viernes, 19 de mayo de 2017

ANTONI MAIRATA MARCH. Compositor.



Los que tuvimos la suerte de asistir el pasado 11 de Mayo a la “Gran Gala Homenaje a Mallorca” que se celebró en el Auditòrium de Palma con la Orquesta Sinfónica de les Illes Balears y la Banda Municipal de Palma, quedamos maravillados, tanto del documental “Llum de Tramuntana” de Marcos Molina, como del concierto que ofrecieron los más de cien músicos que subieron al escenario.
La versión para Gran Orquesta y Banda de la Sinfonía “La Serra de Tramuntana”, en la que su autor transmite con la música la majestuosidad de la Serra, la llegada del invierno, el viento de Tramuntana, la devastación y desolación por los incendios forestales, para terminar con el himno que evoca un mensaje de toma de conciencia del enorme valor que la Serra tiene para Mallorca, está planteada como el recorrido a lo largo de un año en la Tramuntana dividido en cuatro partes (las cuatro estaciones) con tres movimientos cada parte. Esta obra, (que Antoni compuso a los 19 años) nos embaucó de tal manera que quisimos saber un poco más de su compositor.

Antoni Mairata nació en Campanet hace 22 años. A los 4 años comenzó a estudiar violín y dos años después piano y ya desde niño   se inició en la composición presentando una obra a los 7 años que fue premiada y estrenada en el “V Encuentro de Violinistas del Mediterráneo” y con 14 años una ópera “Aquiles” con un total de 2.457 compases para orquesta sinfónica, coro y solistas, entre otras composiciones. Fue, como se ve, un niño prodigio.

Tras finalizar en 2012 sus estudios de violín en Palma de Mallorca, obtiene la primera plaza en las pruebas de acceso al Grado en Composición en el Conservatorio Superior de Música de Aragón y en el Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, finalizando sus estudios en 2016 con matrícula de honor en Composición, Orquestación, Composición para medios audiovisuales, Composición electroacústica, Trabajo de Fin de Grado y Piano.
Poseedor de la única beca “Fullbright” para estudiar un máster especializado en música de cine, es admitido en la “University of Southern California” para realizar el máster “Screen Scoring”el más prestigioso en su especialidad.
Antoni Mairata es uno de los compositores más jóvenes que han grabado y dirigido su música con la “Hollywood Studio Symphony”, orquesta formada por 67 de los mejores músicos de Los Angeles, habiendo compuesto en el campo de la música para audiovisuales la música para documentales, cortometrajes, videos corporativos, etc.etc.
En los últimos 8 años ha compuesto más de 70 obras de estilos diversos. Más de 30 de ellas han sido estrenadas e interpretadas en Los Angeles, Pittsburgh, Londres, París, Estocolmo, Milán, Madrid, Baden, Valencia, Zaragoza y Mallorca.
Todo un orgullo para los mallorquines tener a un compositor tan joven y con tanta proyección como Antoni entre nosotros.

¡Enhorabuena!.



martes, 16 de mayo de 2017

MARINA DE VALLDEMOSSA


Una excursió fàcil, de 9,020 quilòmetres, amb unes vistes extraordinàries.

A la fi podem sortir cap a la Marina de Valldemossa, hem hagut de cancel·lar la passejada dues vegades per mor del mal temps i aquesta ja és la tercera, esperam que sigui la vençuda.


Tenim bona sort, fa un dia clar i assolellat, ni fred ni calor, visibilitat perfecta i ganes caminar, au idò! Pa en taleca, motxilla a l’esquena i bastons a la mà... partim.


Val la pena fer cotxades, ja que hi ha dificultats per a estacionar. Quina carretera la que baixa al port de Valldemossa, s’ha d’anar molt en compte, ja que hi ha llocs tan estrets que dos cotxes gairebé no es poden creuar. 

Després d’uns cinc quilòmetres de carreterona i un cop col·locats els cotxes sense fer nosa, començam la caminada pel camí de La Marina.


Des del primer moment tenim unes vistes de la costa valldemossina espectaculars.


Com hem dit, el dia acompanya, en poc temps arribam a una barrera de ferro tancada que es pot passar pel costat.

Forns de calç
El camí és fàcil i no te pèrdua, ens aturam constantment per fer fotos, hem de guardar la bellesa d’aquest dia.


El camí té poc desnivell fins que arribam a l’alçada del caló de  sa Font Figuera, una petita platja de còdols amb alguns escars, no hi hem baixat, seguim la sendera.
.

Arribam ara al mirador de Sa Rassa, on també ens hi aturam una estona.

