotrer-mos unes coques de patata amb xocolata, granissats d'ametlla i altres llepolies i acomiadar-nos fins a la setmana que ve que partirem, com cada any, cap a Menorca per fer unes quantes etapes del "Camí de Cavalls".

Adéu-siau.