POEMES D'UN OBRER (IV)

CANT A L'AMOR

Vaig esbrinar el Cel

entre branques d’ametller

i la neu de les flors

va obrir lleugerament

les parpelles del meu cor.

La blancor encisadora i suau

no deixava passar el temps,

bell i trist com nosaltres,

Desiara,

m’adonava del silenci

quan passaven els estels.

Vaig romandre al teu costat

i regava amb llàgrimes de desig

un esplet de roselles dins el blat,

obrires lleugerament les parpelles

i veres una vida passar

per pins i garrigues

sembrades amb mates i romaní,

Per això vaig pensar,

terra meva que em parles

no aturis mai la ventada

que em dona claredat,

I així podré

Gaudir de la vida

que Deu ens donà,

com l’aire que respir,

que el meu cor demana,

com l’Univers de l’amor,

com la flor que creix

dins el ventre de la mare.

PER EN LLUÍS, AMIC RATAPINYADA

Dalt dels cims una rosella corona

l’harmonia de l’univers,

i assegut a un pedrissal,

veig el vent que acarona

onades de goig de nostra vida

que passa sota núvols de tristor.

La fesomia del paisatge

em parla amb tendresa

i sento el meu cor bategar,

que l’anima adormida desperta

sorolls d’un temps passat.

traspàs el llindar de ma vida

com onades de mitjanit,

i no puc esbrinar el que m’envolta

i tot arreu estim.

Flors i núvols no em deixeu

que ma vida no pot córrer, com ocells esverats.

Així i tot

Les teves petjades em diuen,

caminaire estimat,

que si feble és la vida

el Cel s’ha deixondit

per que passi mon cor alleugerit

com infant agosarat

a veure com trenca l’alba

i el Sol torna a sortir.

(Miquel Sineu)