Avui és un dia per gaudir de la companyia, l’ambient i la natura.

Un poc més endavant ja veiem les cases de s’Estaca, ens hem desviat per la part alta seguint sempre paral·lels a la costa fins que albiram Sa Foradada.


Estam més o menys al mateix nivell de l’ermita de La Trinitat, Son Galceran i Ca Madò Pilla que ens queden a la part alta.


A la tornada, no baixam al Caló de s’Estaca però sí que hem anat cap a les cases a veure si hi podem passar.


Hem enviat dos missatgers a demanar permís de pas i els hi han donat, el problema ha estat en passar la resta de companys, ja que a l’home (suposam que l’encarregat) no l’hi ha fet gràcia que fóssim nou, ha trobat que érem massa i s’ha enfadat un poc, tampoc l’hi ha agradat que féssim fotos, en fi, dues feines!


Superat l’obstacle, seguim, ara ja mirarem de trobar un bon lloc per dinar i després anirem desfent el mateix camí per on hem vingut.


Acabam la jornada a Valldemossa gaudint d’un granissat d’ametlla i una coca de patata, com marquen els cànons, i comentant la jornada.



Una passejada còmoda i d’una bellesa inigualable que aconsellem fer-la amb bon temps. Val la pena.

(Crònica: "Embat". Fotografíes: Miquel Barceló i Vicenç Trias).

miércoles, 10 de mayo de 2017

LA FUENTE Y ACEQUIA D’EN BASTER. Pinceladas.




Su denominación viene del siglo XIII cuando Guiem Baster, por concesión real de Jaime I, pasó a ser concesionario de las aguas procedentes de la Fuente de Canet, Esporles, Bunyolí y Puigpunyent. Era propietario de varios molinos y su intención era llevar el agua a través de una acequia hasta ellos. La mayoría se encontraban en la zona extramuros de lo que era “Madina Mayurqa” pero también tenía otros tres dentro del recinto amurallado que les habían sido concedidos por concesión real, uno cerca de la Puerta de Santa Margarita, otro en la cuesta de la Catedral y el último cerca de lo que es hoy la Plaza de la Reina, por lo que procedió a rehabilitarlos.



Esa fuente conocida también como de “Na Bastera”, denominada desde la concesión d’en Baster, nace en el “Vall de Sant Pere” en la posesión de Son Quint a 170 metros sobre el nivel del mar, en Esporles, a 2,25 kilómetros al Norte de la Font de la Vila. El agua le proviene de La “Font Major de la Granja” de Esporles y se filtra por el terreno (avencs) para salir  unos kilómetros más abajo de forma natural a unos 5 metros de profundidad.


En esta salida se construyó una “Galería de Mina” (técnica de drenaje de aguas subterráneas que hacían los musulmanes) de 230 metros de longitud que suministraba agua en el año 1229 a la mayor concentración de molinos de Mallorca, nada más y nada menos que a 32, que estaban situados de forma irregular hasta llegar a la ciudad “Madina Mayurqa”, desde la misma “Font Major” en la Granja, Canet, Sant Llorenç, La Real hasta... el mar. 

La mayoría de estos molinos eran harineros (después con los años fueron cambiando su uso) y necesitaban un buen caudal de agua para mover sus ruedas verticales que adaptaron al respecto.


Como hemos dicho, Guiem Baster, quería que sus molinos dentro de la ciudad intramuros de lo que es hoy Palma, pudieran abastecerse de agua suficiente e intentó hacerlo de Sa Font de la Vila promoviendo un pleito.
Acequia de Sa Font de laVila

Este pleito lo perdió, ya que el agua de “Sa Font de la Vila” era agua limpia, buena y se empleaba para beber la población y no para usos industriales. 
Acequia de Sa Font de la Vila que transcurría por lo que son hoy las Avenidas
Pero al concedérsele por el Rey la propiedad de las fuentes arriba indicadas, mandó construir  en 1243 una acequia paralela a la de “Sa Font de la Vila” y que, desde Esporles, salía en dirección a S’Esgleieta.



Tras abastecer a los molinos que se encontraban a su paso, logró  introducir en la ciudad a través de la Puerta de Santa Margarita, la acequia que llevaría el agua por casi toda la ciudad, pasando por delante de la Iglesia de Santa catalina de Siena, la Iglesia de San Miguel, Plaza Mayor, giraba hacia la calle Sindicato, seguía por Santa Eulalia hasta llegar al Palau Reial desembocando después en la Riera.

De todas formas el agua d’en Baster siempre se empleó también para proveer a los molinos y huertos  extramuros; e incluso, en 1538, la acequia citada que se había construido entre los años 1243 y 1247, se reutilizó para recoger las aguas residuales de la ciudad. De esta forma Palma, como dice Bartomeu Bestard, cronista  la Ciudad, se avanzaba doscientos años a ciudades como Londres o París, aunque como las canalizaciones eran de madera y las cisternas se contaminaban, el Ayuntamiento de Palma en el año 1836 prohibió el uso de la acequia para llevar aguas residuales ordenando su inutilización.
Acequia d'en Baster pasando por La Real
Pasaron los años y en 1286 el Rey Alfonso concedió al Reino de Mallorca las aguas d’en Baster, pero ante las fuertes presiones  de los señores de los predios donde nacían impidieron de facto tal concesión.

Fue el 4 de septiembre de 1309 cuando el Rey Jaime II y el Abad de la Real firmaron una concesión por el cual el Monasterio se queda con la posesión señorial de las aguas que anteriormente habían sido concedidas a Guillem Baster, así como de los censos alodiales de varios molinos. 



Es entonces cuando se entra en un largo proceso para hacerse con el control de la acequia que pasaba por la Jurisdicción Señorial de la Curia de la Real.

A partir de aquí, y durante muchos años, los conflictos e intereses no dejaron de estar en el orden del día entre los propietarios de la Granja y el Monasterio.

En los años de sequía en que Sa Font de la Vila no proveía agua suficiente a la ciudad, los Jurados del Reino ordenaban romper la acequia d’en Baster en la finca de Son Ripoll (donde se cruzaban los canales) para trasvasarla a la de la Vila.


Para evitar estas rupturas del conducto, el Abad de la Real, propietario de las aguas d’en Baster, permitió que en caso necesario el trasvase se realizara.

Unos años más tarde el virrey de Mallorca  Francesc Miquel de Pueyo, hizo conectar la acequia d’en Baster con la de la Vila, antes que entrara en la ciudad intramuros también por la Puerta de Santa Margarita.

Una placa cuya réplica es esta de la fotografía que se halla en la fachada del Hospital Militar en la Calle San Miguel, rememora aquel hecho.

Lo que queda de esta acequia hoy en la actualidad, se puede observar al margen izquierdo de la carretera de Valldemossa en dirección a Palma hasta Son Ripollet.



Allí cruz a la derecha de la carretera y se separa en dos ramales: Uno desemboca en la “Font de la Vila” y provee de agua a Palma.
Acequia de Sa Font de la Vila que se conserva en la popular "pista de patines".
El otro ramal se va hacia Son Sardina por La Real donde se ramifica en otros diferentes cauces para llevar también el agua hasta Palma. 

Precisamente desde La Real hasta la vía de cintura se conserva  el tramo mas antiguo de la acequia y por el Rafal se pueden observar también varios tramos, así como en Can Domenge y por el solar que ocupa el Hospital Psiquiátrico, donde antes estaba situado el Convento de Jesús que recibía el agua de la citada fuente.
Acequia d'en Baster en lo que es hoy el Hospital psiquiátrico.
En la actualidad la salida de las aguas del pozo de la fuente se realiza por una tubería de fibrocemento de 726 metros de longitud.

En 1888 el perímetro de la fuente se amuralló con un recinto circular para evitar que el ganado cayera en el pozo y en 2002 se conectó una nueva tubería  que permite la utilización del agua por Emaya de los excedentes de la fuente d’en Baster.

En poco más de dos meses supuso unos incrementos de los recursos hídricos para abastecer Palma de casi 600.000 metros cúbicos.
Piezas de la acequia desmobtadas de cuando se construyó Son Espases

La fuente d’en Baster fue declarada Bien de Interés Cultural por el Consell Insular de Mallorca el 25 de Agosto de 2005.

Para los estudiosos del tema aconsejamos vean el documental de IB3 "Ses 3 Fonts"  cuyo trailer reproducimos. Interesantísimo.

Fuentes: 
-Cròniques de Palma (Bartomeu Bestard)
-L’Aprofitament pre-industrial de l’aigua de la Granja La Font Major de La Granja i la Font d’en Baster dues fonts, la mateixa aigua (Antoni Gorrias i Duràn i Ricard Terradas i Jofre)
-Fons de Tramuntana.com
-Fotos:El entorno de la Real. Antonio Sanchis
-Mallorca Web
-Possessions de Palma.net


jueves, 4 de mayo de 2017

L’ESVÀSTICA. Una mica d’història.


Segons el pensador francès Jean Michel Angebert, “l’origen de l’Esvàstica es perd en la nit dels temps, tant és així que cap considerar-la com el més vell símbol utilitzat per l’humanitat. La més antiga significació que és dona de ella es la del Simbolisme Solar. La seva tradició es remunta a l’Índia Vèdica, però les ensenyances bramàniques ens diuen que el seu origen es mol més arcaic (Les Mystiques du Solei, 1971)”.

No parlarem doncs de la esvàstica que varen adoptar el nazis a l’Alemanya Nacionalista  quan el 7 d’agost de 1920, en el Congrés de Salzburg, el símbol de la esvàstica es va convertir en l’emblema oficial alemany, afirmant que l’ascendència Ària provenia de la Ìndia, i que de les seves tradicions vèdiques sorgí aquest símbol que dibuixaren la creu negra dins un cercle blanc sobre un fons vermell, per tot el que va significar.

Avui en dia l’ús de l’esvàstica com a símbol polític està prohibit a Alemanya, i pels occidentals l’esvàstica s’associa al nazisme en particular i al feixisme en general.
Cultura "Vinca". Sur d'Europa
Noltros parlarem un poquet d’aquest símbol de caràcter religiós o filosòfic que res te a veure amb això i sembla ben interessant pel fascinant que ha estat sempre al llarg de l’historia per moltes  civilitzacions.
Imperi "Elam" (Iràn) 4.000 a.C.

La paraula “esvàstica” prové dels sànscrit “svastika”, que significa “bona fortuna” o “benestar”, però també pot significar: bé, feliçment, amb èxit, salut!, adéu!, així sigui, etc.

Aquest símbol  ha adoptat diferents noms d’acord al lloc i moment. 

“Creu Gamada” perque cada braç es pareix a la lletra grega gamma.


“Fylfot” que significa quatre cantons i apareix en elements i artefactes precristians al Nord d’Europa, dibuixat dins un cercle o en forma de remolí.

“Sonnenrad” coneguda així pels pobles germanics per representar al Sol.


“Tetraskelion”, o quatre cames, com la coneixien el grecs i la col·locaven com adorn en ceràmiques, mosaics i dissenys arquitectònics.

“Martell de Thor”, per la seva associació amb el déu nòrdic Thor i apareix en un grimori del segle octau a Islàndia.

“Wan” en xinés es relaciona amb el número 10.000 per analogia lèxica i l’utilitzen com un caràcter xinés més de les respectives adaptacions de “wanzi”.
Creu germànica
Si bé apareixen artefactes en la antiga Europa de cultures anteriors al cristianisme, en l’actualitat es un símbol sagrat pel hinduisme, el budisme, el jainisme i l'odinisme. Tant en la I'ndia com a Indonèsia està per tot arreu.
Moneda tracia

Segons la majoria d’historiadors, aquest símbol data aproximadament del segle V a C, quan comença a aparèixer en algunes monedes, encara que no es sap el seu origen perque es perd en la memòria. 
Cultura Vall del Indo. 3.000 a.C.
La primera menció escrita apareix en els denominats “Vedas”, escriptures sagrades del hinduisme més primitiu i posteriorment se adopta per altres religions de I'Índia.
"Suria" déu del Sol hindú.
Al hinduisme representa tant la evolució del univers representada por el déu creador “Brahmà” (el concepte impersonal de déu) com la seva involució, representada pel déu destructor “Shivà” segons la direcció a la que apunten els braços, i també com a símbol solar com es pot veure en la representació de “Suria”, déu del Sol pels hindús. 



l'esvàstica era l'instrument original que utilitzaven els "brahmanes" per a la cerimònia del Foc Sagrat. Burnouf, el savi indianista, sosté que l'esvàstica representa els fenòmens del Foc.


L’esvàstica es troba per tot arreu als temples de la religió hindú, podent apreciar de que forma el símbol apunta als quatre punts cardinals, simbolitzant així estabilitat, bona sort i poder.


Existeixen tesis antropològiques que expliquen l’orígen d'aquest símbol, així com una hipòtesi astronòmica com un cometa en rotació o gairebé representant el moviment del Sol al Univers.


Es solen distingir dos tipus d’esvàstiques: una en sentit dextrogir (quan gira en el sentit de les agulles del rellotge, estant el braç superior doblegat cap a la dreta) i en sentit levogir (quan gira en sentit contrari a las agulles del rellotge el braç superior doblegat cap a l’esquerra).
Cultura Jainista
Els jainistes classifiquen els tipus de éssers segons distints criteris (alliberats, encarnats...) sent les més habituals les 4 categories d’encarnacions o renaixements. 

Un pot renàixer com un ser diví, como un ser humà, com un ser infernal o com un animal o planta. D’aquí el significat de l’esvàstica que representaria els quatre possibles destins en cada una de les aspes.


Al budisme, l’esvàstica s’usa en posició horitzontal i des de la dinastía Liao forma part de la escriptura xinesa simbolitzant el caràcter (wan4) que vol dir tot i eternitat.

Les esvàstiques girant cap a l’esquerra o dreta apareixen sobre el pit de algunes estàtues de Buda, encara que des de mitjan del segle XX les esvàstiques budistes son levogires per no coincidir amb la dextrogira del nazisme. 


Pel budistes l’esvàstica també significa els 4 elements: foc, aigua, vent i terra. 


Aquest tipus d’esvàstica  es troben sovint als envasos i envoltoris de menjar xinés per indicar que el producte es vegetarià i poden ser consumits per budistes estrictes.

També algunes esglésies cristianes, tant romàniques com gòtiques, contenen certa decoració esvàstiques, reminiscències de motius romans anteriors, ja que el cristians les usaven per dissimular una creu i evitar la persecució. També hi ha evidencies de que grups cristians utilitzaren esvàstiques dextrogires que col·locaven en tombes i monuments, com es pot apreciar encara en la Basílica de Santa Eulalia (Mérida) o la catedral de Notre Dame en París.

L’esvàstica també es troba en la religió antiga jueva. El trespol de la sinagoga de Engedi, construït durant la dominació romana de Judea, es va decorar amb un mosaic d’esvàstiques.
Lauburu vasc.

Cal dir que el Lauburu o creu basca (“quatre caps” en euskera) es un símbol antiquíssim i comú a moltes cultures que segons els historiadors el varen importar els legionaris vascons de l'exèrcit romà després de les campanyes en països cèltics, encara que també es creu que sigui un símbol originat en un ritu solar. 

O diem, perque tradicionalment s’usava tant aquest símbol com el “Euskal Orratza”, que no era altra cosa que la esvàstica que simbolitza més o menys el mateix, emperò després de l’adopció pels nazis de la creu gamada ha deixat d’usar-se i ha quedat el Lauburu.


Seguint amb la nostra recerca, ens trobem amb l’escriptor britànic Rudyard Kipling, molt influenciat per la cultura de l’Índia i on va prendre aquest símbol, que feia posar en totes les cobertes dels seus llibres.


Aquest costum el va haver de llevar quan el NSDAP (el partit nazi alemany) va arribar al poder i va aparèixer el nazisme.

Medalla bona sort boy scouts

Una altra curiositat la veiem de la mà de Robert Baden-Powell quan els Boy Scouts també la tenien com a símbol de la bona sort, i es feien medalles amb l’esvàstica i una flor de Lis que se donaven al mèrit, fins que en 1935 es va decidir canviar-lo.


La Medalla Escolta d’agraïment, la “Scout Thanks Badge”, pot sol·licitar-se per qualsevol Scout o cap per a qualsevol persona que fa una bona acció Escolta, sempre que en el moment de la bona acció, aquesta persona no sigui un escolta actiu o cap.


Els destinataris d’insígnies “Scout Thanks Badge” o Medalla Escolta d’agraïment, en els anys vint van ser informats de la importància de la insígnia i el deure dels escoltes als seus titulars, que s’explicava en una petita targeta que es presentava juntament amb la placa.


Per altra banda, ens trobem que la utilització del símbol com amulet de la bona sort, fou generalitzat arreu del món occidental. 


Existeixen nombrosos exemples abans de 1935, postals, llibres, amulets, monedes i medalles de la bona sort amb tot tipus de dissenys.


Tornat més anrere la tribu Navaja va aplicar l'esvàstica com a adorn en mantes, comptes, ceràmica i altres objectes.


L'esvàstica en els antics temples del Tibet.


Cultura Hitita (Turquia) 2.500 anys a.C.


Prerromana.
Balcànica.
Eslava.

Grega.


Mapuche (Chile).


Al Japó senyalant els temples budistes.





I acabarem la nostra petita cita d'un símbol que ha estat desvirtuat per un passatge negre de la història de la humanitat, però que no llevarà mai el veritable abast del que ha significat al llarg de les civilitzacions: un símbol de pau, bona sort, salut, benestar etc. 

El simbols per si mateixos no son positius o negatius, es l'autilització dels mateixos per part de personas o grups els que canvien el sentit dels mateixos.



(Eduard Mas &  LLuís Estelrich)


Font principal: http://reydekisch.com/2015/07/14/el-origen-de-la.swastika/